Aquella habitació era un caos. Diferents peces de
roba escampades arreu ocupaven l’espai. Dues bosses obertes, encara buides,
sabates, necessers ja plens: sabó d’afaitar, gel, maquinetes, tot un paquet,
mocadors d’un sol ús, repel·lent contra els mosquits, protector solar...
La mare, veient
l’enrenou, pensa i no diu: “Aquest noi no sap com organitzar la roba dins les
maletes” i sense dir paraula li deixa un munt de roba que necessitaria pel
viatge. El noi havia obtingut una beca d’estudis al Brasil per continuar el seu
treball de Botànica.
No s’ho podia creure,
feina una setmana des que havia arribat a Manaus, al cor de la selva brasilera.
Les coses l’hi anaven força bé. El lloc tal com s’ho havia imaginat. Tot molt
rudimentari: la cabana feta de branques vegetals, parets i sostre, la porta,
una senzilla cortina.
Els primers dies no va
parar de ploure, quasi tota la roba estava xopa o humida. Ja no sabia què posar-se.
La mare li ho havia dit: “Vigila que la teva roba sempre estigui ordenada i a
cobert, no sigui que plogui i se’t mulli tota”. Després va sortir el sol i tot
es va eixugar, però feia olor a ranci. També els mosquits rabiüts picaven més
que mai. El repel·lent s’acabava i en lloc trobaria recanvi. No tindria més remei
que untar-se el cos amb fang, cosa que li produïa nàusees. La mama li havia dit
que allò no feia per a ell, que era un “tiquis-miquis” i que aviat se’n
cansaria.
En un moment de feblesa,
pensà deixar-ho tot. La vida allà era duríssima, i ell un adolescent mal
acostumat. Però una nit mentre dormia li va semblar oir una veu que venia del
fons de la cabana i que l’esperonava, a que no cedís, que el seu destí era la
investigació, i allò era el seu futur.
A més, li agradaria oir
la veu de la mare dient: “Roda el món i torna al Born”, eh, eh, eh?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada