Un amor de joventut fallit (Montserrat Fortuny)

Als quinze anys vaig començar a treballar a l'oficina d'una mutualitat d'assistència sanitària, entre metges i malalts.

Entràvem a les vuit del matí i, amb nosaltres, venia l'especialista en analítiques, el Dr. Ortiz. Va començar a venir amb ell un noi, coix per una malaltia de petit, que es deia Pepe. El doctor el portava amb ell a l'Hospital de Sant Pau, on treballaven tots dos en sortir de la nostra mutualitat, perquè el noi feia de fotògraf de les analítiques, virus, etc. Era molt bon fotògraf especialitzat.

Esperava que el metge acabés i se n'anava amb ell, però mentrestant, seia amb nosaltres, al despatx.

Me'n vaig enamorar perquè era molt intel·ligent, sabia fer versos, cantar, tocar el piano, dibuixar... No perquè fos gens atractiu. Era baixet, prim, coix...

Vàrem sortir unes quantes vegades, però res de res, només com a amics.

La Federació de Mutualitats de Catalunya cada any feia un concurs de fotografia i aquella vegada em va demanar que presentés una foto seva, molt maca, com si fos meva, perquè només podíem entrar al concurs els treballadors de mutualitats i així ho vaig fer i va guanyar el primer premi. Tothom pensava que la foto era meva, perquè jo també n'havia presentat de boniques i havia guanyat segons premis.

Em van donar una copa de plata, molt grossa i molt maca i jo, un altre dia, la hi vaig donar a ell. Va dir que em faria un regal per a correspondre'm, però encara l'espero.

Poc temps després es va comprar un cotxe d'aquells que es podien conduir només amb les mans i ja no va venir més al despatx, perquè ja no calia que el Dr. Ortiz el portés amunt i avall.

Al cap de poc temps el metge ens va dir que tal dia es casava amb una noia molt maca i molt rica.

Jo vaig patir, però...

Va arribar el dia. Es casava a la Concepció, al carrer d'Aragó, i nosaltres treballàvem al carrer Girona amb Diputació, i vàrem demanar permís per anar a veure la cerimònia. Dues o tres vàrem anar-hi al començament i les altres, al final, a la sortida.

Jo el vaig veure entrar, amb una cara tan contenta, un aspecte tan feliç! Vaig aguantar-me les llàgrimes...

Després va entrar la núvia, tota blanca... No me'n recordo de quina cara feia... Les altres van dir que era molt maca.

Jo vaig recordar una cançó que cantava la meva mare:

"Tota blanqueta la núvia somreia i aquell era l'home que vaig estimar...!"

Van passar molts anys i jo vaig tenir temps d'enamorar-me d'altres i de ser o no corresposta. Sí, molts anys.

Un dia em va telefonar i em va dir que havia quedat vidu, que ella havia mort d'un càncer i que ell continuava com sempre, treballant i passant sol la pena.

Jo només pensava "Que no em digui per a veure'ns, que li hauré de dir que no." No en tenia gens de ganes, de veure'l, però no m'ho va dir.

Tal com havia tornat a telefonar-me, ho va deixar de fer i no n'he sabut mai més res. Ni ganes.