dilluns, 2 de gener de 2017

En record de la Carme (Antònia García)



Feia pocs dies que ens havíem vist al taller d'escriptura. Tot semblava normal. S'acostava Nadal i  fins passat festes no ens havíem de tornar a  trobar per reprendre l'activitat del taller.
            La notícia de la teva mort, Carme, em va arribar per telèfon. Quina sorpresa més trista! Ens ho vam anar dient, els uns als altres. Semblava que no podia ser. Si feia tan poc que...
            Els teus familiars ens van posar al corrent. Havies mort el dia trenta de desembre. Tot havia estat molt ràpid. Encara no hi havia temps per assimilar el fet dolorós del teu traspàs. El sentiment era ben viu darrere les llàgrimes contingudes. Només podíem fer costat a la teva família. I començar a enyorar-te.
            I és amb enyorament que recordo com eres i què feies. Eres senzilla, discreta, molt discreta. De conversa amable. Sempre respectuosa amb tothom. Parlaves amb afecte de les filles, dels néts, de les teves persones estimades. Recordo un escrit teu en què explicaves que la teva iaia feia rosquilles i les guardava en un recipient de vidre. I quan llegies l'escrit, semblava que tornaves en aquella època de la teva infantesa.
            Senties una connecció molt forta amb la natura. Amb tots els éssers vius. Sobretot, amb els arbres. Notaves la seva força, des de les arrels fins a les branques més altes. T'agradava abraçar-te als troncs. T'agermanaves amb ells. En això coincidies amb d'altres del taller. Segurament per això posaves sempre una fotografia de dos arbres junts a la part de dalt, a l'esquerra, de les teves pàgines escrites, com si fos una divisa; i els mateixos arbres com a marca d'aigua, en colors molt tènues, a tota la pàgina.
            T'agradava tant, la naturalesa, que podies fer passejades en solitari, seguir corriols que es perdien entre  la vegetació, a peu de cingles, i enfilar-te a les penyes per contemplar el paisatge. I soles, tu i la muntanya, podies tancar els ulls i quedar-te immersa en l'esperit del cel i dels núvols que passaven, i en l'esperit de l'aire que mormolava entre les fulles dels arbres, gaudint del perfum del romaní i escoltant els mil sorolls del bosc i del camp.
            Eres molt meticulosa, molt ordenada. Buscaves informació per fer molts dels teus escrits. Triaves fotografies adequades. I tenies sentit artístic. Tu t'encarregaves de posar boniques lletres i sanefes per a cada nom nostre, als reculls d'escrits que tenim costum de fer, cada any.
            Tenies una noció una mica oriental d'aquest món. Tot estava unit per algun lligam. Tot tenia el seu equilibri. Les persones, les plantes, els animals, les coses... Sabies mirar a dins de les persones i sabies explicar els sentiments propis i els dels altres amb paraules expressives. De vegades ens sorprenies amb troballes i matisos que ens havien passat per alt a tots nosaltres. I quan era del cas, sabies trobar el sentit còmic a les situacions i el llenguatge corresponent a cada cas.
            Havies estat una viatgera encuriosida per conèixer altres terres, altres cultures, i havies compartit aquesta afició amb el teu marit. De vegades ens havies explicat algun viatge a l'estranger, o alguna estada en balnearis que t'havia deixat molts bons records. O havies recuperat de la memòria alguna anècdota dels països que havies visitat i l'havies fet servir per algun escrit.
            Ara que has emprès aquest viatge desconegut, sense retorn, que ens deixa sense la teva presència, Carme, et vull dir que continuarem sentint-te entre nosaltres, asseguda davant la taula de marbre, amb el bolígraf i els fulls en blanc. L'afició per l'escriptura i la bona amistat que des de tants anys ens ha aplegat, seran com la força dels arbres que has estimat i que d'alguna manera tu ens transmets i ens uneix.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada