dilluns, 22 de febrer del 2016

Dura lex sed lex ‘La llei és dura, però és la llei’ (Carme Marquès)

Com tots els dies al llevar-se i desprès de sortir de la cambra de bany, es disposava a iniciar la jornada com un altra dia qualsevol sabent que aquell era l’últim de la seva vida laboral i professional.
La dona l’esperava a la cuina amb el desdejuni a punt. Emocionada sabent la transcendència del moment. Quaranta anys, tempus fugit. Sí, ha volat.
Després de passar pel seu despatx, es dirigeix a l’aula magna on tindrà lloc la cerimònia cum laude al reconeixement a una vida laboral dedicada a la docència. L’aula magna de la Universitat Central de Barcelona, estava de gom a gom. L’estrada era ocupada per personalitats rellevants del claustre, amics i companys de tants anys, tempus fugit.
La ment s’escapa, i per un instant l’alter ego s’imagina passejant pel campus duent els llibres sota el braç corrent a priori  per no fer tard a l’aula de filosofia, alma mater de tot saber, la seva preferida.
Uns aplaudiments fan que torni a la realitat del moment. Es dirigeix amb pas segur i ocupa el seu lloc a l’estrada. Comença la cerimònia. Hi ha nombrosos parlaments elogiant la trajectòria com a docent i membre actiu de la Junta de Govern.
Res non verba aquest homo, ha dedicat la vida a la universalitat de la Universitat, i avui ens hem reunit aquí per investir-lo honoris causa, cum laude. Vita est i el que Deus dedit, Deu abstulid, però avui és de justícia celebrar aquest acte de reconeixement. Imposant el birret, gest importantíssim, queda refermat el nomenament.
Amb paraules emocionades agraïa l’honor rebut, un lapsus linguae va treure rigor a la cerimònia, causant la hilaritat entre els presents “errare hurnanurnalea jata est, tempus fugit i amb aquestes paraules es va acomiadar de l’Assemblea i dels presents.
Pluribus unum. De molts pobles, som un sols país.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada