dilluns, 25 de novembre de 2019

Johnny, tripulant del Mayflower (Antònia García)

Cada dia miro cap amunt, cap a la cofa. Com desitjo que l'Ely, el grumet, digui les paraules “terra a la vista!” Però no ho fa. I torno a la meva feina. Treballo amb el mestre d'aixa, el senyor Tilley. En un vaixell sempre hi ha feina de fuster.
Mentre passo el ribot per la fusta, faig memòria de tots els dies que portem de navegació. Ens havíem embarcat amb tanta il·lusió...! Havíem de travessar l'Atlàntic! Però ja vam començar amb problemes. Vam haver de tornar dos cops cap a Anglaterra per reparar les avaries. Finalment, al tercer cop, el dia 6 de setembre, des de Plymouth, vam posar rumb cap a la colònia de Jamestown, a Nova Anglaterra. En salpar, el nostre vaixell, el Mayflower, duia una tripulació d'uns trenta homes i un centenar de passatgers. Molts d'aquests passatgers són els coneguts com a “pares pelegrins”, un grup de puritans que no segueixen els postulats de l'església anglicana i busquen un nou lloc on viure, on sentir-se lliures per practicar la seva religió, sense haver de patir les persecucions i la repressió a què són sotmesos els dissidents d'aquella església. Ells són els “predestinats”. La seva fe forma part de tota la seva vida i la Bíblia és la seva guia.
Jo em dic Johnny i vaig néixer en una família catòlica però ja de jove vaig abandonar les idees religioses dels meus pares i la veritat és que no vaig seguir cap altre religió. Però el capità, el senyor Christopher Jones, va ordenar que tota la tripulació assistís a les celebracions dels puritans. Així va ser com em vaig fixar en una noia, la Dorothy, que amb molta humilitat, al costat sempre de la seva mare, participava en els cants i escoltava les lectures de la Bíblia. Ara, quan el senyor Brewster, el pastor, diu: “Llibre dels Salms. Salm número trenta-dos. Cantem, germans: “Oh, Yahvé, escolta les pregàries dels teus fills. Tu que ens ajudes a trobar el bon camí...”, ara jo busco els ulls de la Dorothy i només espero que ella, algun moment, correspongui a la meva mirada, cosa que passa poques vegades ja que la mare està sempre a l'aguait.
Ja fa uns quants dies que arreglo i refaig les botes de queviures que se'ns van malmetre amb l'últim temporal. Va ser fort, vatua Déu! Dels més forts que he vist! La gropada va venir per estribord, sobtadament. El capità donà ordres per assegurar tant com es pogués el velam, l'arboradura i l'eixàrcia. A sota coberta, els passatgers van lligar les gàbies de l'aviram i van portar les cabres, els xais i els gossos a baix. Uns quants mariners es van preparar per anar traient l'aigua que anés entrant a la sentina. Els llamps i els trons van començar al mateix temps que les onades enfurismades feien anar el Mayflower com una closca de nou, empès per unes ratxes de vent que feien cruixir tot el vaixell com si s'hagués de desballestar. El soroll de la tempesta no ens deixava sentir les veus. La pluja ens amarava, era com una cortina d'aigua que caigués sobre el vaixell. Quan unes hores més tard va començar a amainar, vam poder sentir els cants dels puritans, que des del principi no havien parat d'encomanar-se a Déu.
Nosaltres volíem arribar a la colònia de Jamestown però els temporals ens han desviat més al nord del que ens pensàvem. Ho he sentit a dir al senyor Cartier i al senyor Tilley. Ells, junt amb el capità, han dit que segons les cartes de navegar, havíem anat a parar massa lluny. Per tant, hauríem de buscar un altre lloc on poder desembarcar i constituir un primer assentament. Tothom està esgotat del viatge i tenim força malalts. Mentrestant, jo continuo mirant cap a la cofa però el grumet no anuncia terra, tot i que sabem que som a prop de la costa.
He hagut de demanar al ferrer que fes més claus i anelles de ferro per a les reparacions. Com us deia abans, sempre hi ha feina per a un fuster. Aquest és el meu ofici. Però hi ha d'haver de tot. Teixidors, botiguers, mestres, gent de lleis... Aquests últims són els que ja fa dies que no paren de parlar. Com que sembla que ens haurem de quedar en algun lloc desconegut, lluny dels colons de Jamestown, algú proposa que se li hauria de posar el nom de Colònia de Plymouth, tot recordant el port d'on vam sortir. No tothom hi està d'acord, amb això del nom, però sí que ho estan en una cosa: abans de desembarcar, sigui on sigui, faran un pacte. Tots firmaran un document en què es comprometran a formar una comunitat lliure i autònoma. Les conviccions religioses seran les úniques admeses, així com els usos i costums del grup dels pares pelegrins. I continuen parlant i parlant, mirant de posar-se d'acord en tots els punts.
Arriba l'hora de la pregària. Deixo el xerrac i m'espolso les serradures de la roba. El pastor s'ha posat entre l'arbre mestre i el trinquet. Té la Sagrada Bíblia a les mans. El grup es va formant davant seu. Ja veig la Dorothy. M'hi acosto tant com puc. El pastor passeja la mirada per sobre de tots nosaltres, com si comptés les ovelles d'un ramat. Obre la Bíblia i llegeix: “Llibre dels Salms. Salm número vuitanta-quatre. Cantem, germans: “Venturosos els qui per la seva fe s'han salvat de les tempestes, oh, Yahvé, i afortunats els qui han trobat refugi sota la llum de la teva misericòrdia...” I aquest cop sí, els ulls de la Dorothy es claven en els meus i el seu somriure radiant omple el meu cor de goig i el meu futur d'esperança.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada