El llaüt (Montserrat Fortuny)

“L’odalisca”, de Marià Fortuny i Marsal

Sóc el LLAÜT, un antic instrument de corda, molt anterior a la guitarra. Cordòfon compost i sense cordal. La meva caixa és en forma de mitja pera, còncava, geperuda, unida a un mànec de llargada variable, segons els diferents tipus que se n’han derivat. El claviller forma amb el mànec, un angle que pot arribar a 90 graus. Les cordes són cinc de dobles i una de senzilla, la “prima”. I són pinçades.

La meva millor època va ésser des del s. XV al s. XVII. Sóc l’origen, com us deia, de la guitarra, i abans, de la cítara, la bandúrria, la mandolina, la balalaica... Després de la viola, del violí…

Formo part de més d’un quadre famós, per exemple, el retaule “Mare de Déu de la llet”, de Llorenç Saragossa, del s.XIV. Del quadre de Julius Schnon “Àngel tocant el llaüt”. Del “Tocador de llaüt” de Caravaggio. Però us volia parlar d’un altre quadre, aquest més proper. “L’odalisca”, de Marià Fortuny i Marsal.

A primera vista no ho semblo, el protagonista, però si hi aneu entrant amb bon ull, em donareu tota la raó.

Sí, hi sóc, encara que a segon terme. Apareixo a les mans d’un àrab, assegut al terra, damunt la catifa, amb els peus creuats sota la túnica, molt morè, barbut, els braços nus, el rostre d’una bellesa baronívola colpidora. Abstret, pensarós, mirant-me, tocant-me. Tota l’estança sembla envaïda per la meva música. Les cortines del fons, damunt de l’arca de fusta de caoba, voleien al meu compàs.

A primer terme, l’odalisca, nua, estirada al llit de llençols rebregats, també m’escolta, amb la cabellera negra escampada pel coixí, els ulls i la boca tancats. El braç dret, lluint un braçalet d’or, sembla que surti del quadre i l’espectador pugui agafar-lo amb la mà. La seva esquerra, amb els dits mig oberts, en direcció als meus dolços sons.

L’expressió del seu rostre, l’esguard, el posat del seu cos esvelt, tota ella apareix enganxada a la meva melodia... El seu posat lànguid, fins i tot eròtic, tot ell respira la meva harmonia. És el meu so qui posa erectes els seus mugrons rosats, qui ajunta els seus genolls l’un amb l’altre...

Sí, tot el quadre és fet per mostrar-me a mi, el llaüt!

I vosaltres, no m’heu escoltat mai? Acosteu-hi l’orella i, amb molta atenció, em sentireu i comprendreu millor aquesta pintura.