En
aquells camps plantats d'oliveres arrenglerades, amb la terra ben conreada,
sense herbes que puguin prendre humitat a les arrels dels arbres, hi ha una
olivera antiga, amb el tronc gruixut i entortolligat, prou gruixut perquè tres
persones no el puguin abraçar. Té un esvoranc molt gran que deixa veure la
buidor fosca de dins. Diuen que l'arbre té cinc-cents o sis-cents anys i que és
el pare de totes les altres oliveres que hi ha al voltant...
Els avis conten que fa molt i molt de temps, en aquelles
terres ja hi havia oliverars, encara que els arbres no estaven alineats com
ara. Eren propietat dels senyors de Rasaroca. Els homes que menaven les terres
també pertanyien als senyors. Els havien de donar el producte del seu treball i
només rebien a canvi una petita part que amb prou feines donava per a la seva
subsistència. També estaven subjectes als mals usos, com ara haver de compensar
els senyors per les males collites, o haver-los de donar gairebé tot el que
tenien si el cap de casa moria sense haver fet testament...
Els serfs vivien al petit poble, arrecerat a ponent del
castell de Rasaroca. En una de les cases hi havia una família formada per una
padrina, un matrimoni i els fills, dues noies i un noi. El noi, que era el més
gran, ajudava els pares al camp. La noia gran tenia cura de l'aviram i feia
altres feines quan n'era el temps, com ara espellonar ametlles, salar olives...
La més jove tenia a càrrec seu la padrina, que no hi era tota, a causa dels
anys, i s'havia tornat cega.
Un dia, l'Agnès, la noia més jove, havia anat a buscar
unes herbes remeieres i un flascó d'oli de serp que una dona que sabia curar
nafres li havia preparat per a la padrina. En passar pel pont sobre el torrent,
es va creuar amb el senyor del castell i el seu fill, tots dos a cavall. No era
pas el primer cop que es trobaven, però en Guillem, el fill i hereu del senyor,
es va adonar per primera vegada de com s'havia tornat, de bonica, aquella noia
abans esprimatxada. Per un moment les seves mirades es van trobar i un
sentiment nou va començar a créixer al cor de tots dos.
El senyor de Rasaroca es va mostrar molt contrariat quan,
passats uns dies, el seu fill li va parlar de l'Agnès. El noi li va dir que
s'havien vist algunes vegades, que trobava que era una dona meravellosa i que
pensava casar-s'hi. Això no era el que ell tenia previst per al seu fill. De
fet, pensava concertar el seu casament amb una dona de la noblesa, que a més
del prestigi de la seva nissaga, aportaria com a dot unes quantes rendes no
gens menyspreables.
—Mira, Guillem —li va dir—, si t'has encaterinat d'aquesta
noieta, la faré venir al castell com a serventa i si vols que sigui la teva
amistançada, encara n'estarà contenta. Però, casar-t'hi, això sí que no! Tu
t'has de casar amb algú del teu braç... I no en parlem més!
Els preparatius pel casament de l'hereu van anar endavant,
sense que les raons del noi servissin per fer canviar l'actitud del seu pare.
Per altra banda, a l'Agnès se li trencava el cor de veure el seu estimat posat
en aquell dilema. Ni l'un ni l'altra volien trencar la promesa d'amor que
s'havien fet al peu de la vella olivera.
Va arribar el dia de les esposalles. La cerimònia s'havia
de celebrar a la capella del castell. Tot estava preparat, el capellà davant de
l'altar i els familiars i convidats esperant l'arribada dels nuvis: en Guillem,
jove senyor i hereu de Rasaroca, i na Clemença, filla i hereva dels senyors de
Viluares. Però els patges que havien de formar el seguici van entrar desolats a
la capella i van dir que només hi havia na Clemença. En Guillem havia
desaparegut.
En Guillem i l'Agnès havien fugit del castell i s'havien
refugiat sota les branques de la vella olivera, que consideraven màgica,
confiant que les salutíferes fulles de l'arbre els encomanaria alguna virtut
per sortir del mal pas en què es trobaven. Però el senyor de Rasaroca, amb gran
indignació, havia sortit amb els seus criats a perseguir els fugitius a cavall
i amb la seva canilla de gossos. Els crits dels genets van arribar a oïdes dels
dos joves enamorats, que es van abraçar amb desesperació, tement l'ira
desbocada del senyor del castell, i empesos per una estranya força, es van
enfilar pel costat de l'esvoranc i es van deixar caure a dins del forat fosc de
l'olivera. Llavors, l'escorça de l'arbre va començar a créixer i a créixer fins
que va tapar l'esvoranc i el forat de l'interior. Els clapits dels gossos es
van aturar, havien perdut el rastre dels joves just al peu de l'olivera. Els
servidors van atiar els animals per fer-los buscar entre els altres arbres, i per
tot l'indret, sense resultat. Els dies següents es van fer batudes que també
van resultar inútils. Els pares i germans de l'Agnès van pensar que els dos
joves, d'alguna manera, havien aconseguit fugir. Aquest pensament va endolcir
una mica la tristesa de l'absència de la noia. I el senyor de Rasaroca es va
haver de quedar al seu castell, corsecat de ràbia i sense el seu hereu.
Mai més no es va tenir esment dels enamorats. Però des de
llavors, les olives d'aquella olivera es van tornar més dolces i amb l'oli que
en resultava es guarien molts mals del cos i també moltes tribulacions de
l'ànima. Les arrels de l'arbre es van eixamplar, les olives es van fer en molta
més quantitat i tot aquell camp es va omplir de nous plançons que produïren
olives i oli de les mateixes característiques que l'arbre original.
Amb el temps, de mica en mica, es va tornar a obrir
l'esvoranc al tronc de l'olivera i es va destapar aquell buit que havia amagat
en Guillem i l'Agnès. I diuen els avis que qui està al costat de la vella olivera
quan el sol es pon, just en aquell moment pot sentir un murmuri de veus, velles
promeses d'amor, que sorgeixen del tronc, d'aquell forat fosc del qual ningú no
ha pogut veure el fons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada