Però ell només em
tenia com a una companya de feina i prou. I un dia vaig saber que es
casava amb una altra dona. De primer, no m'ho vaig creure. És que no
podia ser. De cap de les maneres! Però quan els vaig veure tots dos
junts, agafats de la mà, mirant-se als ulls, amb aquella expressió
que jo havia somniat veure dirigida a mi, em va caure el món a
sobre.
Vaig córrer fins
arribar a casa, amb els ulls negats de llàgrimes. Em vaig llançar
damunt del llit, em vaig abraçar desesperadament al coixí i vaig
plorar i plorar. Tota la nit vaig estar plorant, sanglotant, aferrada
al coixí, esgarrapant-lo amb les ungles. No sabia si maleir-lo a
ell, a ella o a mi mateixa. Sí, a mi mateixa, per haver-me fet
il·lusions sense cap fonament, això ho reconeixia.
La decepció fou
tan gran que em va trasbalsar cos i ànima. Vaig emmalaltir. Els
metges no trobaven quin era el meu mal. I jo no volia explicar que
aquell amor no correspost m'havia trencat el cor. Ni volia ni podia,
perquè si provava de treure de dintre meu aquella pena tan feixuga,
d'explicar a algú el que m'havia passat, se'm nuava la gola i em
quedava sense respiració.
No vaig voler
prendre els medicaments que em varen donar. Vaig rebutjar els
aliments. Em vaig anar decandint. Només el tenia a ell, en el meu
pensament, però cada vegada més esborrat, com una ombra que va
desapareixent. Fins que ja no en va quedar ni rastre...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada