Boscos en procés de desaparició (Montserrat Fortuny)

Quan sóc a Sant Feliu, vaig tots els matins a la platja, si no plou i, a les tardes, a passejar pels boscos que l’envolten, la majoria pinedes.

En fer-ho, recordo, veient com han canviat des de la meva adolescència, els grans boscos del nostre planeta que, per culpa nostra, de la humanitat, van perdent extensió i profunditat. Em refereixo, entre altres, a les selves de l’Amazones, per exemple.

Però ací mateix, no cal anar tan lluny, l’arbreda que cobreix tota la muntanya al cim de la qual hi ha l’ermita de sant Elm, jo la recordo molt més frondosa.

Pujava un bon tros, entre pins curulls de pinyes, fins a trobar un camí que anava a la Font de Monticalvari, d’una aigua clara i fresca i d’agradable sabor. El caminet acabava al recinte de la Font, que naixia a la cavitat d’una roca, amb una aixeta que obries i tancaves al teu plaer. Els marges dels voltants servien de seients rudimentaris. Ara tot hi és com abans, però la Font no raja, està clausurada, per culpa dels residus de tantes vivendes que s’han construït més amunt.

Per a pujar dalt l’ermita, havies de grimpar per un caminoi que començava a la mateixa esplanada de la Font, entremig del rocam, tan pronunciat, que les persones no gaire àgils no s’hi podien enfilar.

Un cop dalt, trobaves un passadís, de dos pams d’amplada, que seguia amunt, amunt i la teva feina era evitar les punxes dels esbarzers i altres herbes espinoses que hi havia a banda i banda.

Valia ben bé la pena enfilar-t’hi, perquè durant tota la caminada, et trobaves amb flors boscanes de color blanc i groc i blau. Amb papallones multicolors i espiadimonis que brunzien dins el gran silenci.

Abans d’arribar a la carretera, et giraves i veies tot Sant Feliu il·luminat pel sol, davant del nostre mar menut, tan blau, tan verd, tan gris, segons els núvols de l’horitzó, si n’hi havia.

Al final del caminoi, agafaves la carretera, ampla i envoltada de pins gegantins, fins arribar al començament de la drecera que porta, tot baixant, a la Cala del Vigatà i de l’altra que segueix amunt, fins a l’ermita.

Actualment, el canvi és tan radical, que et quedes bocabadat: Al principi del caminet de Monticalvari ja et trobes un camí de dos metres d’ample, obert per les rodes de les motociclistes que allà són els amos, pujant i baixant amb el seu brunzit ferotge i t’has d’apartar per a deixar-los pas. Han quedat al descobert les roques, abans amagades sota el terral i les plantes. I no cal enfilar-te per cap penya-segat, que ja arribes a la carretera per aquest mateix sender.

Si un dia et trobes amb una papallona, ja pots donar gràcies, perquè, fora de mosques i formigues no hi ha res més i de flors, cap ni una. Matolls, arbustos, això sí.

Malgrat tot, jo hi pujo molt sovint, amb bastó, per evitar relliscar per les roques que han queda al descobert, perquè el camí és ample però difícil. A la tornada, ho faig per la carretera, per por a rodolar, que les baixades són més perilloses.

De vegades, m’assec en algun lloc arrecerat del sol i des d’on pugui contemplar grups de pins i d’alzines sureres i fer un dibuix, que és així que m’entretinc més a grat.

Encara, algun dia, passa un ramat de cabres, baixant lentament, menjant herbetes, encapçalades pel boc, que em fa una mica d’aprensió, amb les seves grosses banyes i m’estic quieta i callada. Tant que m’agradaria aixecar-me i anar a acariciar les precioses cries!

Sí. La natura ha canviat a tot arreu i per a mal.