La tardor ha arribat i ens ha dut dies freds i
humits. L’ànim, es mostra tristoi i amb veu apocada percep la flaire a fulles
seques caigudes dels arbres caducs.
Un nen juga amb una
pilota de colors. Corrent amunt i avall del carrer. La xuta fins que la “penja”
dins unes obres que allí s’hi fan. Un obrer, sentint els plors del nen, d’un
salt baixa al clot recuperant-la. El nen li fa un somrís i marxa carrer avall
xutant la pilota.
Cauen gruixudes gotes de
pluja. La gent s’apressa pels carrers, amagant-se sota les voltes dels
edificis. En un moment els carrers queden deserts, una llum difosa s’emmiralla
al paviment reflectint els fanals encara apagats.
Un gat passa fent
marrameus, de tant moll, sembla una bola d’estopa. Un gos l’empaita amb la cua
entre cames.
Ja no plou. La gent
comença a deambular. Una velleta camina lentament, va al CAP. Després de creuar
una placeta, a la dreta, un cartell de grans lletres blaves l’indica. Una porta
de vidre automàtica és l’accés. Els ascensors a l’esquerra, dos, a la dreta el
taulell d’informació als usuaris. Tot és nou de trinca, encara fa olor de
pintura.
La velleta es dirigeix
al taulell, demana informació, la senyoreta després de fer una ullada al seu
document li indica on ha de dirigir-se. Un noi jove s’apropa i molt gentilment
s’ofereix a acompanyar-la fins el consultori de la metgessa. Un gran somrís
il·lumina el rostre arrugat de la velleta. Sembla que ha rejovenit. Als seus
ulls hi ha petites espurnes. Una nova vida brolla d’ells.
El
dia s’acaba les ombres a poc a poc ho cobreixen tot. Els fanals encesos donen
vida als carrers que de mica en mica queden solitaris de gent. També del tràfec
de cotxes. Els que circulen van a la recerca d’un lloc per aparcar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada