Feia molta estona que caminaven i la Neus ja estava cansada. Quan va
veure aquell banc, a la cantonada del carrer Major, no s'hi va pensar gens ni
mica i li va dir a la Laura que potser que paressin una estona i aprofitessin
aquell banc. La seva amiga no hi va tenir res en contra, els peus també li
feien mal. Així que es van asseure i van beure uns glops d'aigua d'aquella
ampolleta que la Neus duia sempre a la bossa.
Al costat del banc hi
havia una paperera. La Laura es va adonar que a dins de la paperera hi havia un
ram de flors embolicat amb paper de cel·lofana de color daurat. Era un ram molt
bonic, semblava acabat de sortir de la floristeria. La Laura el va agafar, el
va olorar i va passar els dits pels pètals de les flors.
Totes dues amigues van
començar a fer suposicions. Qui havia llençat un ram tan preciós com aquell?
Per què? Potser un enamorat l'havia regalat a l'estimada però ella l'havia
rebutjat i el pobre ram havia quedat allí, com una deixalla més? Però, i si ell
li havia fet el salt i es volia fer perdonar, amb un obsequi tan delicat? I si
ella tenia raó, d'actuar d'aquella manera? Cal malfiar-se, quan et regalen unes
flors o uns bombons sense cap motiu com ara el sant, o l'aniversari de la
primera trobada, o...
La Neus es decantava
més per la idea que algú havia organitzat una cita a cegues, a través
d'Internet. Per identificar-se, l'un havia de portar un ram de flors i l'altra,
un paraigua. I, senzillament, la del paraigua, en veure el del ram, s'havia
estimat més deixar-lo plantat perquè no li havia agradat. I després de mig
paquet de cigarretes i quatre xiclets, el del ram havia decidit eliminar la
prova del seu fracàs.
La Laura va refusar
aquella possible història. Un pom de flors tan encisador havia de tenir algun
altre motiu. Per exemple, l'arribada d'un personatge important, una mare, o un
marit, o una tieta, o un afillat, que mereixés un gran homenatge per alguna
cosa bona que hagués fet, i que aquest personatge hagués perdut l'avió, i no
hagués pogut fer els enllaços amb els altres avions i, per tant, la seva
arribada hagués quedat prorrogada fins a qui sap quan. Aleshores, el ram...
No i no, va insistir
la Neus. Aquell ram devia ser un parany, una cosa d'espionatge o de serveis
secrets. Ves que no s'hi amagués algun micròfon, o pitjor, alguna substància
tòxica... Però nosaltres l'hem olorat i l'hem tocat, oi? Si hi hagués alguna
cosa d'aquestes... Et trobes bé? Sembla que estàs una mica groga...
És clar que em trobo
bé, poca-solta!, va dir la Laura. I les dues amigues, enriolades, van decidir
que, fos quina fos la veritable història d'aquell ram, elles el portarien a la
residència on s'estava l'altra amiga, la Clàudia, i l'hi regalarien. Segurament
la Clàudia decidiria repartir les flors entre tots els seus companys i
companyes desmemoriats, reumàtics, anquilosats, afectats per totes les xacres
de l'edat, amb la qual cosa tots tindrien una estona de felicitat gràcies al
ram.
I així va ser. Les
dues amigues de la Clàudia, acabada la visita, es van emportar una flor cap a
casa. La Laura la va posar en un gerret, a sobre d'un moble, a prop de la gàbia
del canari, perquè sap que als ocells els agraden les flors. I la Neus, amb
molta cura, va aplanar ben aplanada aquella flor i la va posar entre dos fulls
de paper de seda, amb un pes a sobre per tal que s'assequés. Passats els dies
oportuns, va guardar la flor seca entre les pàgines d'un llibre de poesies on
ja hi tenia guardada la rosa que li va regalar en Jaume l'últim dia de Sant
Jordi que van passar plegats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada