La llauna d’olives (Anna Collado)

Feia temps que les olives havien quedat atrapades dins aquella llauna. Segurament com a mecanisme de defensa, el record traumàtic del moment en que hi havien anat a parar havia estat esborrat del cervell de la majoria d’elles. Aquell dia, a l’interior de la llauna d’olives es va sentir de sobte un soroll metàl·lic punxant. Tot seguit, va formar-se un enorme guirigall. Totes parlaven alhora:

—Mireu, mireu, ja obren!

—Oh, sí! Mireu! Comença a entrar la llum!

—Tanqueu els ulls, germanes, sinó la llum us farà mal...

—Per fi ha arribat el dia, no m’ho puc creure!

—Jo ja sabia que això no podia durar per sempre més!

Totes estaven molt contentes... tant, com la seva petita mida d’oliva els ho permetia. Quan la part de dalt de la llauna va desaparèixer del seu damunt tot recargolant-se de forma estranya, la llum les va enlluernar d’una forma difícilment suportable. Superat el tràngol, les més valentes, que havien aconseguit situar-se al capdamunt, van poder mirar una mica més enllà de la llum i veure què passava. Algunes van dir que veien un home amb barba i així van saber de qui eren aquells dos dits rodanxons que es van ficar dins la llauna per agafar-ne dues o tres en un sol viatge.

—Nooo! —cridaven les desafortunades olives— Deixa’ns anar, galifardeu!

Però l’home barbut no semblava escoltar-les i les va deixar caure, impassible, damunt un llit d’enciam per, tot seguit tornar a introduir els dits rodanxons dins la llauna i agafar-ne dues o tres més. Aquestes, però, ja no van cridar tant, perquè feia uns segons havien sentit les primeres “desafortunades” xisclat: “Oh! Sí, això sí! Mmmm què bé! Un llit d’enciam per a nosaltres, què tou, quina meravella...”. I... és clar, això les havia tranquil·litzades.

A poc a poc, van anar sortint de la llauna unes quinze o vint olives i, menades pels dits rodanxons anaven aterrant amb gran gaudi sobre el llit d’enciam. Tant van exclamar la seva alegria que aquelles olives que es van quedar a la llauna es van sentir molt i molt desgraciades, especialment quan van ser traslladades amb llauna i tot dins un armari que de primer tenia llum però de sobte es va quedar a les fosques i on, de seguida, van començar a notar un fred enorme!

Les olives de l’enciam estaven tan contentes que poc van pensar més amb les seves germanes de la llauna i seguien xisclant ben animades quan l’home barbut va agafar una ampolla amb un foradet molt petit per on va començar a rajar un líquid grogós.

Així que van quedar dutxades per aquest líquid, van sentir una familiaritat tan gran, que moltes no van poder evitar posar-se a plorar de l’emoció...

—Germanes! Sou vosaltres?

—Sí, boniques, ho som... —anava dient el líquid groc amb paraules líquides com el seu aspecte.

—Germanes, què us han fet? Ens costa de reconèixer-vos...

—Ens han convertit amb oli, no patiu, aviat s’acabarà tot això i acomplirem el nostre objectiu: esdevenir plaer gustatiu per als humans. Gaudiu del moment, boniques...