El Joan Manuel té
setze anys, encara és un adolescent ple de somnis. Ell serà el meu propietari a
partir d’avui. En rebre’m com a regal, m’ha pres ben fort entre les seves mans
que tremolaven i m’ha començat a gratar mentre els seus dits pressionaven
graponerament les cordes entre els meus trasts.
Mentre ell s’ha fet un home, amics i
amors han arribat i han marxat, però jo sempre m’he mantingut fidel al seu
costat. He cantat amb ell quan tocava i, en ocasions, també he plorat amb ell.
Estic orgullosa del meu amo, però
avui encara ho estic més. Avui anem a la ràdio. El Salvador Escamilla ens ha
convidat al seu programa, Ràdio-Scop, de Ràdio Barcelona. Avui ens escoltarà
molta gent! M’emociono mentre la veu tremolosa del Joan Manuel acompanya les
notes que jo emeto. Penso en totes les persones que ens estan escoltant i no
puc evitar fer volar coloms pensant que potser ens farem famosos!
Sembla que no vaig tant
desencaminada perquè, vist l’èxit que hem tingut a la ràdio, el Salvador li ha
proposat al Joan Manuel fer un concert al Teatre l’Avenç d’Esplugues de
Llobregat. El dia del concert estic molt nerviosa però crec que el Joan Manuel
em guanya. Té les mans suades i tinc la sensació que li relliscaré dels dits.
El concert, tot i així, ha estat un èxit.
Però això no s’acaba així!
 |
Poc després del concert li han ofert
de gravar un disc! Estic molt emocionada perquè el Joan Manuel me’l dedica
titulant-lo: “Una guitarra”, o sigui, “Jo”. Sí, sí! Al disc hi gravem només
quatre cançons, però una és la meva i aquesta, justament aquesta, és la que
dóna títol al disc.
No puc fer més que sentir-me
orgullosa del meu amo i de l’amor que sé que em professa. I no ho sé només
perquè ho ha posat en paraules, ho sé per com em tracta i em mima.
Han passat els anys i m’he anat
espatllant al seu costat. Ara estic bruta i trencada. Sóc en un armari dins la
funda que m’ha fet de llar des que sóc amb ell. Fa un temps una altra guitarra
ocupà el meu lloc, però jo sóc feliç igualment. Miro enrere i no m’imagino una
vida millor de la que m’ha tocat viure.
Gràcies, Joan Manuel!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada