“El món encara era
jove quan vaig néixer”. Jo era una illa verda, posseïdora d’un clima temperat y
humit que afavoria el meu creixement i la força dels vents em proporcionava
pluges abundants. A l’hivern, les meves muntanyes i els prats alpins es cobrien
de neu, i amb l’arribada de la primavera, s’omplien de flors. A la meva costa
oest, el bosc humit era tan espès que els humans no gosaven a endinsar-s'hi
gaire i els arbres es convertien en gegants de braços poderosos.
Els tasmanians, humans que vivien de la cacera i de la recol·lecció,
eran pocs, i jo els donava tot el que necessitaven. A les terres altes del
centre hi havia centenars de llacs. Milers de cangurs i altres espècies de
marsupials recorrien les meves prades d’acàcies i eucaliptus. Jo era acollidora
de moltes espècies d’animals únics al món, animals que prosperaven tranquils en
la meva costa.
El primers humans foranis que vaig veure eren diferents, tenien la pell
pàl·lida i no s’hi van estar gaire. Anys després, un altre grup va vorejar la
meva costa però també van acabar marxant. El 1802 van venir uns altres
visitants, aquest cop per quedar-s'hi, i van dir que jo era seva i aquí van
començar les meves desgràcies. Es van entossudir a alimentar-se amb els animals
i les plantes que duien i que van trigar a aclimatar-se. Llavors, sense que jo
els fes cap mal, van començar a atacar-me.
Un parell d’anys després, 300 dels meus tasmanians, homes, dones i
nens, anaven perseguint uns cangurs per alimentar-se. No duien llances,
solament maces, però un grup de soldats els va descobrir i els va matar a tots.
Les escaramusses sovintejaven per part dels soldats fins que les van acabar
convertint en una guerra d’extermini.
L’avarícia dels humans pàl·lids no tenia aturador. Van començar a
cremar els meus boscos per deixar créixer només l’herba i els van omplir
d’ovelles, marginant d’aquesta manera els animals que vivien aquí des de mil·lennis.
Van destruir la base d’alimentació dels tasmanians i aquests, per sobreviure,
es van veure en la necessitat de començar a matar ovelles. Ells només volien la
seva part, el just per viure, però els colons ho volien tot i més.
Quan l’últim autèntic tasmanià va morir, vaig entendre que l’humà
pàl·lid lluitava contra mi i tot el que era meu. Per exemple, les balenes. No
vaig tenir temps d’acomiadar-me d’elles. També van massacrar foques i lleons
marins.
El 1881 van trobar or a la vall del riu King. Van foradar les meves
entranyes removent tones de terra. Després també es van posar a buscar coure,
plom i zenc, i van aixecar una ciutat a la vall del riu Queen que van anomenar
Queenstown.
Els llenyataires em van tallar milions d’arbres per alimentar els forns
metal·lúrgics i, llavors, els fums sulfurosos i el sofre es van estendre per
tota la regió matant la vegetació dels turons i contaminant la terra, i a la
fi, la meva pell va morir. Va arribar una primavera en què res no va brotar. Va
ser el 1900, en tan sols vint anys de temps.
Entre les muntanyes, jo tenia un llac alpí preciós, amb boniques
platges de sorra, però el 1955 les excavadores van començar a remoure la terra
propera i a traçar camins. Es va construir una presa artificial i, després de
50 milions d’anys d’evolució, el meu llac va desaparèixer per convertir-se en
un pantà, i així és com es van extingir 17 espècies úniques de vida aquàtica.
La primera gran amenaça ha estat provocada per la rapacitat de les
companyies de la fusta i del paper, que han causat la pèrdua d’una sisena part
dels meus boscos. L’altra gran amenaça és el foc. El traçat de carreteres que
duen fins als meus racons més profunds faciliten que arribi el foc al bosc, i
quan un bosc humit es crema, els eucaliptus acaben envaint el terreny.
Els membres d’un actiu moviment ecologista que havia dirigit la batalla
en contra de les preses, es van convertir en els guardians dels meus boscos.
Gràcies a ells es va mobilitzar l’opinió pública australiana i es va aconseguir
una moratòria en la destrucció de noves zones dels meus boscos verges però, en
molts altres racons de la meva pell, la destrucció encara segueix.
No pretenc que res canviï. L’evolució és necessària, però s’ha de donar
temps perquè les transformacions s’adaptin i deixar que els cicles naturals
segueixin el seu curs.
(Aquest text és
un extracte inspirat en el magnífic relat que, fa anys, va fer en Jaume
Bartroli, per a la revista Integral.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada