dilluns, 4 de novembre de 2019

Drama (Antònia García)

L'estimava. L'estimava tant que em semblava que no podria viure sense ell. I em pensava que ell, un dia o un altre, se n'adonaria. I llavors, de mica en mica, s'aniria enamorant de mi. Perquè no podia ser que tant d'amor no fos correspost.
Però ell només em tenia com a una companya de feina i prou. I un dia vaig saber que es casava amb una altra dona. De primer, no m'ho vaig creure. És que no podia ser. De cap de les maneres! Però quan els vaig veure tots dos junts, agafats de la mà, mirant-se als ulls, amb aquella expressió que jo havia somniat veure dirigida a mi, em va caure el món a sobre.
Vaig córrer fins arribar a casa, amb els ulls negats de llàgrimes. Em vaig llançar damunt del llit, em vaig abraçar desesperadament al coixí i vaig plorar i plorar. Tota la nit vaig estar plorant, sanglotant, aferrada al coixí, esgarrapant-lo amb les ungles. No sabia si maleir-lo a ell, a ella o a mi mateixa. Sí, a mi mateixa, per haver-me fet il·lusions sense cap fonament, això ho reconeixia.
La decepció fou tan gran que em va trasbalsar cos i ànima. Vaig emmalaltir. Els metges no trobaven quin era el meu mal. I jo no volia explicar que aquell amor no correspost m'havia trencat el cor. Ni volia ni podia, perquè si provava de treure de dintre meu aquella pena tan feixuga, d'explicar a algú el que m'havia passat, se'm nuava la gola i em quedava sense respiració.
No vaig voler prendre els medicaments que em varen donar. Vaig rebutjar els aliments. Em vaig anar decandint. Només el tenia a ell, en el meu pensament, però cada vegada més esborrat, com una ombra que va desapareixent. Fins que ja no en va quedar ni rastre...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada