En hores baixes (Núria Soler)

Em sap molt greu, però no és culpa meva. Aquest xicot no n’aprendrà mai de tocar-me, no em coneix prou bé. Reconec que durant un temps s’hi va esforçar molt però no va ser prou constant, un dia em va aparcar sobre l’armari de l’habitació i es va dedicar a jugar amb la play.

Encara recordo els meus bons temps quan en Maurici Delors em portava per tots els escenaris i acompanyava les millors orquestres. Era un gran músic en Maurici, un mestre. Em van fer expressament per a ell. Era el millor solista de flauta travessera de l’època, tenia tanta traça que jo mateixa quedava meravellada dels sons tan bells que aconseguia treure de les meves catorze notes. Els dits pitjaven ara amb suavitat, ara amb fermesa i les melodies vibraven dins meu i jo les expel·lia amb perfecció. La perfecció de l’obra ben feta, l’obra del millor mestre flautista que es recorda.

Amb ell vaig recórrer els millors escenaris, les més anomenades sales de concert de tot el món.

Que vanitosa! Em creia que l’artista era jo! Cada vegada que sentia els aplaudiments m’esponjava tota i em sabia greu que ell recollís el premi i no em mostrés respecte. Es limitava a inclinar-se mentre m’amagava entre les mans. Després m’eixugava amb cura i em tornava a l’estoig.

Un bon dia mestre Delors va deixar de tocar-me. Em va costar entendre-ho. Jo em delia per estar entre els seus dits i vibrar sota el seu buf. M’estremia tota quan l’aire corria dins meu i volia escapar-se per tots els forats però els dits experts el condicionaven i el modelaven amb mestria.

Vaig trigar molt a saber-ho, a adonar-me’n. Els dits del mestre van perdre l’agilitat, es van anar encorbant i enrigidint. Alguna vegada queia en la temptació i provava de fer-los anar però no eren prou ràpids. Els sons no harmonitzaven, les melodies es tornaven feixugues, perdien l’agilitat. Llavors aquells dits tremolaven i alguna vegada vaig notar que una gota regalimava sobre meu.

Ell s’asseia sempre a la mateixa cadira, al costat de la finestra i jo m’estava a la taula rodona damunt d’un tapet de punta, embolicada en una camussa suau. De tant en tant em destapava i m’acaronava suaument i a mi, de vegades, em semblava sentir un sospir.

Un bon dia el mestre no va venir a asseure’s al meu costat, ja no vaig notar mai més les seves carícies i durant molt de temps em vaig quedar sobre la taula embolicada en la camussa.

Vaig passar per moltes mans que no van saber com tractar-me fins que aquest xicot em va veure i va dir:

—Mare, pare, vull aprendre a tocar la flauta.

I tal dit tal fet, vaig venir a parar aquí, dalt de l’armari.