A Caterina Albert (Dolors Oller)

Benvolguda Caterina Albert,

Quan m’han proposat dirigir-me a un escriptor d’una època passada, la primera persona que m’ha vingut al cap heu estat vos, sou un referent de la nostra literatura. La vostra aportació a la cultura catalana ha estat important i també sou un model de valentia i de constància.

M’agradaria que poguéssiu veure els canvis que des de la vostra època s’han produït al món en general i al nostre país en particular.

Us va tocar de viure una època en extrem conservadora, sobretot després de la nostra guerra, no cal que us ho recordi...

Ara la societat és diferent, en molts aspectes ha millorat sensiblement, vivim en unes condicions molt millors que la primera part del segle passat, això sol ja és un canvi substancial, però segurament el que més us sorprendria és com ha canviat el paper de la dona. No us hauria calgut utilitzar un pseudònim masculí per poder escriure el que volíeu sense ser criticada d’una manera tan dura fins al punt de veure-us en la necessitat de publicar amb pseudònim per poder seguir escrivint.

Ara una dona es pot expressar amb llibertat en el món artístic o literari. Podríem dir que ha adquirit quotes de poder en els àmbits polític i laboral totalment impensables fa només tres quarts de segle. Això no vol pas dir que no hi hagi molt camp per córrer encara... Les estadístiques ens diuen que la violència de gènere encara està molt present al nostre món, cada any moren moltes dones a mans de les seves parelles i d’altres segueixen acovardides pels mateixos esquemes conservadors del vostre temps.

Em pregunto quines serien les coses que més us sorprendrien i penso que a part de la tecnologia que evidentment ha produït ginys espectaculars que en els vostres dies ni tan sols es podien imaginar (i que molts d’ells són presents a gairebé totes les cases, crec que us sorprendria que tot això no hagi portat també un avanç d’igual manera en les relacions entre les persones, les guerres segueixen a bona part del món. El progrés que vivim al primer món no va acompanyat de menys pobresa al tercer món i hem creat l’expressió quart món per denominar la misèria i les dificultats de supervivència que perviuen d’una manera ben palesa i sense perspectives de millora en l’anomenat primer món.

M’agradaria poder-vos explicar que tot ha millorat que els afanys de les persones lluitadores de la vostra època han tingut els fruits esperats, però malauradament en alguns drets socials estem tornant enrere i d’altra banda tampoc penso que siguem millors persones.

De tota manera crec que us agradaria poder compartir els nostres dies i malgrat que això no és possible m’ha vingut de gust fer-vos cinc cèntims de la vida a la nostra terra en aquests moments allunyats dels vostres.

Us saludo amb una gran admiració

Dolors

El quadre (Dolors Oller)

Ja sento els passos cansats de l'Aminata, entra a la sala i com cada dia el primer que fa és deixar el carret de la neteja al costat de la porta i venir directament a mirar-me, a vegades s'acosta molt, tant que sembla que m'hagi de tocar.

Té uns ulls preciosos l'Aminata, m'agrada tant com em mira!

Sé el seu nom des del primer dia que la vaig conèixer perquè va restar tanta estona davant meu que la seva companya de torn la va haver de cridar dues o tres vegades, ni la sentia ella, de tan embedelida com estava.

Ja hi estic avesada que la gent em miri llargament i facin els seus comentaris en veu alta o només per a ells mateixos, en general agrado bastant, me n’adono que d'aquesta sala sóc una de les teles més admirades, i no ho dic per fer “el famfa”, els guies turístics sempre tenen paraules d'elogi vers el gran pintor Miquel Barceló i les seves creacions africanes i com que en aquest museu només hi sóc jo de tots aquells quadres tan deliciosos que va fer els anys 90 quan estava a Mali, m'emporto una bona estona d'explicacions i una infinitat d'adjectius, tots ells bons, a vegades crec que exageren una mica i tot.

Bé, deia que estic prou avesada a les mirades i els comentaris, alguns tampoc són tan bons, hi ha qui em mira amb una mica de despreci, tot dient: “Què vols que et digui, això no deixen de ser quatre pinzellades, no ho pots pas comparar amb un Murillo, un Velázquez, o un Goya...” A mi em fa certa gràcia, no els vull treure mèrit, només faltaria! Però el que m'agrada de mi mateixa és justament això: les quatre pinzellades, i que amb aquestes quatre pinzellades es pugui esdevenir una peça capaç d'emocionar, Mentre en Miquel em pintava (entre nosaltres, les teles dels seus quadres, li diem així, a ell li agrada) obserbava les dones que ara podeu admirar vosaltres, ni tan sols s'adonaven que les anava plasmant a la tela i quan al final les va cridar i els va ensenyar l'obra, van quedar amb la boca oberta, es van reconèixer immediatament i reien i ploraven a l'hora mirant aquelles "quatre pinzellades". Això per mi és art, transmetre emocions, el demés poden ser coses boniques però no obres d'art.

El que us volia explicar és el que li passa a l'Aminata. Com us deia, cada dia em ve a veure, no falla mai i quan està davant meu, amb aquells ullassos tan negres em mira d'una manera que em fa posar la pell de gallina, perquè al mirar-me hi veu la seva mare, la seva terra, ella mateixa abans de deixar aquell continent tan pobre per venir aquí a continuar essent pobre però en un continent ric i al seu rostre s’hi endevina una nostàlgia infinita.

Només per poder observar l'Aminata cada dia ja sóc feliç i no necessito crítics d'art ni entesos universitaris per saber que la meva existència té sentit.

Desdiridori (Dolors Oller)

—Desdiridori.

—Desdiridori? Què has dit? A mi no em faltis, eh!

—No et falto, home, que aquesta és una paraula amable.

—Si tu ho dius...

—És una paraula que serveix per expressar moltes coses, podríem considerar que és un mot multiús, depenent de la conversa li pots adjudicar una funció o una altra.

—Fa temps que visc en aquest país i no l'havia sentida mai.

—Això no vol pas dir que no existeixi!

—Bé, doncs ja em diràs com la puc fer servir (em sembla que aquest se l'ha inventada, sóc una persona molt llegida jo, i no em sona de res)

—Mira: Quan el teu interlocutor no vol baixar del burro, li dius: doncs apa!, desdiridori i si no ja m'ho sabràs dir! (Vindria a ser: si no et desdius del teu parer ja veuràs quin desori).

»Si t'has equivocat i et vols fer l'orni, respons: desdiridori, desdiridori, que és l'equivalent al: "donde dije digo, digo Diego" dels castellans.

»Si et fan una pregunta compromesa pots engaltar: Ah! Desdiridori tot arronsant les espatlles, en aquest cas seria un: no vull posicionar-me en aquest tema.

»Podríem seguir molta estona perquè cadascú li pot buscar el seu significat però te'n diré només un altre que és el que jo utilitzo més, sobretot en els últims temps. Cada vegada que sento al ministre Wert, per exemple. Fins ara ha anat funcionant prou bé, però ja començo a dubtar que tingui el poder que li atribuïa el meu avi, que és qui em va ensenyar aquest conjur, fa així: Desdiridori, Desdiridori, que nostra llengua mai no mori!

—Mira noi, no sé si m'estàs aixecant la camisa, però per si de cas el conjur me l'apunto, perquè necessitarem el que no està escrit per poder frenar aquests assassins de cultures.