Confidències tristes (Antònia García)

Havia quedat amb la Sara a les cinc de la tarda. Feia dies que no ens vèiem i tenia moltes ganes de xerrar una estona amb ella. Va arribar puntual. Hola, Sara! Hola, Bel! Ens vam abraçar i ens vam fer un parell de petons. Què, tirem avall? A totes dues ens venia de gust caminar una mica. I parlar.

            Ens vam interessar mútuament per la família. No hi havia problemes de salut, tothom estava bé. Però la vaig notar una mica abatuda. Li vaig preguntar si li passava res, perquè ella era una noia de caràcter alegre i se’m feia estrany veure-la tan seriosa. La Sara es va aturar i em va dir que precisament m’havia telefonat per veure’ns perquè necessitava explicar-ho a algú. Esnif. I és que havia trencat amb en Martí. Esnif. Tenia els ulls negats i li vaig donar un mocador de paper. Però, què us ha passat? Se us veia tan contents... Li vaig donar un altre mocador.

            Vam continuar caminant a poc a poc. Sí, al principi tot havia anat bé, amb en Martí. Era un noi molt atent, afectuós... Però les coses s’havien torçat. En Martí era gelós. Primer només eren comentaris sobre la seva manera de vestir. De mica en mica, la volia anar controlant. I ella, que sempre havia estat tan independent, no ho podia sofrir. Havien partit peres. I el cas era que en Martí li agradava. Per això estava tan compungida.

            Vaig proposar a la Sara d’entrar en una cafeteria i vaig demanar dues tasses de xocolata desfeta amb melindros. Jo voldria una infusió, va dir la Sara. Però vaig insistir amb la xocolata. Quan una persona està deprimida, i la Sara ho estava, el que va més bé és una xocolata calentona. Aquella oloreta tan bona ja et revifa i la tarda estava grisa, com els ànims de la meva amiga. Era, doncs, la cosa més convenient.

            L’interior de l’establiment era acollidor i amb bona temperatura. Li vaig dir a la Sara que havia fet molt bé de deixar en Martí. La gelosia no és gens bona. Es comença per poca cosa i després qui sap on es pot arribar. Semblava que els meus raonaments la tranquil·litzaven una mica. Però altra vegada, esnif, les llàgrimes li lliscaven per les galtes. Vaig procurar de fer broma: Sara, si continues plorant damunt de la tassa, se t’aigualirà la xocolata... Va somriure. Es va mocar.

            Vam parlar de les seves activitats habituals, que havia deixat quan va començar a sortir amb en Martí. Mira, Sara, hauries de tornar a venir amb nosaltres, com abans. Et convé distreure’t. Venir al cine, al teatre... Fer sortides... Venir a ballar... Treu-te’l del cap, en Martí. Ja trobaràs un altre xicot.

            Vaig repassar mentalment els nois de la nostra colla d’amics. En Jaume, potser? Mmm... No em semblava que es pogués avenir amb la Sara. I en Tomy? En Tomy era molt simpàtic i alegre, com la Sara... Qui sap. I en Marc... No, en Marc, no. Llàstima que l’Agustí ja anava al darrere de la Marta, perquè potser amb l’Agustí... Ara, la Sara em mirava amb posat interrogant. En què penses, Bel? De cop, estàs tota capficada.

            Ràpidament vaig passar full dels meus pensaments. No era jo qui havia de solucionar aquella qüestió a la meva amiga. Però sí que podia escoltar-la sempre que tingués ganes d’enraonar amb mi. I això és el que pensava fer. Vaig escurar la tassa amb la cullereta. S’havia acabat la xocolata i l'últim melindro. Ja no hi havia llàgrimes als ulls de la Sara. Convido jo!, vaig dir mentre feia senyal al cambrer perquè vingués a cobrar. D’acord, va dir ella. I un somriure li va il·luminar la cara.