El que fa la lluna (Antònia García)

Obro la portada de l'Almanac del cordill i, entre d'altres informacions sobre la lluna, trobo que els pagesos diuen Lluna Nova a la fase creixent i Lluna Vella a la fase minvant. Aquestes són les dues fases que vigilen per fer les feines del camp. El quart creixent i el quart minvant, no els interessen gaire.

            Així com la lluna atrau l'aigua i provoca les marees, i exerceig la mateixa força sobre la terra, també té influència sobre les persones, els animals i les coses. Recordo dites com ara “tenir mala lluna”, “estar a la lluna de València”, “pescar la lluna amb un cove”, i d'altres. També de sentir parlar de la pedra de lluna, usada com a talismà. Això demostra la importància que té en la vida quotidiana. Ja de petita vaig aprendre aquesta cançoneta:

La lluna, la bruna,

vestida de dol.

Son pare la crida,

sa mare no vol.

            La lluna és la gran amiga dels enamorats i dels poetes. Si n'ha inspirat, de paraules boniques i de versos i poemes...! I també els músics han estat tocats de gràcia per la lluna i han fet composicions molt belles inspirades en aquest astre.

            L'altra cara de la moneda són els efectes de la lluna plena sobre algunes persones, que diuen que es transformen en llops i omplen la nit d'udols esgarrifosos. És clar que aquestes històries només deuen ser contes de a la vora del foc.

            Però en general, la lluna és benefactora. I màgica. Escampa la llum argentada sobre el mar, els pobles i les muntanyes. Recordo haver caminat de nit, sense llanternes, només amb la claror de la lluna plena. Va ser una experiència fantàstica! Les ombres allargades dels companys... Els arbres, les pedres del camí, tot tenyit d'aquell color blanc lletós... Les cares dels amics, irreals de tan blanques...

Lluna blanca, plena,

reina de la nit serena,

que els meus passos mena.

Pàl·lida falena,

al firmament fas ofrena

del goig i la pena.

  

            La lluna és màgica. A les nits, si no hi ha núvols, surto a l'eixida per si la puc veure, sigui lluna plena o qualsevol altra de les fases. Em quedo uns moments mirant-la. Diuen que hi ha un homenet, allí. Entre les ombres que s'hi dibuixen, provo d'endevinar on s'amaga, l'homenet. Darrere d'un volcà, potser? O a la riba del mar de la Tranquil·litat? No el trobo. Però sí que hi trobo les mirades blanques dels éssers traspassats, els que em van estimar i encara m'acaronen. La influència de la lluna sobre les persones té aquest encís, ens posa en contacte amb el passat, amb els éssers del nostre passat real. I mentrestant, la lluna, l'astre nocturn que reflecteix la llum solar, és també la fada de cabellera blanca i la deessa de l'arc i les fletxes que ens poden donar la son o la mort.