dilluns, 27 de gener del 2020

Més de mil nits de contes (Antònia García)

Encara que no he llegit cap llibre de contes que contingui tots els que sembla que té el famós recull titulat Les mil i una nit, sí que sé que és un aplec de contes orientals i en conec alguns, en versions per a infants. Són contes a dins d'altres contes. Sé que el primer conte és el punt de partida de tots els altres, emmarcats en aquest primer. L'argument, molt resumit, és aquest: Xahrazad, o Sherezade, la filla del visir, bona narradora, va tenir l'enginy d'encuriosir el soldà i de no desvetllar-li el final dels contes fins a la nit següent, amb la qual cosa va conservar la vida. Suposo que devia tenir una garrafa plena d'aigua al seu costat, perquè tota la nit explicant contes deu deixar la gola seca. I devien anar curts de son, ella i el soldà. Devien dormir de dia. I el que es demostra és el gran poder de la paraula i de la narració.
Tots els contes d'aquest aplec que conec tenen la seva gràcia i n'hi ha de diversos gèneres literaris, cosa que els converteix en un model per a contistes de totes les èpoques. Però posats a triar-ne un de sol, trio el conte Alí-Babà i els quaranta lladres. En aquest conte es barreja la màgia que obre i tanca portes, en aquest cas una obertura a la roca, amb uns protagonistes sempre actuals, els bandits lladres de tresors, entre d'altres aspectes com ara la bondat i la cobdícia, i l'enginy d'una dona, la serventa, que salva la família i la casa per dues vegades.
Penso que, sense menystenir la versió original d'aquest conte, seria divertit fer-hi algunes modificacions per actualitzar el relat. Per exemple, que la roca que fa de porta de la cova s'obrís teclejant un número, un codi secret, i passant-hi una targeta. Els lladres de diners i joies també podrien ser corruptes, prestamistes, estafadors, desfalcadors... L'Alí-Babà podria ser una mica més desconfiat i no dir-li tota la veritat al seu germà, i així li salvaria la vida. Ni tampoc s'hauria de creure que el capitost dels bandits disfressat de comerciant només duia gerres d'oli a vendre. Així mateix, els lladres amagats a les tines podrien tenir els seus mòbils i rebre les instruccions per whatsApp, amb la qual cosa la serventa s'hauria d'inventar alguna altra manera d'eliminar la cobertura dels aparells electrònics i, de retruc, d'eliminar els trenta-nou malfactors amagats, posat que el vell sistema de fregir-los com si fes ous ferrats fa temps que va caure en desús. Tot això sense implicar la policia local, naturalment. I per acabar, les danses de la noia amb un ganivet, amagat entre els vels de tul i les sedes del seu vestit, per clavar-lo a l'embadocat capità dels lladres ja difunts, està bé per acabar. Però potser no, que no és el final del conte. Potser el final és... Caldrà que deixem passar tot el dia i només quan vingui la nit el sabrem, quan Xahrazad posi el CD on hi ha els contes al reproductor. Però, mentrestant, ja n'haurà començat un altre de nou que, com ja us podeu imaginar, no tindrà final fins a la nit següent, i així successivament...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada