 |
Se’m fa llarga
l’espera. El temps, camaleònic, s’arrossega avui flegmàtic mentre expecto que s’obri
la porta i tot canviï. Tot.
dilluns, 16 de juny del 2014
La llarga espera (Antònia García)
Se'm fa llarga
l'espera. Fa només uns moments que te n'has anat i m'has dit que tornaries de
seguida. Mentre t'espero, passejo a prop del mar. Tinc tantes ganes d’estar amb
tu que aquests pocs moments em semblen hores.
Trobo que comences a trigar. M'assec davant del mar i em passo la mà
pels cabells que el vent fa voleiar. A terra, l'ombra del meu cos dibuixa una
taca negra arran de les cames doblegades. Potser has trobat algun problema que
t'ha entretingut més del que comptaves...
El mar ha canviat de color a causa d'uns núvols que han aparegut al
cel. Ara és més gris. Com és que trigues tant? L'ombra de terra s'allarga quasi
dos pams. Em lligo un mocador al cap per mantenir quiets els cabells. Si
m'haguessis dit on anaves, t'hauria vingut a trobar. L'espera se'm fa llarga,
aquí asseguda. Hauré d'alçar-me i caminar pel moll. Miro el rellotge. No pot
ser, tanta estona... “Espera'm, és qüestió de deu minuts, tirant llarg”, m'has
dit. Trec el ganxet i el cabdell de dins de la bossa i, per entretenir
l'espera, començo a fer cadeneta. T'hauria d'haver preguntat a quin lloc havies
d'anar. També m'ho hauries pogut dir,
ben mirat.
Ara ja vaig per la sanefa dels calats, amb cameta alta. Aquesta bufanda
és delitosa de fer... Si trigues gaire, me'n tornaré a casa! Però no és a casa,
que vull anar. És amb tu! Hem fet plans. Com és que no tornes? Semblava que et
delies tant com jo per estar junts. Tant de retard... L'ombra s'allarga,
s'allarga... No sé què fer. I si t'ha passat alguna cosa? I si has tingut un
accident? Hauré de preguntar quin hospital hi ha per aquí... Si no hi ets,
aniré a una comissaria, la que trobi més a prop, i els diré que... No puc
fer-ho. No sé res de tu, tret del teu nom: Marc. Es riurien de mi.
Cada dia vinc al moll, m'assec, em repenjo al pilar de formigó, trec la
bufanda i vaig fent ganxet. Aquesta labor de llana és tan llarga que la porto
en un carret d'anar a comprar. He perdut el compte de quantes bufandes he fet.
Fa aire. Em faig trenes perquè la marinada no m'escabelli. Ja m'arriben més
avall de la cintura. I espero. Espero. Sense solució. Havies de tornar de
seguida. Te'n recordes? Espero aquí, al moll, fins que la meva ombra va a parar
al mar i s'allarga com una serp negra fins a l'horitzó.
L'eterna espera ha fet girar els fulls dels calendaris. No hi ha
rellotge que pugui donar fe de quan de temps ha passat. Al moll, onades d'ombra
van i vénen i s'enfilen cap al cel perquè no es vegin les estrelles. Arrossego
els cabells darrera meu com si fossin una llarga cadena que subjecta una bola
pesant. I tu, “espera'm”, vas dir... “Espera'm”. T'espero. T'espero sense
esperança, sense desesperació, amb calma. T'espero com només els orats saben
esperar. Per si un dia tornes.
Per si tornes,
perquè em puguis trobar al port, que ja m'he fet a
l'espera.
m'assec sempre al mateix lloc, I fins a l'hora darrera
i l'espera se'm fa llarga. contemplaré
com s'atansa
Jo vaig fent punts de ganxet. l'ombra que no fa
soroll.
No et penso fer cap retret, Si un dia tornes
al moll.
Se’m fa llarga l’espera (Elisabet Prades)
Se’m fa llarga l’espera
Ja no sonen les campanes
Anunciant
el bes furtiu
Ja el
niu del rossinyol resta buit
I la
terra vessa nua
Amb
capvespre ataronjat
Amb nit
fosca sense estrelles
I la
lluna verda absent
Ja la
mar mormola pors
I un cel de llàgrimes sordes
Només plorant melangia
Damunt de la platja nua
Se’m fa
llarga l’espera
Amb el
llit buit i el finestró tancat
Sense
sentir darrere la finestra
La
remor del teus passos fugint
O el
murmuri de la pluja que em porta el teu record.
Com
se’m fa llarga l’espera
Quan
els llençols encara guarden els plecs de l'ombra del teu cos.
I jo
resto sola Nua Buida.
Petits versos (Montserrat Fortuny)
Se’m fa llarga l’espera Se’m fa
llarga l’espera
d’aquest nou dia. Vindràs,
amor?
La nit arriba Els meus llavis
et busquen,
el cor batega encara. també el
meu cor.
Se’m fa llarga l’espera Se’m fa
llarga l’espera
d’empresonar entre els meus braços amb l’anhel de flairar
l’últim amor. les flors
boscanes.
Se’m fa llarga l’espera Se’m fa
llarga l’espera
de tant esperar d’omplir de versos
sense esperança. els fulls en blanc.
La criatura (M. Jesús Mandianes)
Se’m fa llarga l’espera desitjant que arribi l’hora, mentre passo l’estona
menjant convulsivament i amagant-me de l’odi que la meva presència desperta
entre els amos de les terres per les que m’arrossego, on sense poder evitar-ho
deixo un rastre abominable de destrucció, forma part de la meva naturalesa.
Per sobreviure necessito acumular tota l’energia
possible, solament així podré afrontar les mutacions indispensables per
transformar-me en l’ésser perfecte, capaç de fer oblidar a tothom la devastació
que he provocat.
En aquestes dues últimes setmanes he triplicat la
mida del cos, convertint-me en un enemic temible, la meva voracitat suposa un
greu perill per la subsistència d’altres especies. Els humans han posat preu al
meu cap, protegits amb mascaretes antigàs carreguen a l’esquena bombones de
sofre. Tracten de liquidar-me fumigant sense pietat els llocs on la petjada de
la desolació denuncia el pas del seu pitjor malson. L’aire enverinat em comença
a afectar els òrgans vitals, ara l’assetjament se’n fa insuportable, necessito
trobar un lloc segur on ocultar-me, el cau d’una serp em serveix d’amagatall,
cap home gosarà apropar-s’hi.
Recobreixo les incomptables ferides amb metres de
benes, fent-les girar al meu voltant fins a completar el procés de momificació.
Després em tanco a la meva càpsula reduint l’activitat vital a l’indispensable
acte de respirar, així espero el moment oportú per reactivar el meu organisme.
Sí, se’m fa llarga l’espera anhelant que arribi l’instant
més important de la meva vida. Mentrestant, passo l’estona somiant amb la
transformació que em donarà tots els atributs de la reialesa:
Al cap, recobert per fines escates d’or, brillaran
els safirs dels meus ulls; sobre el tòrax una armadura d’ambre; l’abdomen serà
una maragda delicadament tallada, d’on sortiran les majestuoses ales revestides
de diminuts brillants, desplegades al voltant del cos seran el símbol de la
reina Atles.
El soroll de la càpsula en trencar-se, em fa
despertar del deliri. La llarga espera ha finalitzat. Seguint les instruccions
transmeses al llarg de moltes generacions, surto poc a poc de la cabina. L’esforç
i la falta d’aliment em deixen exhausta, necessito descansar i recuperar la
flexibilitat perduda després de tant de temps d’inactivitat.
No puc dissimular la inquietud quan arriba el
moment de comprovar el resultat del complicat procés. Impacient per descobrir
la meva nova aparença, inicio el primer vol sobre les aigües del llac, estenent
les ales amb cautela. Sense poder dominar l’emoció en mirar la bella imatge
reflectida a la superfície cristal·lina, enlairant-me, ballo enfront dels ulls
dels humans que somriuen esbalaïts admirant l’harmonia dels colors, el disseny
del dibuix, la simetria perfecta de la meva forma, sense tan sols sospitar que jo sóc el monstre que volien destruir.
dilluns, 2 de juny del 2014
Quejío. Llanto de guitarra (Elisabet Prades)
¡Ay! Me
llevaste entre dos aguas
Volando
entre mariposas
A la
sombra de los pinos
Era una tarde de
invierno
En el cielo un gran
quejío
Que me robó mi
desgarro
Ardieron las notas
blancas
Entre lágrimas de
sangre
La playa se quedó
yerma
Se me desdobló la
sombra
Y todo se quedó en
sombras
Como la noche más
noche
Me quedé sin voz Sin alma
Sin manos que me
rasgaran
Que se las llevo la
parca y tú un rayo entre la bruma
Solo el silencio y
la nada
Y en un horizonte
yermo
El recuerdo de tus
besos
Ahora por el rio seco
Solo el silencio
pasea
Y de mi boca cosida
solo se escapa un QUEJÍO.
Era un día
de febrero el alba se quedó helada
Y yo
huerfana de padre
No me
llevaste contigo
El llaüt (Montserrat Fortuny)
 |
| “L’odalisca”, de Marià Fortuny i Marsal |
Sóc el LLAÜT, un
antic instrument de corda, molt anterior a la guitarra. Cordòfon compost i
sense cordal. La meva caixa és en forma de mitja pera, còncava, geperuda, unida
a un mànec de llargada variable, segons els diferents tipus que se n’han derivat.
El claviller forma amb el mànec, un angle que pot arribar a 90 graus. Les
cordes són cinc de dobles i una de senzilla, la “prima”. I són pinçades.
La
meva millor època va ésser des del s. XV al s. XVII. Sóc l’origen, com us deia,
de la guitarra, i abans, de la cítara, la bandúrria, la mandolina, la
balalaica... Després de la viola, del violí…
Formo
part de més d’un quadre famós, per exemple, el retaule “Mare de Déu de la
llet”, de Llorenç Saragossa, del s.XIV. Del quadre de Julius Schnon “Àngel tocant
el llaüt”. Del “Tocador de llaüt” de Caravaggio. Però us volia parlar d’un
altre quadre, aquest més proper. “L’odalisca”, de Marià Fortuny i Marsal.
A
primera vista no ho semblo, el protagonista, però si hi aneu entrant amb bon
ull, em donareu tota la raó.
Sí,
hi sóc, encara que a segon terme. Apareixo a les mans d’un àrab, assegut al
terra, damunt la catifa, amb els peus creuats sota la túnica, molt morè,
barbut, els braços nus, el rostre d’una bellesa baronívola colpidora. Abstret,
pensarós, mirant-me, tocant-me. Tota l’estança sembla envaïda per la meva
música. Les cortines del fons, damunt de l’arca de fusta de caoba, voleien al
meu compàs.
A
primer terme, l’odalisca, nua, estirada al llit de llençols rebregats, també m’escolta,
amb la cabellera negra escampada pel coixí, els ulls i la boca tancats. El braç
dret, lluint un braçalet d’or, sembla que surti del quadre i l’espectador pugui
agafar-lo amb la mà. La seva esquerra, amb els dits mig oberts, en direcció als
meus dolços sons.
L’expressió
del seu rostre, l’esguard, el posat del seu cos esvelt, tota ella apareix
enganxada a la meva melodia... El seu posat lànguid, fins i tot eròtic, tot ell
respira la meva harmonia. És el meu so qui posa erectes els seus mugrons
rosats, qui ajunta els seus genolls l’un amb l’altre...
Sí,
tot el quadre és fet per mostrar-me a mi, el llaüt!
I
vosaltres, no m’heu escoltat mai? Acosteu-hi l’orella i, amb molta atenció, em
sentireu i comprendreu millor aquesta pintura.
En hores baixes (Núria Soler)
Em sap molt greu,
però no és culpa meva. Aquest xicot no n’aprendrà mai de tocar-me, no em coneix
prou bé. Reconec que durant un temps s’hi va esforçar molt però no va ser prou
constant, un dia em va aparcar sobre l’armari de l’habitació i es va dedicar a
jugar amb la play.
Encara
recordo els meus bons temps quan en Maurici Delors em portava per tots els
escenaris i acompanyava les millors orquestres. Era un gran músic en Maurici,
un mestre. Em van fer expressament per a ell. Era el millor solista de flauta
travessera de l’època, tenia tanta traça que jo mateixa quedava meravellada
dels sons tan bells que aconseguia treure de les meves catorze notes. Els dits
pitjaven ara amb suavitat, ara amb fermesa i les melodies vibraven dins meu i
jo les expel·lia amb perfecció. La perfecció de l’obra ben feta, l’obra del millor
mestre flautista que es recorda.
Amb
ell vaig recórrer els millors escenaris, les més anomenades sales de concert de
tot el món.
Que
vanitosa! Em creia que l’artista era jo! Cada vegada que sentia els
aplaudiments m’esponjava tota i em sabia greu que ell recollís el premi i no em
mostrés respecte. Es limitava a inclinar-se mentre m’amagava entre les mans.
Després m’eixugava amb cura i em tornava a l’estoig.
Un
bon dia mestre Delors va deixar de tocar-me. Em va costar entendre-ho. Jo em
delia per estar entre els seus dits i vibrar sota el seu buf. M’estremia tota
quan l’aire corria dins meu i volia escapar-se per tots els forats però els
dits experts el condicionaven i el modelaven amb mestria.
Vaig
trigar molt a saber-ho, a adonar-me’n. Els dits del mestre van perdre
l’agilitat, es van anar encorbant i enrigidint. Alguna vegada queia en la
temptació i provava de fer-los anar però no eren prou ràpids. Els sons no
harmonitzaven, les melodies es tornaven feixugues, perdien l’agilitat. Llavors
aquells dits tremolaven i alguna vegada vaig notar que una gota regalimava
sobre meu.
Ell
s’asseia sempre a la mateixa cadira, al costat de la finestra i jo m’estava a
la taula rodona damunt d’un tapet de punta, embolicada en una camussa suau. De
tant en tant em destapava i m’acaronava suaument i a mi, de vegades, em
semblava sentir un sospir.
Un
bon dia el mestre no va venir a asseure’s al meu costat, ja no vaig notar mai
més les seves carícies i durant molt de temps em vaig quedar sobre la taula
embolicada en la camussa.
Vaig
passar per moltes mans que no van saber com tractar-me fins que aquest xicot em
va veure i va dir:
—Mare,
pare, vull aprendre a tocar la flauta.
I
tal dit tal fet, vaig venir a parar aquí, dalt de l’armari.
Sac de gemecs (Carme Marquès)
Sóc el sac de gemecs, i tinc diferents noms segons el territori o comarca:
cornamusa, als Països Catalans; darrerament al Principat em dic sac de gemecs;
a Mallorca xeremies, i gaita de bot a la Franja de Ponent.
El músic que em treu els sons s’anomena el bufador
o socaire, i ho fa bufant pel bufador inflant el sac que serveix de magatzem
d’aire. Per tal que comenci a sonar m’ha de prémer amb el braç esquerre.
Aleshores l’aire surt pel grall que fa la melodia, i pels bordons, que fan unes
notes mantingudes d’acompanyament. Hi ha una part de l’instrument que no es veu
a primera vista, però que és necessària perquè soni: les canyes. El grall té
una canya doble, i cada bordó una canya simple.
Com veieu, sóc una mica complicat, deu esser per
això que actualment no tinc gaire feina. A pesar que últimament se’m pot veure
actuar en grups de folk, rock i música electrònica.
Quan de debò gaudeixo és en els recitals on actuo
de solista; també com a integrant a la mitja cobla, o la cobla de tres quarts,
acompanyat dels meus amics: el flabiol, el tamborí i la tarota.
Sincerament, enyoro temps passats quan no havien
tantes modernitats i era sol·licitat arreu en les festes majors on podien veure’m
acompanyant les danses tradicionals com: els balls de cercolets, pastorets, el
ball de bastons..., ja que moltes de les funcions socials on era present, s’han
perdut.
Sort que en nuclis petits,
encara perduren les entranyables costums que persones arraigades a les
tradicions de la terra mantenen vives.
Aquí us presento als meus
companys musicals.
Una guitarra (Anna Collado)
El Joan Manuel té
setze anys, encara és un adolescent ple de somnis. Ell serà el meu propietari a
partir d’avui. En rebre’m com a regal, m’ha pres ben fort entre les seves mans
que tremolaven i m’ha començat a gratar mentre els seus dits pressionaven
graponerament les cordes entre els meus trasts.
Mentre ell s’ha fet un home, amics i
amors han arribat i han marxat, però jo sempre m’he mantingut fidel al seu
costat. He cantat amb ell quan tocava i, en ocasions, també he plorat amb ell.
Estic orgullosa del meu amo, però
avui encara ho estic més. Avui anem a la ràdio. El Salvador Escamilla ens ha
convidat al seu programa, Ràdio-Scop, de Ràdio Barcelona. Avui ens escoltarà
molta gent! M’emociono mentre la veu tremolosa del Joan Manuel acompanya les
notes que jo emeto. Penso en totes les persones que ens estan escoltant i no
puc evitar fer volar coloms pensant que potser ens farem famosos!
Sembla que no vaig tant
desencaminada perquè, vist l’èxit que hem tingut a la ràdio, el Salvador li ha
proposat al Joan Manuel fer un concert al Teatre l’Avenç d’Esplugues de
Llobregat. El dia del concert estic molt nerviosa però crec que el Joan Manuel
em guanya. Té les mans suades i tinc la sensació que li relliscaré dels dits.
El concert, tot i així, ha estat un èxit.
Però això no s’acaba així!
 |
Poc després del concert li han ofert
de gravar un disc! Estic molt emocionada perquè el Joan Manuel me’l dedica
titulant-lo: “Una guitarra”, o sigui, “Jo”. Sí, sí! Al disc hi gravem només
quatre cançons, però una és la meva i aquesta, justament aquesta, és la que
dóna títol al disc.
No puc fer més que sentir-me
orgullosa del meu amo i de l’amor que sé que em professa. I no ho sé només
perquè ho ha posat en paraules, ho sé per com em tracta i em mima.
Han passat els anys i m’he anat
espatllant al seu costat. Ara estic bruta i trencada. Sóc en un armari dins la
funda que m’ha fet de llar des que sóc amb ell. Fa un temps una altra guitarra
ocupà el meu lloc, però jo sóc feliç igualment. Miro enrere i no m’imagino una
vida millor de la que m’ha tocat viure.
Gràcies, Joan Manuel!
L’acordió viatger (Antònia García)
Les mans destres
d'un lutier van fabricar aquell instrument amb fusta de cirerer. Era un acordió
diatònic, afinat en clau de Sol/Do. Els botons de la mà dreta amb què es fa la
melodia tenien una gran suavitat i aconseguien fer un so deliciós.
A l'acordió li calia trobar una
persona sensible amb qui compartir la música, el motiu de la seva existència.
Un estiu el van portar a una fira de lutiers. Allà va veure una noia que mirava
i remirava els instruments exposats a les parades. Els tantejava, en provava el
so. L'acordió va fixar-se en els seus ulls. Hi va veure llum, vida. Va
observar-li les mans. Eren unes mans afectuoses, il·lusionades... No va dubtar
gens: aquella noia seria la seva mestressa! Va atraure la seva mirada, la va
enllaminir amb el tacte plaent dels botons i la va encisar amb el seu so més
seductor... La noia se'n va enamorar. I se'l va comprar.
Fins aleshores, només havia tocat
amb un vell acordió que un seu amic li havia deixat. Va trobar que, amb el seu
acordió tot just comprat, era un gust tocar aquelles cançons que havia començat
a aprendre. I un cop acabada la fira, l'acordió va començar el cicle viatger
amb la seva nova propietària.
L'instrument i ella es van entendre
molt bé des de bon principi. I amb la pràctica, la noia arribà a saber treure
tota l'harmonia que vivia a dins d'aquella manxa de cartró folrada de roba i
d'aquelles fileres de botons, d'on sortien les tonades, els acords i
l'acompanyament.
Es van tornar gairebé inseparables.
Anaven tots dos a tot arreu i sempre trobaven l'ocasió de fer una mica de
música, fos en una plaça o en qualsevol altre lloc, sols o amb d'altres músics
amics. Les cançons anaven del pensament d'ella als seus dits, passaven pel
teclat de l'acordió i l'alè de l'instrument les convertia en un devessall de
notes que traduïen emocions, alegria, tristesa, malenconia... Les polques, els
valsets i moltes altres danses, eren les formes que tenia l'acordió d'esplaiar
el seu cor. Només li calia l'escalfor afectuosa de les mans que vibraven amb
ell al ritme de la música.
L'acordió es va aficionar als
viatges de la seva propietària i va trobar que li agradava voltar món. Sempre
anaven plegats, amb bicicleta, amb tren, amb vaixell, amb avió... Van viatjar
per tot de països, i no cal dir pel país propi, per pobles i poblets.
Però un dia van anar amb uns amics a
prop del mar. Feia una tarda plàcida, l'aigua estava com un mirall i a la
platja hi havia només algunes persones. L'acordió va preferir quedar-se a dins
del maleter del cotxe mentre la noia i els seus amics anaven a passejar arran
de l'aigua. Mentrestant, algú va forçar les portes del cotxe i va robar tot el
que hi va trobar. L'acordió va cridar, s'hi va resistir tant com va poder, va
intentar escapolir-se. Impotent i desolat, va passar d'unes mans a unes altres,
mans hostils, odioses, que el van allunyar cada cop més de la seva mestressa,
amb qui havia compartit tantes coses.
L'acordió es podia imaginar
perfectament el disgust de la noia i dels seus acompanyants quan es van adonar
del robatori, i la indignació que els va produir. Quasi podia sentir les
exclamacions d'ella: “Oh, no! El meu acordió...! Per què he tingut la mala
pensada de deixar-lo aquí? No me n'havia d'haver separat...!” Perquè ell no era
només el seu instrument musical, amb un valor econòmic, era una part de la seva
vida. Junt amb ell, la noia expressava
sentiments, feia parlar l'ànima. I no van servir de res ni la denúncia
davant de l'autoritat ni les moltes gestions i recerques que ella va fer durant
molt de temps per retrobar-lo.
L'acordió va anar a raure molt lluny
de la seva estimada propietària. Ara, mans estranyes li arrenquen notes
musicals, sí, però sense el sentiment afectuós a què estava avesat. Però l'acordió té memòria, recorda les mans que el
van amanyagar i que el van fer viatjar tant. I
pot percebre com el recorda també la noia, com pensa en ell. Per això,
de vegades, unes notes d'enyorança escampades per l'aire, entonades al mateix
temps per tots dos, es fonen en una cançó sola, en l'espai eteri on només arriba
la música.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)