Estressada (Antònia García)

Va engegar el televisor, com cada dia, per veure les notícies. Li va sortir un quadret: “Advertiment. No hi ha senyal”. Que estrany! En aquest canal no li havia sortit mai aquest quadret. La Sònia va canviar de canal. Un altre cop el quadret, amb la resta de la pantalla negra. Canvi de canal altra vegada. Ah, en aquest estan fent propaganda... Què hi farem...! La dona es va anar empassant amb resignació les suggerències per aconseguir un rostre perfecte, sense arrugues, gràcies a una crema que fa meravelles. Després, el menjar que agrada més al gosset de casa. A continuació, els viatges que li pot programar una agència que es diu “Super Travel”...

Passats ben bé cinc minuts de rellotge, tipa dels anuncis, la Sònia va tornar a canviar de canal. La pantalla li va abocar l'advertiment i l'absència de senyal. El vidre fosc de l'aparell tenia una lluïssor desacostumada. La dona es va fregar els ulls amb els punys, com si estigués enlluernada.

Els nens van entrar, tot fent xivarri; van fer un petó a sa mare, van deixar les carteres damunt d'un moble i es van asseure a l'estora, davant del televisor. En Marc va reclamar el comandament a distància. La Neus es va avançar i el va enxampar ella. La Sònia els va dir que primer havien de fer els deures i que després ja mirarien els dibuixos animats. Que ara havien de tancar l'aparell. A més, li semblava que la televisió no anava gaire bé, feia coses rares... Així que va prémer l'Off. Però el televisor va continuar emetent les propagandes: la crema facial, les llaunes de conserves per a les mascotes, un viatge a l'Índia amb “Super Travel”... La dona va acostar-se a l'aparell per tancar-lo manualment. La pantalla va emetre alguna cosa estranya. La Sònia va enretirar la mà, com si s'hagués enrampat. El vidre i ella es van mirar com si es desafiessin. “Crema hidratant, suavitzant, amb àloe vera!”, insistia la pantalla. Aleshores va optar per desendollar l'aparell: les imatges es van  fer petites i van desaparèixer. Una capa negra va cobrir el vidre. La dona va alçar el cap amb aires d'haver guanyat el combat i se'n va anar a la cuina. En Marc i la Neus ja havien tret els llibres i les llibretes de les carteres i s'havien assegut a la taula del menjador, a fer els deures.

La Sònia va posar l'olla al foc i va treure uns talls de pollastre de la nevera. Com que tenia la porta oberta, va sentir la veu que anava dient “...la millor crema per a la regeneració del cutis! Amb nutrients de llet d'ametlla i...” La Sònia va renyar els nens. No volia que endollessin el televisor. Els nens van dir que no havien tocat res, que s'havia engegat tot sol. La dona va sortir de la cuina i  es va encarar amb la pantalla. En aquell moment, va tornar a sortir el quadret “Advertiment. No hi ha senyal”. Va comprovar que l'aparell no estava endollat. Els nens es van acostar a sa mare. Què passava? La pantalla s'havia enfosquit i no hi havia so. Ella els va tranquil·litzar i es va tranquil·litzar ella mateixa. Algun fals contacte. Potser els veïns havien provocat alguna interferència. Ja havia passat una vegada.

En Marc i la Neus van continuar amb el deures i ella, altre cop cap a la cuina. Però la veu  tornava a trasbalsar la Sònia, que amb tot allò ja s'havia posat força nerviosa. La veu, amb una cantarella burleta, anava fent l'article: “...un rostre com de quinze anys, increïble, cent per cent hidratat, amb l'essència més fina dels perfums florals...”. La dona va rebotre el drap de cuina que tenia a les mans i va tornar al menjador apressadament. Va fitar el televisor. La pantalla li va dedicar un somriure sarcàstic. Ella, d'instint, es va posar les mans a la cara. Va resseguir les arrugues incipients, va constatar l'envelliment de la pell. La veu del televisor va reblar el clau: “Tregui's deu anys de sobre amb la crema hidratant d'àloe vera”. “Deu anys de sobre... Deu anys de sobre...”.

Allò la va fer sortir de polleguera. Va anar a la cuina, va engrapar la mà de morter, va tornar al menjador i va etzibar un cop a la pantalla. El vidre es va esmicolar amb un soroll com de riallades. Els nens es van alçar de cop, astorats. La Sònia va anar rematant, a cops, els bocins de vidre, que no paraven de riure. Oh, com els odiava! La Neus se li va acostar, amb cara d'espantada. “Mare, què et passa? Per què has fet això?”.

Sí. Per què ho havia fet? Estava estressada. Li feia l'efecte que tothom se n'adonava. També les parets, els mobles, sobretot el malèvol televisor... “Per què l'has trencat, mare?” Aquella tensió de tants dies... Després, el divorci... Li feia tanta falta, desfogar-se... La veritat és que després d'haver-ho fet, se sentia molt més bé.

Va agafar les mans dels nens i els va prometre que l'endemà mateix anirien a comprar un televisor més modern i més bonic. Un televisor que no es burlés de res, que no tingués sentiments ni pensaments. Que un moble havia de ser només un moble, i prou. Calia renovar moltes coses, a casa.