Tinc un problema (Pilar Zabala)

 

Hi ha coses que hem acabat acceptant com a fets inamovibles i, talment com si fossin un dogma, segueixen estant en el mateix ordre que es va establir en el seu dia.

      Un d'aquests casos és el de l'abecedari. Totes les lletres, de la “A” a la “Z”, es troben  encadenades de manera fixa i inalterable, és així com ens hem acostumat a veure-les, una darrere de l'altra, com soldadets en una desfilada des que ens les varen fer aprendre i recitar de memòria al parvulari. A, B, C, D, E, F, G, H, I, J, K, L, M, N, O, P, Q, R, S, T, U, V, W, X, Y, Z.

       Després d'aquest immobilisme perpetuat a través dels anys, penso que ja va sent hora que li donem un gir més original i innovador a l'abecedari. La meva proposta és que concedim a la lletra “Z” l’oportunitat de passar a ser la primera i que darrere d'ella es vagin col·locant totes les que ara són al seu davant.  Perquè tots m'entengueu millor: es tracta simplement d'invertir l'ordre, que a partir d'ara seria Z, Y, X, W, V, U, T, S, R, Q, P, O, N, M, L, K, J, I, H, G, F, E, D, C, B, A.

      Sé perfectament que aquest canvi significaria un gran daltabaix en l'obscur i laberíntic món dels arxius i un gran maldecap per a tots els arxivers. És ben segur, també, que es produiria una aturada impressionant en tots els despatxos, oficines bancàries, comerços, arxius, registres, etc., etc., i dies i més dies de feina pesada i força laboriosa, però… tindria  l'avantatge que, durant un temps, donaria feina i un sou a gent que, sense voler-ho, es trobessin desesperadament a l'atur, la majoria amb les mans buides i els plans d'ajuda  vergonyosament caducats.

     Veig molt clarament que un altre avantatge s'afegiria al primer: tothom obtindria el benefici d'una ment més àgil i desperta pel sol fet de fer treballar una mica més les neurones, aquesta  mena de minúsculs ordinadors que tots portem dins el cervell, però que alguns alts estaments semblen ignorar, cosa que a la llarga els pot acabar passant factura. Gent experta en el complicat entramat de la matèria gris avisa que si no es dóna canya a les neurones, aquestes s'acaben espatllant i fins i tot poden arribar a morir i,  naturalment, ningú no ho vol, això.

      Hi ha una raó més que m'empeny a sol·licitar aquest canvi de paradigma, ho confesso. Es tracta d'un motiu purament personal. Ara els ho explico i estic segura que de seguida ho entendran. Resulta que el meu primer cognom comença amb la lletra “Z” i  ja estic farta de ser sempre l'última a les llistes de tot arreu, al parvulari, a l'escola, en els exàmens orals i, en fi, a tots els arxius haguts i per haver.

      És per tot això que veig convenient i demano de capgirar l'ordre de les lletres. Comencem per la “Z”.

Lucrècia Borgia, una dona vilipendiada (Pilar Zabala)

Lucrècia sent dins seu un gran desassossec que la trasbalsa i commociona. Sense adonar-se’n, rebrega, nerviosa, la carta que duu entre les mans mentre camina d'un costat a l'altre de les seves estances. Guiulia, la donzella de confiança, observa els moviments compulsius de la seva senyora mentre espera, pacient, que aquesta li confiï el motiu de la seva inquietud.

     Lucrècia recorda que amb només tretze anys es va trobar casada amb un home que no estimava. Va ser un matrimoni de conveniència dictat pel seu pare, un home ambiciós que tenia un únic objectiu, arribar a aconseguir el màxim poder eclesiàstic. Més tard, quan les estratègies polítiques van canviar de rumb, Lucrècia va tornar a ser utilitzada com a moneda de canvi en un segon matrimoni. La seva dissort no va acabar aquí. Tenia 22 anys quan va contraure un tercer matrimoni, naturalment imposat, com els altres dos anteriors.

     Ara, passats els anys, Lucrècia és una jove i atractiva vídua de 32 anys. La carta que duu a les mans és del seu germà Cèsar i en ella li demana que deixi enrere la cort de Ferrara i torni al Vaticà on ell i el seu pare l'esperen ansiosament.

     Aquest cop Lucrècia no està disposada a cedir davant les ordres imperioses de ningú de la seva família. Sempre ha estat sotmesa, però ara, per primer cop a la seva vida, està decidida a mostrar-se desafiant davant de qualsevol dels seus requeriments.

     –Escolta, Guiulia, saps tan bé com jo que els rumors i les intrigues sobre la meva persona no deixen de créixer. Sóc conscient que en la meva joventut vaig fer coses de les quals em penedeixo profundament, però de cap manera he estat una mala persona viciosa i malvada com es vol fer creure. La llegenda negra que els meus enemics cabdellen i fan créixer al meu voltant em preocupa relativament, però el que sí que em dol i desespera és que aquestes perverses enraonies acabin perjudicant també els meus fills.

     »Els he estimat i els estimo per damunt de tot. Ells han estat brúixola i guia en el meu laberíntic, pedregós i confús camí. Veure'ls créixer dia rere dia al meu costat ha donat sentit i esperança a la meva vida, sense ells no sé què hauria estat de mi. 

     »És per això que, pensant per damunt de tot en la seva seguretat i benestar, he pres una dolorosa però ferma decisió. Jo ingressaré en un convent i les meves dues filles vindran amb mi. Quant als meus fills, he disposat que segueixin els seus estudis en un monestir.

     »No ploris, Guiulia, recorda que fa algun temps tu mateixa em vas dir, amb molta raó, que em caldria planejar alguna estratègia per si arribava que hagués de necessitar protecció. Et vaig fer cas, amiga meva, i avançant-me als esdeveniments, ho vaig disposar tot d'una manera que penso que és la més pràctica i segura. Ara tinc molt clar que ha arribat el moment de marxar de Ferrara, però no per anar al Vaticà, com desitgen el meu germà i el meu pare, sinó per fer ús de l'acolliment que m'ofereixen unes bones persones que admiro i respecto.  

     »Tu, Guiula, sempre has estat al meu costat, saps que t'aprecio molt i és per això que et trobaré a faltar. Ets lliure d'escollir el teu posicionament però et demano que no ens acompanyis en aquest trist desplaçament nostre. Aprofita el teu temps per assaborir la vida d'una manera més plena, rica i serena i, per damunt de tot,  procura ser feliç.           

     »T’agrairé, això sí, que algun cop em vinguis a visitar perquè temo que passarà molt de temps abans jo no surti del convent. I una altra cosa, no et preocupis per nosaltres. Estarem bé, els meus fills creixeran dins d'un bon ambient de pau i respecte i tindran l'oportunitat d'adquirir una cultura més àmplia i objectiva. També disposaran de més llibertat per escollir el camí de la seva vida, cosa que jo mai no he pogut fer. 

     »Estigues segura que així que canviïn les coses, tant a dins com a fora del Vaticà, tornaré de nou a Ferrara, un indret magnífic i tranquil i l'únic lloc on m'he sentit apreciada i respectada  per la gent.

     »També ha estat aquí a Ferrara on he tingut la sort de poder participar en diverses tertúlies on pintors, poetes i escriptors donaven a conèixer les seves obres. Saps que he fet amics entre ells. He ajudat i animat alguns d'aquests amics perquè poguessin continuar amb la seva tasca creativa i potser passaran anys abans no els pugui tornar a veure. 

     »Aquest serà un retir doblement dolorós per a mi, perquè m'allunyarà de l'únic home que de veritat estimo amb tot el cor. Només ell m'ha fet sentir feliç, i fruit d'aquest amor és el fill que porto al ventre. 

     »Demà mateix partiré cap a aquest aïllament que s'ha fet necessari per a la seguretat de tots nosaltres si volem ser lluny de l'abast de la meva família i les seves males pràctiques.

     »El nostre equipatge serà lleuger, només ens endurem el més just i necessari. No penso tornar a dur més aquests vestits dissenyats per ser lluïts als palaus, és per això que confio en tu perquè en facis el que creguis més convenient.

     »Abraça'm fort ,Guiulia, totes dues ho necessitem.

Les sandàlies vermelles (Elisabet Prades)

Jeien les sandàlies vermelles de foc

soles, silencioses sota un fanal vell,

il·luminades per sa llum somorta.

Encara eren noves.   M'anaven petites.

Les recordo mirant-les

des del petit balcó d'aquell carrer estret.

Any darrere any en acabar el curs

me'n compraven unes, per a tot l'estiu.

Sempre eren iguals. I no m'agradaven.

Però aquell any, mai no sabré per què,

van ser diferents, amb tires i tires.

Jo me les mirava, creia que em somreien

i no me les treia, només per dormir.

Eren diferents. Me les estimava.

Va passar l'estiu. Començà el col·legi.

Se'm van fer petites. Encara eren noves.

Ha passat el temps, torna l'estació de cireres i flors.

On deuen ser les meves antigues sandàlies vermelles?

Aquelles de gust de sal i color de mar...

Jeuen a l'ahir sota un fanal vell

que les il·lumina amb sa llum somorta

en aquell carrer tan petit i estret

amb la meva infantesa.