dilluns, 18 de novembre de 2019

Ai, senyor!, tanta roba i tan poc sabó... (Antònia García)

Això deia l'àvia quan es parlava dels pocs recursos que es destinaven a fer alguna cosa i, contràriament, se n'esperava un molt bon resultat, difícil d'aconseguir amb tan pocs mitjans.
Llavors, algú de la família ho arrodonia d'aquesta manera: “I tan neta que la volen!”.
Començo a fer memòria dels noms dels productes per rentar la roba que tinc al cap: Colón, Wipp, Ariel, Skip, Dixan, Dash, Finosedil... Alguns tenien unes musiquetes i unes frases perquè ens quedessin més gravats al pensament, suposo que amb la intenció d'incentivar les vendes. “Gior. Un poco de pasta basta”, “Es nuevo? No!, lavado con Perlan”, “Norit, el borreguito”, “Saquito, hasta tu nombre es bonito...”, “Omo lava más blanco”. Hi ha el sabó de Marsella, sabó Lagarto, sabó de sosa, sabó fet a casa, amb oli i sosa càustica.
M'adono que estic anant endarrere en el temps amb això del sabó. Torno a l'època que no hi havia màquines de rentar. He vist encara com la mare feia sabó de sosa, de color verd; rentava al safareig de casa, amb la pala de rentar, o amb la fusta ondulada i un gibrell; posava blau (una monyeca de roba a l'aigua en l'últim esbandit perquè la roba blanca no groguegi), treia les taques de rovell amb suc de llimona i sal; ho deixava pla, al sol, unes quantes hores. I, sobretot, que a tota la roba li toqués força el sol.
I tornen a sortir les explicacions de l'àvia. Ella encara havia anat als safareigs públics, havia passat bugada, és a dir, havia rentat la roba amb aigua calenta i cendra. I havia anat amb un cistell de roba al maluc, a rentar al riu, agenollada, amb el rentador i la banca per protegir els genolls. I és de la mare i, sobretot, de l'àvia, de qui m'han quedat a la memòria moltes dites i refranys: “A cada bugada es perd un llençol”, “la roba bruta es renta a casa”, “compte, que hi ha roba estesa!”, “fer safareig”, “ no haver-hi un pam de net”, “treure els drapets al sol”, i més refranys que no recordo.


Entraré al camp dels mites i aniré al temps que els esperits dels boscos i de les aigües habitaven les arbredes, els rierols, els estanys, els gorgs i les fonts. Les dones d'aigua tenien els palaus sota terra, al fons de les coves. Es rentaven els vestits i després els estenien sobre l'herba o les roques. Els vestits eren tan nets, tan blancs, que de lluny semblaven congestes de neu. Però no ho eren. Eren els mantells d'ermini de les encantades. Qui en pogués tenir un, obtindria riqueses i benestar per a tota la vida. Però, ai si les fades descobrien qui els robava les túniques i vestimentes! Llavors tota la seva fúria cauria sobre el lladre o la lladre i es tornarien desgraciats per sempre.
Així mateix, ai de qui, de nits, en lluna plena, es trobava una dona que rentava al riu i demanava ajuda per escórrer els llençols, caragolant-los. Segurament es tractava d'una lavandeira da noite, una d'aquestes goges, esperits de l'aigua. I si qui caragolava la roba ho feia en sentit contrari de com ella ho volia, la lavandeira li podia abocar tota mena de desgràcies.
Aquestes dones misterioses, goges, dones d'aigua, fades, sabien com fer tornar blanquíssima la seva roba. Tenien algun sabó especial? Segurament no els en calia, ja que elles podien fer tots els encanteris que volguessin. Podien fer nets els seus vestits només de desitjar-ho. I doncs, com és que rentaven i estenien la roba perquè li toqués el sol? No ho sé. Només se m'acuden dos motius: o bé era un esquer per cridar l'atenció dels incauts i fer-los presoners als seus palaus subterranis o bé era una part del ritual que tenien per establir comunicació amb els humans, amb l'aire i amb la terra.

Ai, Senyor! Tanta roba i tan poc sabó...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada