“L’odalisca”, de Marià Fortuny i Marsal |
Sóc el LLAÜT, un
antic instrument de corda, molt anterior a la guitarra. Cordòfon compost i
sense cordal. La meva caixa és en forma de mitja pera, còncava, geperuda, unida
a un mànec de llargada variable, segons els diferents tipus que se n’han derivat.
El claviller forma amb el mànec, un angle que pot arribar a 90 graus. Les
cordes són cinc de dobles i una de senzilla, la “prima”. I són pinçades.
La
meva millor època va ésser des del s. XV al s. XVII. Sóc l’origen, com us deia,
de la guitarra, i abans, de la cítara, la bandúrria, la mandolina, la
balalaica... Després de la viola, del violí…
Formo
part de més d’un quadre famós, per exemple, el retaule “Mare de Déu de la
llet”, de Llorenç Saragossa, del s.XIV. Del quadre de Julius Schnon “Àngel tocant
el llaüt”. Del “Tocador de llaüt” de Caravaggio. Però us volia parlar d’un
altre quadre, aquest més proper. “L’odalisca”, de Marià Fortuny i Marsal.
A
primera vista no ho semblo, el protagonista, però si hi aneu entrant amb bon
ull, em donareu tota la raó.
Sí,
hi sóc, encara que a segon terme. Apareixo a les mans d’un àrab, assegut al
terra, damunt la catifa, amb els peus creuats sota la túnica, molt morè,
barbut, els braços nus, el rostre d’una bellesa baronívola colpidora. Abstret,
pensarós, mirant-me, tocant-me. Tota l’estança sembla envaïda per la meva
música. Les cortines del fons, damunt de l’arca de fusta de caoba, voleien al
meu compàs.
A
primer terme, l’odalisca, nua, estirada al llit de llençols rebregats, també m’escolta,
amb la cabellera negra escampada pel coixí, els ulls i la boca tancats. El braç
dret, lluint un braçalet d’or, sembla que surti del quadre i l’espectador pugui
agafar-lo amb la mà. La seva esquerra, amb els dits mig oberts, en direcció als
meus dolços sons.
L’expressió
del seu rostre, l’esguard, el posat del seu cos esvelt, tota ella apareix
enganxada a la meva melodia... El seu posat lànguid, fins i tot eròtic, tot ell
respira la meva harmonia. És el meu so qui posa erectes els seus mugrons
rosats, qui ajunta els seus genolls l’un amb l’altre...
Sí,
tot el quadre és fet per mostrar-me a mi, el llaüt!
I
vosaltres, no m’heu escoltat mai? Acosteu-hi l’orella i, amb molta atenció, em
sentireu i comprendreu millor aquesta pintura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada