dilluns, 15 de maig de 2017

Els progenitors (Antònia García)



La mare i el pare són els dos elements necessaris perquè els animals, inclosos els homes, es reprodueixin i perpetuïn l'espècie. Però hi ha tanta varietat, a la naturalesa...
            Els primers homes de les cavernes no sabien com és que les dones tenien fills, i ho atribuïen a la voluntat dels déus. La dona, la mare, tenia un gran poder, podia donar vida a un nou ésser. Els homes, aparentment, no hi tenien part, en aquest procés. Per això s'entén que el paper de les dones fos considerat més important que el dels seus companys. Eren els temps dels matriarcats i de les grans deesses-mare.
            Un cop superada la ignorància, van sorgir les societats patriarcals. El pare era el cap de casa, amb poder gairebé absolut sobre la seva família. I les dones, en molts casos, van ser considerades molt per sota dels homes.
            La cèl·lula inicial d'una societat és la família. S'entén per família estricta una parella i el seu fill o fills. En sentit més ampli, la família consta de pare, mare, fills, avis, oncles, cosins, besavis... Després hi ha els clans, les tribus.
            Actualment hi ha moltes circumstàncies que fan variar els components de les famílies. Les separacions, els divorcis, la formació de noves parelles amb els fills dels uns i dels altres, que dóna com a resultat fills que tenen dues o més mares, o dos o més pares, i comparteixen casa amb germans, germanastres i fins i tot amb nens que no són res entre ells, perquè provenen d'anteriors relacions de les parelles, però conviuen tots junts com a germans.
            També hi ha les mares que ho han estat per inseminació artificial, per fecundació in vitro. En aquests casos la mare pot tenir parella o no. Pot viure només amb els fills, que són fills sense un pare conegut. Hi ha el cas de les mares de lloguer. Les adopcions. Les parelles d'un mateix sexe, amb fills, que només tenen dues mares o dos pares. En tot cas, els fills poden ser reconeguts legalment.
            Cap als anys seixanta hi va haver l'esclat dels hippies. Eren pacifistes. El seu lema era “feu l'amor i no la guerra”. Vivien en comunes. Les mares i els pares es responsabilitzaven i actuaven com a mares i pares de tots els infants de la comuna, a més dels fills propis. Això fa pensar en els lligams que es poden establir entre els adults i els infants, en altres grups que tenen costums pròpies. En el món dels animals, per exemple, hi ha el cas dels elefants. El ramat d'elefants és conduït sempre per una matriarca. Cada elefant protegeix les cries de tot el grup com si fossin pròpies. Es veu que les tietes dels petits elefants són temibles si intueixen algun perill. I entre els humans, en algunes cultures, és l'oncle matern qui té potestat sobre els nebots. El pare és com un passavolant a la casa de la mare.
            El paper del pare i de la mare, amb el temps, ha anat canviant. És la mare qui porta l'infant al ventre i, un cop nascut, qui l'alleta. Però actualment, el pare li fa costat durant l'embaràs i el part, i després té cura del nadó, l'agombola, el neteja, igual que fa la mare, i si és del cas, li dóna el biberó. Quan el petit creix, la seva educació és responsabilitat de tots dos, mare i pare. En altres èpoques no era igual. La cura dels infants, el dia a dia, anava a càrrec de la mare. El pare hi intervenia per fer servir la seva autoritat.
            Cal considerar el paper que tenen els altres membres de la família en relació amb els infants. De sempre, algun familiar, alguna tieta, els avis, sobretot les àvies, mentre els pares eren a la feina, s'estaven amb els petits. Hi ha moltes cançons de bressol que ho expliquen. Ara passa igual. Es veuen molts avis i àvies a les portes de les escoles, esperant-se per recollir els néts, endur-se'ls a casa, entretenir-los, donar-los el menjar, potser banyar-los, fins que els pares els van a buscar. També hi ha persones llogades que en diuen “cangurs”, que quan no hi ha ningú més que ho pugui fer, s'ocupen dels nens.
            En general, el pare i la mare porten un infant al món, l'alimenten i li donen tot l'afecte que cal. L'eduquen i l'ensenyen a viure, a parlar, a pensar. I els nens es fan grans. La casa dels pares és sempre casa seva, encara que s'emancipin, encara que formin una nova família. Però arriba un dia que els pares s'han fet vells. Com diu la dita, “criatures naixem, criatures tornem”. Aleshores els papers s'inverteixen: als pares envellits els cal qui els estimi, qui se n'ocupi. Aquesta responsabilitat és per als fills i en molts casos és així com passa. Els nens aprenen del comportament dels seus pares. I arribarà un dia, un dia joiós, que aquests fills també seran pares i llavors comprendran, encara més, quant d'amor hi ha en la relació entre pares i fills.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada