Van seguir una
pista oberta de feia poc. Encara hi havia branques verdes trencades a
la vora. Se sentia olor de resina i la terra es veia remoguda, amb
les marques d'una màquina excavadora. La pista anava baixant cap al
fons de la vall. Vam arribar en un vell casalot abandonat. Vam
tafanejar per dins. Això, als nens, els agradava molt. I a mi també.
M'imaginava qui hi havia viscut i quina mena de vida havien tingut. A
la part de baix de la casa hi havia menjadores. Al primer pis, una
llar de foc. Tot estava ple de trossos de fusta vells, segurament
eren les restes d'una taula, d'un escó a prop de la llar, d'una
escorredora de fusta damunt de l'aigüera... Feia tot l'efecte que
s'havien fet servir per encendre foc. Les finestres estaven obertes i
els finestrons fets malbé. A fora, uns quants arbres fruiters. Més
enllà, unes feixes plenes d'herba. Al costat de la casa, un cobert
força gran que devia haver estat una pallissa. Encara hi havia
restes de palla pels racons...
Allí, en un forat
de la paret, gairebé tapat per unes fustes, els nens van trobar un
objecte que els va cridar l'atenció. El van agafar i van venir
corrents a ensenyar-nos-el. Era un pot de vidre tancat amb un tap de
suro, com els pots de salar anxoves. Però a dins hi havia una cosa
plegada. Vam obrir el pot i vam veure que allò plegat era un tros de
paper, molt brut. “Què és, què és!?” deien els nens. “És
el mapa d'un tresor?” La imaginació infantil, d'un petit detall en
fa tota una història. Vam desplegar amb compte aquell tros de paper.
Naturalment, no era el mapa de cap tresor. Hi havia unes quantes
línies escrites. De primer vam pensar que podia ser una llista de
coses comprades, o per comprar, dels antics habitants de la casa.
Estava escrit a mà. Vam mirar i remirar aquelles lletres i no vam
reconèixer cap dels signes que coneixem. En quin idioma estava
escrit, aquell tros de paper? Vam agafar paper i pot i ens els vam
emportar a casa.
L'endemà vam anar
a veure el mestre dels nens, per si ell ens podia ajudar. Però ca!
Tampoc va saber interpretar l'escrit. Va descartar les llengües
europees. També va descartar l'hebreu, que coneixia una mica. Ens va
adreçar a l'ajuntament i a la parròquia per si podíem saber alguna
cosa del vell casalot: qui eren o havien estat els propietaris o els
estadants. De quina època era l'edifici. Qualsevol altre detall que
ens donés una pista.
Així estàvem,
enfeinats procurant saber alguna cosa d'aquell paper manuscrit, fent
comparacions amb els signes de lletres d'altres idiomes, quan un dia
que vam anar a veure uns parents que tenien una nena de l'edat del
nostre fill petit i un nen més petit encara, vam veure que la seva
mare, perquè es distraguessin, els va donar uns fulls de llibreta i
uns llapis de colors i els va dir que fessin dibuixos. Els tres nens
més grans van dibuixar vaixells, avions, reis amb espases... Però
el més petit, que, tant sí com no, també va voler fer com els
altres, va dibuixar uns gargots estranys que ni ell sabia què havia
fet perquè era massa petit i no dominava la mà.
Però nosaltres ens
vam quedar paradíssims. Aquells gargots del nen s'assemblaven molt a
l'escrit del pot de vidre. Eren signes inintel·ligibles, una lletra
estranya d'una llengua estranya. Una llengua que el nen encara no
coneixia i, per tant, no hi podia escriure. Finalment, havíem
desxifrat l'enigma. En aquell vell casalot hi devia haver viscut, en
algun temps, un infant petit que va dibuixar gargots en un tros de
paper i, pel que sigui, aquell paper va anar a parar a dins d'un pot
de vidre i, durant molts anys, va estar perdut, a dins de la paret de
la pallissa...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada