El dron (Pilar Zabala)

—Vinga, papa, lleva't d'una vegada, recorda que ahir em vas prometre que avui sortiríem al camp a fer volar el dron que em van dur els reis.

—Però, Martí, si només són les set del matí. On vols que anem, tan d'hora? Està bé, d'acord, noi, però deixa'm que passi per la dutxa i després, amb tranquil·litat i sense presses, esmorzarem. Ja saps que cal prendre un bon àpat abans de sortir de casa si es vol estar fort i ben atent a tot.

Eren les nou del matí quan pare i fill sortien de casa per agafar el tren que els havia de dur fins a l'estació de Sant Pere del Aguts.  En Martí, ben cofoi, duia el dron dins la motxilla, penjada a l'esquena; no es desprenia d'ella ni un moment i estava tan expectant per aquest nou esdeveniment que no deixava de parlar i atabalar el seu pare; que si faria volar el dron ben alt, que si potser arribaria fins als núvols, que si aniria més de pressa que un avió… En fi, que estava tan entusiasmat que, a diferència d'altres vegades, aquest cop ni tan sols parava un minut d'atenció al paisatge que es veia a través de la finestra.

A les deu del matí, i tot just quan el sol començava a mostrar el seu escalf, pare i fill arribaren en un indret prou adient perquè el dron es pogués enlairar sense problemes.

El lloc era dalt d'una plana coberta de petits matolls que persistien a seguir desafiant les gelades de l'hivern. En la distància, un conjunt d'arbres i uns quants avellaners no representaven cap problema.

En Martí no tenia espera. Mentre el seu pare repassava el llibre d'instruccions, ell es va allunyar una mica i, avançant-se al desig del seu pare, va introduir les piles dins del comandament. Acte seguit i sense aturar-se a fer cap reflexió, va accionar el primer botó que se li va ocórrer.

Com era previsible, el dron va sortir disparat endavant i, gairebé fregant el terra, es va dirigir cap a on eren els avellaners. En Martí va accionar ràpidament un altre botó i aquest cop el dron va fer un  gir de 90 graus. Sense saber exactament com, va aconseguir fer-lo retornar al punt de partida, però amb l'agreujant que, un cop allà, el dron va començar a giravoltar perillosament a tocar de les seves cames.

—Casum noi! –va dir son pare mentre li prenia ràpidament el comandament de les mans–, és que no pots tenir ni un moment d'espera? Per què no preguntes com van les coses, abans de tocar-les? Si ja ho sé jo que ets un tabalot inquiet com el cul d'en Jaumet. S'ha de tenir molta cura amb aquest aparell. Ara fixa-t'hi bé i mira com el faig anar jo.

El pare va prémer el primer dels botons i el dron es va elevar i va planar majestuós com una au fènix. Amb el segon botó va agafar velocitat de creuer i en sumar-hi el tercer, va sortir disparat com un coet embogit per desaparèixer pocs segons després darrere del conjunt d'arbres més propers.

Una hora més tard van trobar el dron empresonat dins l'embrollada i espessa teranyina que, les unes amb les altres, teixien les branques dels avellaners.

Un cop rescatat el dron, van voler posar-lo en marxa de nou, però tot va ser inútil, era molt clar que   l'aparell s'havia espatllat. Va ser així com pare i fill, molt decebuts, compungits i amb el cap cot, van tornar a fer camí cap a casa

Tecnologia actual: el dron (Antònia García)

Ja fa molts anys, quan jo era jove, havia anat a Montjuïc a veure les exhibicions dels aficionats a l'aeromodelisme. Feien volar petits avions que, de vegades, eren fets a escala, copiats de models reals. N'hi havia que eren planadors, o sigui, que volaven seguint els corrents de l'aire, gràcies a l'habilitat del constructor en fer el model. També n'hi havia que estaven proveïts de sistemes de control per ràdio. Els propietaris de tots aquests avionets en tenien cura com si fossin la nineta dels seus ulls.

Us dic això perquè veieu que les coses de la tecnologia no m'eren estranyes. També trobava normal que hi haguessin vehicles que funcionaven amb pilot automàtic, coets amb control remot, etc. Em semblava fantàstic que segons quines feines perilloses es poguessin fer per mitjà de robots, programats o dirigits a distància, per no arriscar vides humanes. A casa, els meus fills ja van tenir alguna joguina amb motor elèctric que feien funcionar al seu gust, amb un petit comandament. I em vaig adaptar als comandaments a distància de l'aparell de televisió i d'altres coses per l'estil.

Però us explicaré com vaig entrar en contacte amb un aparell de tecnologia més avançada.

Passàvem l'estiu a la casa que havia estat dels meus padrins, al poble. La casa tenia el seu encant, amb detalls d'arquitectura modernista i vidres de colors a la galeria i a la sala. Allí ens reuníem cada any uns quants familiars, amb mainada. Així els cosinets es coneixien, podien conviure durant uns dies i podien fer vida de poble i jugar pel carrer amb els altres nens. I pels grans era molt agradable.

Doncs un matí vaig enretirar les cortines i vaig obrir la finestra de la sala i alcova on el meu marit i jo dormíem, per fer el llit i endreçar una mica. I mentre posava la vànova vaig mirar cap a fora, cap a les muntanyes que es veien des d'allí, i aleshores la vaig veure: era una aranya molt grossa, enganxada a les cortines! Vaig fer un bot i un xiscle i vaig córrer cap a la cuina, tota esverada, a buscar l'escombra per fer fora aquella intrusa. En Xavier, el meu fill, alertat pel meu crit, va córrer darrere meu per veure què passava. Jo anava cridant:

—Una aranya! Hi ha una aranya molt grossa!

En entrar a l'habitació, ella era allà, al mateix lloc. Vaig alçar l'escombra per ventar-li un bon cop i fer-la caure daltabaix, però en Xavier em va aturar:

—No és una aranya, mama! Deixa estar l'escombra!

—Doncs, si no és una aranya, què és?

En Xavier es va acostar a la finestra. Llavors aquella bestiota repel·lent va volar fins a encarar-se amb el noi, amb totes les seves potes rígides, fent un soroll així: bbsss... bbsss... bbsss...

—Que güai! Genial! –va exclamar amb entusiasme en Xavier. –És un dron! Un dron!

Aquella cosa es va mantenir quieta. Durant uns instants, en Xavier i ella es van estar mirant. Jo, que primer m'havia quedat de pasta de moniato, em vaig acostar al noi i a allò que havia dit que era un dron.

—Un dron, dius que és? I què és, un dron?

Em va explicar que era un objecte, en aquest cas, aeri, portador d'una càmera, dirigit per radiocontrol. Que n'hi havia de moltes mides i que es feien servir per moltes coses, com ara per fer fotografies a llocs on no s'hi podia tenir accés, etc. En Xavier va parar la mà cap a aquell dron, que devia fer uns vint centímetres de llargada, i el dron va avançar i es va posar al seu palmell.

—I vols dir que ara hi ha algú que ens està veient o ens està filmant amb la càmera d'aquest dron?

—Justa la fusta! Oi que és fantàstic?

Llavors em van venir al pensament les nits xafogoses que havíem passat en Pere i jo en aquesta sala i alcova, amb la finestra oberta de bat a bat, amb els llençols enretirats, fruint de les delícies de l'amor... Se'm va ocórrer que potser aquell aparell, el dron, o un altre com ell, podia haver estat testimoni de la nostra intimitat, dels nostres jocs eròtics... De cop, em vaig enrojolar tota.

—De fantàstic, re, Xavier! Això d'espiar per les finestres de les cases no està gens bé! I fer fotografies així, si és que en fa, penso que és un delicte contra la privadesa! No hi ha dret! Vaja, que és un cas com per denunciar-ho ara mateix!

No va fer falta. El dron se'n va anar, movent les petites hèlices, bbsss... bbsss... bbsss..., en direcció a la plaça. Al cap de cinc minuts, el senyor Casacoberta es va presentar a casa, amb el seu fill Joan, que és amic d'en Xavier, per demanar disculpes. Acabaven de regalar aquell giny a en Joan i ell, sense pensar en res més, havia volgut provar el funcionament del dron fent-lo volar fins a casa nostra, o sigui, del seu amic, i volia que fos el primer a veure aquell regal tan especial del seu aniversari. El senyor Casacoberta va fer prometre al seu fill que no tornaria a fer una cosa així, que pogués molestar d'altres persones, i que actuaria amb responsabilitat i correcció.

Ja veieu, doncs, que la cosa no va tenir més importància. Vam acceptar les disculpes i ja està. Aquell dia vaig aprendre una altra cosa de la tecnologia actual, que encara no coneixia: el dron. Però de llavors ençà, quan ens n'anem a dormir, comprovo que no hi hagi cap “aranya” a la finestra i deixo les cortines passades.

Un viatge incògnit i meravellós (Montserrat Fortuny)

Autora: Montserrat Fortuny

Sóc un DRON, o sigui, un vehicle aeri no tripulat. Però no un drone o dron qualsevol, no. Jo estic destinat a fer un vol extraordinari.

Fa temps que estic fent proves de vol llunyà. Els meus creadors estan molt orgullosos de mi perquè he fet vols d'assaig i els he resolts molt bé.

Però jo no estic gaire content. Hi ha VANTS, un altre nom meu, com jo, que són de vol civil; aquests són molt trempats, sí, però no els hi veig gaires mèrits. Volen uns minuts, arriben al lloc designat, expliquen el que veuen, indiquen on hi ha un incendi, una batalla, un quarter important…

Tinc amics que han vist molts drames humans, han vist grups de persones fugint dels bombardejos, dels incendis, dels terratrèmols. Homes, dones i criatures fugint dels enemics armats.

N'hi ha que han vist ruïnes on hi havia hagut grans creacions de la humanitat, com ara el monestir de Sant Elies, el més antic de l'Iraq, a Mossul. Ho havia resistit tot, des de les guerres entre perses i otomans a la invasió dels Estats Units a l'Iraq, però no ha resistit la fúria de l'Estat Islàmic, que no ha deixat pedra sobre pedra.

Un altre ha vist les glorioses ruïnes de Palmira, a Síria, un extraordinari florit de columnes envoltades de palmeres. Actualment, només hi queden aquests arbres.

I tantes i tantes tragèdies que em fan patir, pensant on m'enviaran a mi, tan ben preparat, tan enfortit, tan veloç…! Tinc dintre del meu ventre instruccions extraordinàries, coneixements que no havia tingut ningú de la meva espècie, instruments molt perfeccionats.

Arriba el dia fixat. Estic envoltat de savis, d'astrònoms, d'inventors.

Engeguen la palanqueta I surto volant cap al zenit, acompanyat d'aplaudiments i crits d'entusiasme.

Volo molt de pressa. De mica en mica vaig veient més boscos, més rius, més mars. Les ciutats, cada vegada més petites, els pobles més minúsculs. I continuo volant.

A mesura que em vaig allunyant, més bonic veig el planeta Terra, més lluminós, més de color blau cel… Sembla mentida que, sabent que té aquesta formosor, hi hagi persones que vulguin destruir-lo amb les guerres i les demolicions a què els porta les seves creences…!

Veig els continents, els mars, contemplo com la Terra volta sobre ella mateixa.

Me'n vaig allunyant ràpidament i em vaig acostant al planeta vermell, Mart, com el déu de les guerres, però sense agafar la seva òrbita. Arribo a la de Júpiter, com el pare de tots els déus, el més gros de tots els planetes, i segueixo endavant.

Passo pel costat de Saturn, amb els seus anells platejats, daurats, quina meravella! Urà, també molt gros, format a l'exterior de gasos en ebullició, encara. Neptú, verdós, el déu dels mars i oceans. Aquests últims planetes, envoltats de molts satèl·lits.

Ah, i el cinturó d'asteroides que hi ha entre Mart i Júpiter, de totes mides i colors i brillantors, segurament les restes d'un planeta que va explotar... Plutó, més petit que tots aquests i que fa poc temps que ha perdut el nom de planeta del sistema solar perquè té una òrbita diferent de tots els altres. No fa gaire que el va visitar un company meu.

I, traspassat aquest espai, per fi comprenc on m'envien: a conèixer un altre planeta que fa poc temps que ha estat descobert, el més llunyà, el més desconegut, l'innominat. Fa molt poc temps que ha estat trobat. Quan hi arribi, he de fer fotos, he de contar com veig tota la seva superfície… Si té muntanyes, si té abismes, si té parts llises, si encara és tot gel… Si té algun satèl·lit…

He gastat només un deu per cent de la meva energia, o sia que sóc capaç d'arribar a la meva meta perfectament sa i encara me'n pot quedar prou per a retornar a la Terra i tornar a veure aquella preciositat blava i, de mica en mica, veure el blau dels mars, el verd de les selves i boscos, el groc dels deserts, els llums multicolors de les grans ciutats. És que ja començo a tenir enyorança!

Sóc un dron (Carme Marquès)

O també un objecte volador no identificat, encara que tinc un nom d’identificació: Bestoffer Buy Ehchine H8, i com molts enginys tecnològics, vinc del Japó.

Després d’un llarg viatge i avorrit d’estar embalat dins d’una capsa, un nen tot somrient em treia fora. Era la primera vegada que obria els ulls i vaig veure cares somrients fent escarafalls davant meu. Qui m’ho havia de dir, jo tant menut. Gairebé no m’ho podia creure.

Aquell nen, acompanyat del seu pare em van posar en acció, o sigui a volar, de primer no en sabien massa, i jo feia petites giravoltes per l’habitació i després de topar amb el sostre queia al terra causant la desesperació d’aquella gent.

―Vés a poc a poc, no tant ràpid deia el pare. D’aquest manera de seguida el faràs malbé.

―Dons, au, fes-ho tu. A veure què tal ho fas!

―Vine, anirem al teu dormitori, i així si cau ho farà sobre el llit i no hi haurà el perill que es faci malbé.

I fent proves i més proves a la fi aconseguiren que no topés al sostre i aterrés més suaument.

Un dia, el recordo amb tot detall, era un dia assolellat tothom estava content perquè sortiríem d’excursió, era la prova de foc: m’enlairarien en plena natura, anàvem al Montseny allà hi ha molt d’espai, deia el pare, i no hi ha perill de fer mal a ningú, allí no passa massa gent. Dit i fet, em treuen de la capsa, comproven que les quatre petites hèlices estiguin ben arrenglerades, la bateria carregada, i el comandament amb les piles adequades.

Tot anava com una seda, tenia autonomia de vol de set minuts els suficients per fer feliç aquella família, però... un imprevist cop d’aire em va allunyar cap a ponent damunt un nombrós grup d’alzines. I allí vaig aterrar dins un niu d’ocells. Jo estava bé. Però allà baix, al terra, aquella gent es desesperava, i tirant pedres contra el niu volien aconseguir que caigués per mirar de recuperar-me. Va ésser en va. A la fi, van marxar desil·lusionats i el nen plorant a llàgrima viva.

Es feia de nit i un ocell va venir i va posar un ou i va marxar. Després res. L’endemà va venir un altre ocell i va deixar anar dos petits ous tacats de pigues i ens cobrí a tots quatre. S’estava a gust tan calentó! Passats uns dies i quan l’ocell gran no hi era els ous es varen esberlar i de dins sortiren uns pollets petits i sense plomes. De cop i volta un dels pollets comença a esvalotar i a cop de bec i ales, fum a fora del niu els altres pollets i a mi de propina.

Allò va ser la fi, dels pobres pollets, els quals després d’uns dèbils piu-pius van morir-se, i jo cobert de fulles humides també.

Quina vida més efímera ser creat per volar i anar a raure al sota bosc, a un alzinar del Parc Natural del Montseny encara que sigui declarat un bé de la biosfera.

A vista de dron

ID 30134039 © Tacna | Dreamstime.com

Una munió de persones caminen en direccions oposades per un carrer de vorera ampla al mig i dos carrils de circulació a banda i banda en ambdós sentits. Una entrada de metro al capdamunt i a poques passes a mà dreta una font de quatre brolladors. Al davant, un quiosc de premsa. També té a la venda postals i múltiples andròmines amb motius de Barcelona i del FC Barcelona. Gent. Alguns asseguts en cadires contemplant el trànsit humà. Més gent. A banda i banda s’alternen quioscs amb andròmines, menjar i més andròmines. Entre els quioscs, de tant en tant, gent disfressada fa postures singulars i més gent se’ls mira. Alguns fan fotos. Uns metres més avall, hi ha quioscs amb flors. A mà dreta, creuant la vorera, molta gent fa fotos. Hi ha un edifici de portalada ampla. A dins, més gent. Molta gent fa fotos. Altres venen. Altres compren: fruita, verdures, peix, carn, bolets, ous, embotits, formatges... El xivarri és constant. A fora, de nou, més gent encara caminant en direccions oposades: els uns en direcció ascendent, els altres descendent. Molts van a poc a poc i fan fotos. Altres caminen de pressa esquivant els que fan fotos i remuguen entre dents quan es veuen forçats a desviar les seves trajectòries per l’embús que provoquen els qui fan fotos. Més avall, una altra entrada de metro i tot seguit un mural colorit a terra que és trepitjat pels vianants. A pocs metres, terrasses amb taules i cadires i anuncis de paella i sangria. Molta gent està asseguda a les cadires. Mengen paella i beuen sangria. Riuen i es fan fotos mostrant els plats d’arròs groguenc. La gent que camina ho fa més a poc a poc aquí perquè el pas és estret. Més avall el pas torna a eixamplar-se i la gent s’escampa. Al cap de pocs metres hi ha persones que pinten, altres que dibuixen, altres que s’asseuen en un tamboret i somriuen a qui els dibuixa i molts que s’ho miren. Una mica més avall, paradetes on venen artesania: arracades, barrets, bufandes, ceràmica... I de seguida, anunciat per una gran estàtua d’un home que l’assenyala amb el dit: el mar. Gir de 180° i a gran velocitat: l’home que assenyala el mar, les paradetes d’artesans, els artistes, les terrasses, el mural colorit al terra, l’entrada de metro, a mà esquerra l’edifici de portalada ampla, les flors, la gent disfressada, els quioscs de menjar i andròmines, les cadires plenes de gent, el quiosc de premsa, la font, l’entrada de metro. Baixada en picat i foscor.

Volem pa amb oli (Antònia García)

Una de les visions que més fascinen és un camp de blat tendre mogut pel vent. Amb raó en diuen “el mar verd de les muntanyes”. Amb l'aire, les espigues es van doblegant i avancen com una gran onada, d'un cap del camp a l'altre.

Diuen que l'home va començar a conrear aquest cereal a l'antiga Mesopotàmia. Potser sí que la deessa Demèter (Ceres pels romans) va ensenyar els seus devots com es plantava i com es transformava en aliment. Sigui com sigui, quan l'home va domesticar la cabra i l'ovella i va aprendre a cultivar la terra, es va fer sedentari. I el blat va ser un dels seus principals nutrients, si no el principal.

El procés és laboriós. Quan el blat és madur, s'ha de segar i separar-lo de la palla. Després cal moldre'l per convertir-lo en farina. Més tard, barrejat amb aigua, s'ha de pastar i coure per transformar-lo en pans o coques. És un element molt important pels components alimentaris que té i perquè es pot emmagatzemar i guardar força temps. I actualment, amb les màquines de segar i batre, i d'altres, la feina no és tan dura.

Hi ha força menes de blat. Per tant, també de farines. El pa, doncs, té textura, color i gust diferent, segons la farina que es fa servir per elaborar-lo i segons el sistema de fermentació i cocció. Hi ha pa blanc, pa negre o moreno, pa de pagès, pa francès o de barra, pa de motllo, pa integral, pa de munició, llonguet, pa de Viena, pa de pessic, pa de mantega, pa ratllat per arrebossar... Ai, el tros de coca ensucrada que donaven al forn, per torna, quan el pa no arribava al pes...!

Es podria dir que el pa no pot faltar mai en cap taula, per acompanyar els altres aliments. També és la base per fer sopes: sopes d'all, amb trossos de pa, sal i oli i un gra d'all, ben bullit. Sopes de farigola, de menta, sopes escaldades... I es fa servir fora de taula, per fer un mos. Qui no recorda els esmorzars i els berenars amb una llesca de pa amb oli i sucre, o pa amb oli i sal? O pa amb vi i sucre, pa amb mel, pa amb una presa de xocolata, pa amb la nata de la llet i sucre, pa amb un grapat de nous o d'olives... I, sobretot, el pa amb tomàquet i pernil, que és el de més anomenada i es fa servir molt per fer entrepans. Però també haureu sentit a parlar amb delectança de les torrades fregades amb una anxova, o les torrades amb mantega o amb melmelada... I, ai...! Aquelles torrades fetes a la llar de foc, amb foc de llenya, fregades amb un gra d'all i amb una rosta de cansalada viada al damunt...!

La importància de la farina i del pa es podria mesurar per la quantitat de dites, refranys, cançons, etc., que existeixen i que encara s'utilitzen força: “Volem pa amb oli, pa amb oli volem...”, “Quan el pare no té pa, la canalla, la canalla...”, Ja baixen els segadors... quantes garbes n'has segades...” No diguis blat que no sigui al sac... Arribar i moldre... Fer la farina blana... Al pa, pa, i al vi, vi... Fer un pa com unes hòsties... Saber el pa que s'hi dóna... Cara de pa de ral... Posar-hi més pa que formatge...

N'hi ha per sucar-hi pa, d'aquest tema. I se'n podrien dir moltes coses més. Però això es faria més llarg que un dia sense pa. I no cal. El que cal és que tothom es pugui guanyar la vida i que mai a ningú no li falti un pa a la post.

El pa i la farina (Carme Marquès)

El pa és l’aliment més antic que es coneix emprant diferents gramínies o lleguminoses. Al principi, trituraven els grans dels cereals, els barrejaven amb aigua i els coïen sobre pedres calentes, era rústic però igual de nutritiu.

A l’Índia s’han trobat forns fets de fang del 4.000 a. d. C. És a partir dels egipcis que coneixem el pa semblant al nostre, fermentat, descobert per causalitat en deixar una peça oblidada a l’obrador i que al dia següent havia doblat el seu volum. D’Egipte passa a Grècia a on es va perfeccionar, actualment hi ha 70 varietats i de diferents cereals “les boutiques del pa són gregues”. En ser un producte barat, els egipcis tenien una dita, “pa i ceba”. I els romans deien “pa i circ”. Els romans propagaren al pa a tot el món menys a Hispània, on ja era comú. Els celtibers ja el coneixien.

En la història de la humanitat el pa no sempre ha sigut un bé per a l’home, sobretot desprès d’una guerra o desastres naturals. Era comú cercar quelcom que pogués substituir al gra que aleshores no es produïa. Hi ha un cereal o llegum segons, qui, que es pot conrear amb facilitat ja que creix en terres de secà i condicions atmosfèriques extremes, que d’altres cereals no poden afrontar. Té diferents noms segons la regió: a Catalunya, guixa, pedrerols... el nom comú: Almortes.

Quantes “farinetes” i pa fet d’aquest cereal no ens han alimentat després del desastre de la Guerra Civil patida quan nosaltres érem unes criatures. Ignorants que fer-ne ingestes nombroses al dia podria provocar una afecció dia latirisme. Havíem de triar emmalaltir o morir de fam.

Per sort tot això és història passada i com que el passat no existeix i el futur tampoc, mirem el present on en cada cantonada hi ha un forn o boutique de pa on ens ofereixen diferents varietats segons la farina emprada. La més comuna la de blat rica amb gluten de la que en resulta un pa més esponjós. La de civada o sègol produeix una molla massa densa i no s’aprecia gaire.

Només anomenaré les més comunes en farina són: blat, civada, sègol, soja, espelta, etc... Pel que fa a varietats: baguette, xapata, pa blanc, pa negre, àzim, brioix, amb llavors, amb fibra, de motlle, i el nostre: el pa de pagès.

Una llegenda egípcia del pa i la farina (Montserrat Fortuny)

Autora: Montserrat Fortuny

Una vegada hi havia un faraó que es deia Mon-Ton-Mon, que tenia en gran estima els flequers. No els considerava esclaus, sinó homes lliures. Tots vivien en unes casetes de planta baixa i un pis i un petit hortet, a les ribes del Nil, juntament amb els paletes, fusters, pintors, pescadors, etc. Podien criar vaques, conills, galls i gallines.

El nostre protagonista era forner, molt jove encara, perquè la professió anava de pares a fills i el seu pare acabava de jubilar-se. El noi es deia Nué-Nué-Nué. Estava enamorat d'una esclava de la reina Fer-Fer-Fera, que la considerava molt perquè era una bona perruquera. La noia es deia Pelí-Pelí-Dor.

Tot anava bé fins que, un dia, el nostre jove va tenir un descuit mortal de necessitat: era l'encarregat de pastar el pa àzim i es va oblidar, durant dos dies, un tros de massa fora del forn, segurament distret, pensant en l'estimada. Ajudada per l'escalfor de la cuina, aquella massa va començar a fermentar, després que desenvolupés els fongs i bacteris de la farina.

El responsable de la cuina, quan ho va veure, es va enfadar molt pel descuit i pensant que aquelles bombolles que feien créixer la massa eren tòxiques, el va castigar a fornejar i menjar-se aquell residu. Tots els flequers se'n van assabentar, igual que tota la família i també l'estimada, de manera que, en veure el pobre noi lligat de peus i mans, van tenir un gran disgust, pensant que perdria la vida per aquell tros de pa enverinat.

Quan va arribar la matinada fatídica, van reunir-se tots els treballadors a la plaça d'armes i va comparèixer Nué-Nué-Nué, mig mort de gana, perquè no havia menjat res durant tot el dia. Els crits de “Ànims, Nué-Nué-Nué…!” van inundar tot l'espai. El capatàs li va fer posar la massa al forn i, després de ben cuita i mig refredada, el va obligar a menjar-se-la davant de tothom.

El noi va pensar que, per morir, millor seria fer-ho ben tip i no s'ho va fer dir una altra vegada. Va agafar aquella massa tan ben cuita i que feia tan bona olor i, nyam-nyam, se la va menjar tota, amb molta gana i trobant-la la mar de bona.

Tothom estava pendent de veure'l defallir i caure a terra, però no, al contrari, cada vegada feia més bona cara i les seves galtes, fins aquell moment groguenques, prenien un bonic color rosat. Van esperar un parell d'hores i, res, el noi no queia; el que li passava és que tornava a tenir gana i es va menjar un trosset de pa que havia quedat a terra.

Al final, el cap el va enviar a casa i li va dir que, si encara era viu, que tornés a treballar el tercer dia. El noi ho va fer així i va poder estar-se a casa, menjant i reposant i tenint cura de les seves vaques, i d'aquells dies de festa, en va dir: vaca-ank-ses.

Va tornar a la fleca una mica més grassonet i el cap, en veure'l, li va dir que tornés a fer d'aquell pa desenverinat, perquè el volia tastar. En va tornar a fer i al cap li va agradar tant, que li va manar fer-ne una mica cada dia.

El faraó se'n va assabentar, perquè la reina, informada per la seva perruquera, la núvia de Nué-Nué-Nué, li ho va dir i en van tastar tots dos també, rei i reina, i els va agradar tant, que van voler que en fes per a tota la cort. I aquell pa tan saborós es va posar de moda a tot l'Egipte.

Josep Roig (Anna Collado)

ID 29585877 © Viorel Dudau | Dreamstime.com

—Josep, vols fer el favor de calmar-te?

—No puc, no puc calmar-me! Que no ho entens?

No, no ho entenia, no entenia com el meu marit podia haver perdut la xaveta d’aquella manera.

—I si m’arriba alguna carta important i, per error, el carter la posa a la seva bústia? Qui em garanteix que aquell cabró no se la quedarà, eh? Qui? El senyor Correosytelégrafos? Qui?

L’hagués matat. Quan es posava així no hi havia manera de fer-lo entrar en raó. Però haig d’admetre que part de raó tenia... Tot havia començat un matí de dissabte en què el vestíbul de l’escala va quedar envaït de mobles i caixes. Teníem nou veí. Es tractava d’un home sol que s’instal·lava al 2n 3a. El dimecres a mig matí, la bústia d’aquest pis lluïa un nou rètol: Josep Roig. Quina casualitat! Val a dir que no es tracta d’un nom poc comú, però qui havia de pensar-se que l’atzar se saltaria totes les regles de la probabilitat i faria que un altre Josep Roig (el primer era el meu marit) s’instal·lés a la nostra escala.

Quan el meu marit ho va veure van començar els problemes:

—Josep Roig!

—Ai, mira, es diu com tu—vaig dir jo, innocent i amb un somriure als llavis, sense saber el que em venia a sobre.

—No sé què és el que et fa tanta gràcia!

—Què vols dir? Em sembla una bonica casualitat.

—Doncs jo trobo que de bonica no té res! Què passarà quan el carter em porti una carta? Les probabilitats que s’equivoqui de bústia són altes! I si es tracta d’una carta important, què? Què passarà, eh? Digues!

—Josep, estimat, crec que estàs traient les coses de mare. Pots arribar a un acord amb aquest home i intercanviar-vos les cartes en el cas que es cometi alguna errada per part del carter.

—No funcionarà. Que no veus que amb aquest cabró no hi ha res a fer?

—Però, per què li dius cabró a aquest bon home? Si amb prou feines t’has creuat amb ell enmig d’un vestíbul ple de mobles i caixes!

—Et creus que no ho ha vist que jo em dic igual que ell? Què li hauria costat posar el segon cognom al rètol? Això hauria reduït les possibilitats d’error, però no! Ell ha posat només el primer cognom per fotre.

—Estimat, però no te n’adones que el problema el teniu tots dos? No creus que si se n’hagués adonat no ho hauria esmenat abans? A més, sempre podem canviar el nostre rètol...

—Ni parlar-ne! Jo vaig arribar primer! És ell qui ho ha de canviar! Em sentirà!

—Però, estimat...

—Prou! Deixa’m tranquil! Haig de pensar la manera de revenjar-me d’aquesta injúria!

No us explico més, només us diré que ha passat mig any i que el meu marit ha perdut la meitat del seu cabell i s’ha aprimat 20 kg. He provat que faci teràpia, però no em fa cas. La tensió quan coincidim amb el nou veí al vestíbul és insuportable. Les converses amb el nou Josep Roig no van anar bé des del principi, crec que a més del nom comparteixen la tossuderia a parts igual i a dosis extremadament elevades. Sóc a punt de perdre el meu marit ja sigui perquè mori d’una enrabiada o perquè jo fugi de casa, opció que no descarto en absolut!

La Vanguàrdia (Carme Marquès)

Srs. LA VANGUARDIA

Departament d’atenció al client

Benvolguts senyors,

Sóc Andreu Lupes domiciliat al carrer Sta. Rosalia núm. 5 primer primera, districte postal 08021. Subscriptor a aquest diari des de l’any 1989, sense cap queixa en la entrega diària dels seus exemplars que tots els dies trobava a la meva bústia.

Darrerament, però, no m’ha arriba amb la mateixa regularitat i això em provoca certa desconfiança en la persona que se’n cuida de fer-ho.

Amb la seguretat que aviat esbrinaran la causa de l’anomalia i em donaran les explicacions escaients quedo a l’espera de les seves notícies.

Andreu Lupes

**********

Sr. Andreu Lupes

C. Sta. Rosalia, 5, 1r 1a

08021 Barcelona

Distingit subscriptor,

Hem atès amb rapidesa la seva demanda i ens hem posat en contacte amb l’encarregat del repartiment d’exemplars de la zona. Aquest ens confirma que cap dia ha deixat d’acomplir la tasca que li tenim encomanada. El que sí que ens diu és que a la seva escala el seu nom està doblat en dues bústies, l’altra és la del 2n 3a. Caldria, que vostè intentés parlar amb aquest veí i mirés de treure l’entrellat d’aquesta anomalia.

Quedem sempre a la seva disposició, i no dubti de posar-se en contacte amb nosaltres en el cas que necessités cap altre aclariment.

Atentament.

Cap de Serveis d’atenció al client

**********

LA VANGUARDIA

Cap de Serveis Atenció al client

Apreciat senyor,

En el cas que fos el veí del 2r 3a qui s’estigués “aprofitant” i sigui ell el culpable de la desaparició dels exemplars, el problema el continuaré tenint, ja que dita persona té un caràcter inestable i gens sociable, i per aquest motiu no penso dirigir-li cap tipus de qüestió que pugui provocar situacions violentes de males relacions de veïnatge. Per la qual cosa els prego que pensin una possible solució que eviti l’encontra.

Favor que no dubto serà atès. Resto a l’espera de bones notícies.

Sr. Andreu Lupes

**********

Distingit Subscriptor,

Atès el cas excepcional del que fa esment, hem arribat a una possible solució: cal que vostè parli amb el president de l’escala i li demani permís per instal·lar una petita bústia personalitzada que nosaltres proveirem, sense cap cost addicional, que estarà tancada amb clau i només podrà obrir vostè. És la millor solució que li podem oferir.

Quedem a la seva disposició i esperem el seu vistiplau per poder-la executar.

Cap de Serveis d’atenció al client

*********

LA VANGUARDIA

Cap de Serveis d’atenció al client.

Distingit senyor,

Obtingut el permís per la instal·lació de la petita bústia per part del president de l’escala, em complau dir-los que la poden instal·lar-la així que puguin.

Resto agraït i complagut del tracte rebut. La confiança dipositada en vostès no ha estat decebuda.

Andreu Lupes

Un problema de pisos (Montserrat Fortuny)

Autora: Montserrat Fortuny

Barcelona, barri de Gràcia, a mitjan anys cinquanta del segle XX.

En una casa antiga, de quatre pisos, es deslloga el tercer primera, dels veïns antics, i hi va a viure una noia força jove que es diu Carme Martí i Ros. La casualitat és que, a la mateixa casa, al pis primer primera hi viu, des de fa molts anys, una altra noia, de la mateixa edat, aproximadament, que també es diu Carme Martí... i Bosc. Les dues noies, quan es coneixen, després de comentar la coincidència, tenen un tracte amable i natural.

El carter, que ja fa molts anys que hi porta la correspondència, coneix molt la veïna antiga i li posa a la bústia de l'entrada totes les cartes que arriben al seu nom i primer cognom, sense fixar-se en el segon, si és que hi consta, ni en el pis, i la noia, quan veu que la missiva no és per a ella, la diposita a la bústia corresponent. De vegades ha passat que en el sobre no hi consta ni el segon cognom ni el pis, ni el remitent, de manera que no li queda més remei que obrir-lo i assabentar-se, en veure la signatura, si la carta és per a ella o per a l'altra noia. Si veu que és de l'altra, la hi torna, demanant excuses, i la veïna no li dóna importància, perquè no hi ha hagut més remei. I totes dues contentes i amigues.

Un dia, a primers de novembre, en arribar de treballar, es troba a la bústia una carta a nom de Carme, sense cognoms ni pis, però que ha arribat perquè posa molt ben indicat el carrer i el número de la casa. No hi ha remitent. Després de reflexionar una mica, l'obre i es troba amb una lletra molt clara, però amb una signatura indesxifrable i llegeix la carta, no hi veu més solució.

La carta diu, després d'una salutació molt amable, que és un noi de l'altre extrem del mateix barri, que la va conèixer per la Festa Major, el dia setze d'agost, a l'envelat. Que han passat quasi tres mesos i que no la pot oblidar i que, al final, gosa demanar-li que, tal dia, a tal hora, es presenti a la plaça de la Vila, amb una flor vermella a la mà o a la solapa, que ell també hi anirà, que portarà una flor vermella al trau o a la mà i així es coneixeran. Que l'ha seguida de lluny algunes vegades i, com que sap que es diu Carme, gosa escriure-li.

La noia recorda que havia anat a l'envelat, com cada any, el primer dia de la Festa Major, i havia ballat un sol ball amb tres nois diferents. No sabia què passava, però sempre es trobava que la treien a ballar diferents nois, però només un sol ball cadascun... potser perquè no ballava gaire bé o perquè la trobaven “sossa”. Era molt tímida amb els nois i no gosava parlar gaire, i si trobava el ballador simpàtic o atractiu, encara menys.

També hi ha el dubte de si aquesta protagonista és ella o l'altra Carme. Però si li passava la carta, potser perdria una ocasió de fer contacte amb un bon noi. De manera que, el dia assenyalat, es posa el vestit-jaqueta més bonic que té, el de color gris pàl·lid i, a la solapa, una rosa vermella, de vellut, que ha comprat a la merceria, perquè si anava amb una flor natural, es veuria massa que se la posava per a ell i li feia vergonya.

Hi arriba cinc minuts més tard de l'hora de la cita, expressament, per si de cas la carta no fos per a ella, com es temia. Segons el que noti, pot girar cua i tornar-se'n cap a casa… sense demostrar la seva equivocació. De seguida veu un noi ros, de bon aspecte, que camina amunt i avall, amb certa impaciència, davant de la torre del Rellotge. Ella el contempla des de davant de l'Alcaldia i no pot evitar una onada de rubor que li puja a les galtes. Per a dissimular, es gira d'esquena i, a poc a poc, refà el camí que ha fet des de casa seva.

Pensa que ha fet una bona “planxa”, ja que es veu ben bé que el xicot no va per ella, sinó per la seva homòloga. “Per què han de tenir sort les més fútils…?” pensa. No li dirà res, farà com si la carta no hagués arribat. El noi, si li interessa de veritat, ja tornarà a escriure o farà alguna altra cosa per a mostrar-se. Ella, ara, cap a casa, com si no hagués passat res. No va gaire de pressa i arriba davant la porta de casa. Abans que hagi posat la clau al pany, sent una veu que li crida:

—Senyoreta, senyoreta Carme!

Es gira de seguida i veu arribar corrent el noi que ha deixat plantat.

—Senyoreta Carme —li repeteix—, no se'n vagi, que vull parlar amb vostè!

I apareix davant dels seus ulls el jove de la rosa vermella al trau de la solapa.

—Senyoreta Carme, no se'n vagi, si us plau! Voldria parlar amb vostè, si és tan amable!

—Ai, sí, no faltaria més… —li contesta la noia, ja una mica més assossegada.

—Doncs miri, quan he vist que se m'escapava, m'ha costat una mica de reaccionar i després he hagut de córrer per a atrapar-la… Voldria dir-li que jo vaig conèixer l'altra Carme per l'agost. No cal dir la bona impressió que em va fer, tan bonica i simpàtica… Però, a mesura que passava el temps, cada vegada la trobava més frívola. Ella em parlava de vostè, com a bones veïnes, i tot el que feia amb la correspondència i, no s'enfadi, però també deia que la trobava una mica antiquada… Ella, en el seu cas, hauria llençat les cartes que no eren seves i ja està bé…! Però jo, a vostè, la seva “tocaia”, que deia ella, cada vegada la trobava més interessant i agradable, a través del que ella em relatava, en contra de la voluntat d'ella mateixa, fins que m'he decidit i he gosat enviar-li la carta, amb la seguretat que seria vostè qui la llegiria, al no haver-hi ni el segon cognom ni el pis. I veig que no m'he equivocat.

I així continua parlant, aconseguint que ella vagi perdent la timidesa i li contesti, amb naturalitat i senzillesa, tal com és el seu caràcter. I… més endavant, amb paraules carinyoses, com les seves, les d'ell mateix.

Problemes a l’escala (Antònia García)

A l'última reunió de veïns vam acordar que aquest any jo seria el president de la comunitat i durant els primers mesos vaig tenir la sort que no hi va haver cap problema important. Però després les coses van canviar.

Un dia, a la porta del carrer, em vaig trobar amb en Quico, el veí del primer primera. Em va dir si ja sabia que la senyora Àngels aniria a viure amb la seva germana i que al pis, el segon tercera, hi vindria un nou inquilí. Li vaig respondre que sí, que ella me n'havia parlat feia poc. Em va dir que li sabia greu perquè era una bona veïna que feia molts anys que hi vivia, al revés d'alguns altres veïns nous, a qui quasi no coneixia perquè amb prou feines si saludaven en trobar-lo per l'escala i es veia que no eren gaire sociables.

La senyora Àngels, quan se'n va anar, es va acomiadar de nosaltres amb llàgrimes als ulls. Ens tenia afecte. I nosaltres també ens vam emocionar. I uns dies més tard, es van emportar els mobles i van deixar el pis buit.

No havien passat ni dues setmanes que en Quico em va dir que hi havia moviment de gent desconeguda per l'escala. Alguns eren pintors. Entraven pots de pintura i material divers. Quan van acabar la feina, un camió de mudances va portar mobles i embalums i, finalment, uns nous inquilins s'hi van instal·lar. En Quico es va quedar ben sorprès quan va llegir el nom del nouvingut a la bústia: Francesc Perera i Teixidor. I cap més nom. Òndima! Igual que ell! També era casualitat... Segons la Mundeta, la dona d'en Quico, al pis hi havien vingut a viure unes quantes persones i cap d'elles no havia tingut la cortesia de presentar-se als veïns, que era el que antigament es feia.

Un vespre, en Quico se'm va presentar a casa i em va explicar que arribaven cartes amb el seu nom, igual que el del veí, però sense indicar el pis ni la porta, ni tampoc el remitent. Als sobres només posaven el número de l'escala. Aleshores, com que la cosa no quedava clara, el carter les deixava a la seva bústia i ell les obria per si eren seves i es trobava amb factures i alguna reclamació i multes de trànsit que no tenien res a veure amb ell, i també amb cartes privades, algunes de caire amorós. Llavors les posava a la bústia del segon tercera. Havia mirat de parlar amb aquell veí que encara no sabia qui era, perquè de vegades l'atenia una noia jove i d'altres cops una dona més gran. Li deien que en Francesc no era a casa i que gràcies. Els havia dit i repetit que fessin el favor d'indicar a qui correspongués que posessin bé l'adreça, el pis i la porta, perquè si aquestes dades fossin correctes ja no passaria això. I ell ja se'n començava a cansar. Havia acabat per posar quasi totes aquelles cartes, sense obrir-les, a l'altra bústia. Però, i si alguna carta era per a ell? Temps enrere s'havia trobat en aquest cas. En aquella època no hi havia dubte, de Francesc Perera només n'hi havia un: ell. Alguns cops, doncs, les havia obertes. Em va demanar que jo, com a president de l'escala, parlés amb aquesta gent, a veure si a mi em feien més cas. I ho vaig fer. Vaig parlar amb la dona gran. Veient la indiferència amb què m'escoltava, vaig entendre el malhumor d'en Quico. I, tal com ja em veia a venir, la meva gestió no va tenir cap resultat.

I després va passar allò. En Quico i la Mundeta van trucar al meu timbre. En obrir, vaig veure que estaven molt neguitosos. Els vaig fer passar al menjador i en Quico em va ensenyar una carta. Era un anònim, escrit amb lletres retallades d'un diari i enganxades al paper, amb una clara amenaça de mort! El sobre anava dirigit a Francesc Perera, sí, però quin? Com de costum, havia anat a parar a la seva bústia i ell, aquell cop, l'havia obert. Vam estar discutint què calia fer. Al final vaig acompanyar en Quico a la comissaria, va explicar el cas i va lliurar l'anònim amenaçador als mossos. Els agents van dir que obririen un expedient i farien el seguiment habitual. Calia que en Quico els tingués al corrent, si rebia més anònims.

Van ser unes setmanes molt dolentes per a en Quico, que estava esporuguit i no dormia tranquil, perquè van arribar més anònims i més amenaces. A més de portar-los als mossos, en Quico també en va deixar alguns a la bústia del segon tercera, perquè aquelles cartes segur que anaven destinades a l'altre veí, i com a mínim, que s'assabentés del que estava passant.

Mentrestant, en Quico, que em tenia al corrent de tot, em deia que suposava que la policia feia alguna cosa, però que no li deien res de nou. Ell i la seva dona cada vegada estaven més espantats. Fins que un dia hi va haver molt de renou, en Quico va sentir crits al carrer i remor de baralles i dos trets! Va pujar com un llamp, esperitat, per dir-me que davant de la porta del carrer hi havia una persona estirada a terra, potser morta, i que jo, com a president de l'escala, avisés la policia. Ell estava tan nerviós que no es veia amb cor d'explicar-se bé.

No em va estranyar, pobre Quico! Perquè durant aquell temps s'havia adonat que, sense tenir-hi res a veure, estava embolicat amb algun problema de delinqüents i, vist el que acabava de passar, de perillosos assassins. Només de pensar que, per la coincidència dels noms iguals, aquella persona estirada a terra podria haver estat ell, la camisa no li arribava al cos! El vaig fer seure i vaig telefonar de seguida. Després tots dos vam baixar al carrer, on ja s'havia format una rotllana al voltant de l'home immòbil mentre una taca de sang s'anava eixamplant al seu costat. No van trigar gaire a venir dos cotxes dels mossos i una ambulància. Com que en Quico estava en un estat lamentable, jo vaig donar les explicacions que vaig poder mentre uns infermers examinaven aquell desgraciat. No hi van poder fer res: l'home era mort.

L'endemà, en Quico, encara trasbalsat, va llegir als diaris que, el dia abans, s'havia produït una baralla i un tiroteig al carrer del Forn, davant de la casa número dotze, amb el resultat d'una persona morta. El nom de la persona morta era Francesc Perera i Teixidor i tot semblava indicar que es tractava d'una revenja entre grups mafiosos. M'ho va venir a explicar, una mica tremolós i amb la cara pàl·lida.

No em vull ni imaginar la feina que tindran en Quico i la Mundeta per tranquil·litzar tothom de la seva família i dels seus amics i coneguts perquè, si han llegit la notícia, telefonaran esverats a casa seva per demanar què ha passat.

Mentrestant, aquests estadants nous tan indiferents de l'escala, que gairebé no saluden ni es preocupen pels seus veïns, suposo que continuaran anant a la seva i ja us ho fareu. No crec pas que, si em troben per l'escala o a la porta, em preguntin què ha passat ni s'interessin pel Quico, que ha quedat com un flam, ni per ningú més. I pel que fa als noms de la bústia, espero que els del segon tercera en treguin el nom de seguida. I per a més tranquil·litat, espero que se'n vagin ben aviat de la nostra escala.