Temps fosc (Antònia García)

Aquestes hores fosques són el teu temps d’avui. Tot és incert. Mals averanys planen damunt les roques grises. Quins estranys camins t’han conduït fins en aquest lloc? No veies com s’acostava el grop?

Ara ets reclòs. Qui sap per quant de temps. Et debatràs entre boires negroses, esperant una escletxa de claror que no arribarà. Les hores fosques et faran companyia, no les podràs rebutjar. I, malgrat tot, esperes, confies, que s’obri camí un bri d'esperança. Confies que podràs sortir del pou.

Mentrestant, les hores fosques se t’arraparan als peus com una heura que creix i s’escampa ran de terra perquè no hi ha claror que la faci anar amunt. Només hi ha humitat, fredor, soledat.

Et caldrà tremp contra el temps fosc. Hauràs de trobar en tu mateix la força, engruna a engruna, per construir els graons de la sortida. No serà fàcil. I les hores aniran passant, lentes, lentíssimes. Aquestes hores fosques, entortolligades al teu coll, a les teves mans.

Penses que no pot durar gaire, que vindran aires nous, que vindrà una albada.

T’equivoques. El crepuscle rogent ha quedat sotmès per la nuvolada tenebrosa que ha tenyit el cel de negre. Els trons retrunyen. Els llampecs delaten l’energia que s’escomet, d’un núvol a l’altre. I el llamp invisible cau, instantani, i fulmina l’arbre, la torre, la roca.

Les hores, agemolides, s’amuntegaran com els munts de pedres que assenyalen els camins, però no hi ha res a assenyalar. El temps és per tot arreu, gira i gira, remolí incansable, remolí fosc: el teu temps d’avui.