Un ram de flors en una paperera (Montserrat Fortuny)

He llegit al diari que van trobar un ram de flors en una paperera d'un carrer molt cèntric, en perfectes condicions de frescor, ben embolicat amb un paper molt bonic i amb un llaç de seda.

            La noia de l'Ajuntament que en aquell moment feia la feina de neteja d'aquell lloc, l'en va treure, el va contemplar, va somriure, satisfeta, i se'l va quedar.

            Aquest episodi em fa pensar que, ja fa molts anys, jo sortia amb un noi que no m'agradava, però veia que m'estimava tant, que no gosava despatxar-lo... Em feia pena i pensava que potser m'acostumaria a ell i, tard o d'hora, li podria correspondre... Però, no! No podia amb ell. L'únic que m'agradava, d'ell, era que també era un gran amant de la música clàssica, simfònica i d'òpera. Però amb això no h'hi havia prou per a ser feliç amb ell i poder correspondre al seu amor.

            Era un cobrador de la Mutualitat on jo treballava, un de tants, que en teníem una dotzena. Venia a buscar els rebuts cada mes i, al final, portava els diners que havia recaptat dels socis, cobrava la seva part i fins el mes següent.

            Era alt i ben plantat, amb uns ulls bonics, amb llargues pestanyes, però tenia la mà dreta deforme, amb uns dits estranys, que els feia servir força normalment, però escrivia amb la mà esquerra. Era català i li deien Paco.

            Un dia va entrar xiulant l'obertura de Tannhäuser, de Wagner, i em va fer tanta gràcia que un noi com ell, que no se li veia cap cultura, sabés tan bé aquesta melodia, una de les meves preferides, que li ho vaig comentar. Va canviar de cara i em va mirar d'una manera estranya, com si veiés una aparició...

            Des de llavors, tot eren galanteries, fins que un dia que les companyes estaven ocupades atenent altres persones, se'm va declarar. Em va fer gràcia i vaig accedir a sortir amb ell els diumenges. Anàvem al cine, a passejar o en un museu... i de vegades em venia a buscar al despatx quan jo en sortia.

            Fins que vaig veure que no em convenia i que, veritablement, no l'estimava, i li ho vaig dir.

            Li vaig dir que prou, que no sortiria més amb ell i s'ho va prendre molt malament, es va posar a plorar com una criatura... Al cap de poques setmanes de no trobar-nos, em va telefonar i em va dir que em volia tornar a veure, que volia parlar-me, que no li digués que no...

            Vaig accedir-hi, però amb la resolució de no deixar-me convèncer.

            Va tornar a dir-m'ho tot. Que no podia viure sense mi, com sempre, i que em portava un regal... Vaig ser forta i li vaig repetir que no, que no podia ser, que tots dos seríem infeliços...!

            Se'n va anar d'una batzegada i, al cap d'uns instants va tornar, dient-me que havia llençat el regal que em portava en una claveguera..., que era un joc de perfums molt maco...

            Si l'hagués llençat en una paperera, algú se n'hauria pogut aprofitar, però a la claveguera...

            Només les rates!'       

            Li vaig tornar a dir que res de res i... no l'he vist mai més. Però per una amiga que vivia a prop de casa d'ell, vaig saber que seguia la seva vida, perquè no va tornar més a la meva feina .        

            D'això fa tants anys...! Però la memòria és molt fidel i ho recorda tot, com si fos ahir mateix.

            Aquella amiga que el veia va morir i no n'he sabut res més, d'ell, no sé si és viu o mort... Espero que, amb els anys, m'hagi perdonat pel mal que li vaig fer, amb el meu desamor.