Jo, la meva font (Elisabet Prades)

 Sóc gota d'aigua

que passa lliscant per una tèbia i suau parpella

o rodolant per un aspre i fred vidre

i somia que es gronxa en la conca d'una fulla verda, tendra, oberta.

Diuen que som pols i pols esdevindrem però jo he nascut enmig de l'aigua, em purifico dintre de l'aigua, em sento aigua, vull ser aigua, sóc aigua nua, lliure, viva.

   Sento remor de pluja esgarrapant els vidres, obro la finestra. Trec les mans a fora, sento l'aigua lliscant per la seva pell, la meva pell...  

   Llavors, hi veig aquella font de la infantesa, guardada per tres sols amb rostre de dona, contemplo l'aigua brollant del canó mentre jo espero que s'ompli el càntir de la seva aigua fresca. La mirada em porta fins a ella, aquella aigua cristal·lina, mormoladora, fresca...

   De sobte, em sento agafada per les seves mans i noto com el corrent, reculant, m'agafa, m'absorbeix, em porta cap a les seves entranyes, i navego, navego sense cap mena de por i em deixo portar mentre em vaig tornant petita, molt petita, gairebé una espurna. És un viatge estrany, però dolç i suau. No sé quant de temps ha passat fins que el corrent s'atura i em deixa en un estany d'aigües tèbies, fumejants, però transparents, són plenes de nenúfars i aus aquàtiques surant al bell mig.

   Miro al voltant, veig la font que m'ha dut, brollant d'una petita cova; m'hi acosto, poso les mans sota el raig, em sento etèria, nova, renascuda, i em miro en les aigües, veig reflectida una dona d'aigua, blava, rossa, volàtil...

   I camino per les aigües, com si jo mateixa fos aigua, i mai no és de dia, sempre és capvespre, rogent, tendre, acotxador.

   Somnio i somnio, no sé quant de temps passa.

   Estic surant ensonyada pel petit llac quan les mans de l'aigua em tornen a agafar i seguint el corrent em tornen a portar suaument pel camí del riu, el camí de tornada. Surto per la font, la meva font; la veig lluny, desdibuixada, gairebé desconeguda d'aquella de l'ahir...

   Ha parat de ploure, torno a ser darrere la finestra, la tanco; l'estany, la font, són ahir, record, somni...

   Diuen que som pols i pols esdevindrem.

   Però demà tornarà a ploure, tornaré a obrir la finestra, i seré aigua, i brollaré, i tornaré a ser font.

La Fontcalda (Antònia García)

En Manel i els seus amics havien preparat una sortida interessant, mig de turisme, mig de muntanya, per la Terra Alta, amb visites a Gandesa, a la serra de Pàndols i a d'altres indrets i pobles de la comarca. Eren quatre de colla i tots conduïen. Per tant, es podien repartir la feina de portar el cotxe i així els trajectes no resultarien cansats.

   Era la primera vegada que visitaven aquella zona. En Joan havia buscat informació i la Sara havia fet les reserves en una fonda, únicament per esmorzar i dormir, ja que comptaven dinar on anés bé i sopar a qualsevol lloc, sense haver d'estar pendents dels horaris de la fonda.

   La Terra Alta és terra de bon vi. La visita als cellers modernistes era un dels al·licients turístics. I per a l'activitat de muntanya, havien decidit pujar a la serra de Pàndols.

   El dia que hi van anar, el record de tot el que sabien de la batalla de l'Ebre feia emotiva l'excursió, sobretot per a la Cília, ja que un familiar seu havia mort en la contesa. El paisatge esplèndid que se'ls oferia des de dalt anava acompanyat del ressò de l'antiga lluita i això feia que experimentessin un gran respecte en trepitjar aquella terra i en resseguir sobre el mapa els llocs ara tan pacífics.

   L'endemà havien previst fer una excursioneta al santuari de la Fontcalda. Així que van anar amb el cotxe fins a prop de la Via Verda, construïda sobre les vies d'un tren que ja no existeix, van deixar el cotxe allí i van baixar per uns llocs meravellosos, aspres i salvatges, seguint el riu Canaletes, que passa per estrets i forma salts d'aigua, gorgs i piscines naturals que conviden a fer-hi una capbussada. Van arribar al conjunt d'edificis de l'actual balneari i de l'església de la Mare de Déu que duu el nom d'una font d'aigües calentes, minero-medicinals, que sorgeix arran del riu i forma zones d'aigua tèbia molt atractives per a banyar-s'hi. El lloc és encisador i les aigües de la font tenen molta virtut curativa. A més, és un lloc de gran devoció de tota la comarca, molt visitat.

   Després d'haver voltat per l'indret, els amics van proposar de seguir un tros més del riu, fins als estrets de més avall. En Manel va preferir quedar-se a fer una remullada en aquella aigua tan salutífera i de temperatura agradable. Després es va quedar assegut, prenent el sol, relaxadament, allà on l'aigua surt per uns forats de les pedres.

   Estava en aquest estat de beatitud quan se li va acostar un home gran i se li va asseure al costat. Li va preguntar d'on venia i li va explicar que ell havia estat ermità de la Fontcalda durant uns quants anys. I de cop, li va fer una pregunta inesperada. Li va dir si sabia per què era calenta, l'aigua de la font. En Manel, una mica desconcertat, li va respondre que suposava que a sota terra hi devia haver alguna acumulació de magma i que l'escalfor aflorava i es transmetia a les roques d'on sortia l'aigua. Vaja, com les aigües d'altres balnearis o fonts termals.

   L'home va somriure, va moure el cap i li va dir que totes les aigües tenien uns genis, les nimfes. El riu Canaletes i la Fontcalda també tenien les seves. I que al nostre país, a les nimfes els deien dones d'aigua. Aleshores va ser en Manel, qui va somriure. Sí, és clar, de petit havia llegit contes on sortien aquestes encantades o dones d'aigua... Però eren contes, ep! L'home se li va acostar més i li va assegurar que existien de veritat, que ell n'havia vist una i que havia quedat com enlluernat. La nimfa tenia la pell blavosa, una cabellera llarga fins als peus i uns ulls foscos molt grans, i que quan es va adonar que ell la veia, es va submergir al fons d'un gorg d'aquells que hi havia més amunt. I tornant a la qüestió de per què l'aigua sortia calenta, li va manifestar que hi havia nimfes molt sensibles i fredoliques, que no suportaven la fredor de segons quines aigües. Per això el déu del riu, que era el seu pare, havia manat al déu del món subterrani que fes que algunes fonts es convertissin en surgències càlides on les delicades dones d'aigua poguessin viure tranquil·lament. Però davant de la cara d'incredulitat d'en Manel, l'home es va aixecar, li va dir i repetir que s'ho podia ben creure perquè era ben cert, i se'n va anar, tot emmurriat, cap al santuari.

   En Manel va respirar en trobar-se altre cop sol, es va estirar de costat per tal de deixar una mà a dins de l'aigua calentona que rajava pels forats i omplia aquella mena de piscina d'un parell de pams de fondària. El borbolleig que sentia i la varietat de dibuixos que feia el sol en l'aigua bellugadissa li van anar produint una mena de somnolència. Es va deixar anar del tot, com si el contacte aquós li hagués transformat el cos en aigua. Tenia la mirada fixa, hipnòtica, clavada al fons d'aquella piscina de colors verds i terrosos. I es va imaginar –perquè no podia ser altra cosa que una imaginació– que uns ulls molt grans el miraven des del fons i que una mà de seda estirava la seva, arrossegant-lo aigua avall...

   Mentrestant, els seus amics, que havien tornat de la passejada, l'havien anat a trobar, s'havien ajupit al seu costat i li parlaven amb animació, tustant-li l'esquena. Li van dir que es despertés, que no era bo dormir a ple sol, amb risc d'agafar una insolació. En Manel, com si hagués estat en llocs incògnits, pres d'algun encanteri, va treure la mà de l'aigua, va tornar a poc a poc a la realitat i els va respondre que no dormia; que, senzillament, havia pres contacte amb el geni de la font d'aigua calenta i n'havia aprofitat les qualitats benefactores.

   Com que la caminada els havia fet venir gana, van decidir quedar-se a dinar allí mateix i gaudir unes estones més d'aquell lloc tan agradable. Després van dir adéu a la Fontcalda, van repetir el mateix camí, a la inversa, fins al cotxe, i van tornar cap a Prat de Comte, contents de la sortida d'aquell dia i amb la il·lusió de descobrir nous pobles i nous paisatges de la comarca.

A cau d 'orella (Antònia García)

Una tarda de primavera, quan l'aire duu el perfum de les flors i la tebior del sol amanyaga la pell, la duquessa Lucrècia passeja seguint les balustrades de marbre del castell de Ferrara, seguida de prop per les dames de companyia. Després torna a les seves estances i prega a les dames que la deixin sola, tret d'Àngela, la seva predilecta. S'asseu en una cadira a prop del finestral i descansa un peu damunt de l'escambell.

       –Què et passa, Àngela, amiga meva, que et veig neguitosa? –pregunta a la jove dama, fitant-la amb atenció.– Vine, seu ací, a prop meu, e parla'm. Fes-me saber què et té tan alterada.

       –Us prego, senyora, que em disculpeu. No voldria pas que els meus pensaments us contorbessin. Però en virtut de l'afecte que us servo, e veient el vostre interès, bé us hauré de dir ço que no em deixa reposar d'ençà que me n'han arribat notícies. Sapigueu, senyora, que els meus pares em volen prometre amb el duc d'Urbino.

       –Ai, xiqueta! Ets molt jove, és clar, però açò no és res de doldre! Ufanosa n'hauries d'estar, que tinc entès que el duc d'Urbino és un galant cavaller.

       –Potser sí, senyora, jo no conec el duc, però és que... us he de fer una confidència: hi ha dos cavallers de la noble casa d'Este que em requereixen d'amors...  

       –De la casa d'Este, dius? Qui són, aquests cavallers?

       –Són Hipòlit e Juli, cunyats vostres, senyora Lucrècia, e us puc dir que el meu cor es decanta pus pel cavaller Juli. Comprendreu, senyora, el meu desfici davant dels propòsits dels meus pares.

       Per tranquil·litzar la seva dama, la duquessa li recorda que a ella la van casar als tretze anys amb el senyor de Pèsaro, Joan Sforza. I que, després de l'anul·lació del matrimoni, quan tenia disset anys la van tornar a casar amb Alfons d'Aragó. No va tenir opció, va haver d'obeir el que havien disposat el seu pare, el papa Alexandre VI, i la resta de la família, per interessos polítics.

       Però, per aconhortar la donzella, li diu que al segon marit, amb el temps, li va agafar un cert afecte. I sense fer esment de l'assassinat d'Alfons, li confessa que el seu tercer matrimoni amb Alfons d'Este, duc de Mòdena i de Ferrara, li ha permès sostreure's de les trifulgues de la família Borja. S'ha voltat d'una cort culta i exquisida de literats, músics i humanistes, cort de la qual la mateixa Àngela forma part. I en l'aspecte familiar, si bé no pot considerar que aquest matrimoni li hagi aportat gaire felicitat, és respectada pel poble de Ferrara i gaudeix de la consideració del seu espòs i de la joia de veure créixer els fills, haguts d'embarassos continuats.

       –Així, doncs, Àngela, dóna descans als teus pensaments atribolats, perquè si s'arriba a formalitzar la teva unió amb el duc d'Urbino, no pots saber si et passarà com a mi, que he pogut trobar motius de gaudi, també, en la meva vida, sense desobeir els manaments del meu senyor pare. Encara no són fets capítols matrimonials, oi? Doncs jo faré tot el que podré per tal que no s'acompleixi el teu prometatge i continuïs sent, només, una de les meves dames, com ets ara. Mes si per mala ventura no pugués desfer els designis dels teus pares...

       El to de veu de la duquessa s'ha fet enigmàtic. Àngela ho copsa de seguida. Alça els ulls cap al rostre de Lucrècia i hi descobreix una fredor estranya. Lucrècia ajunta les mans i passa els dits amb suavitat per sobre de l'anell que duu a la mà esquerra. Un anell d'or, guarnit amb pedres precioses, amb una cavitat tancada amb forma de cassoleta, que es pot obrir en prémer una maragda; una cavitat que algunes vegades ha contingut pólvores mortals...

         –Atansa't, Àngela, benvolguda, que et vull dir una cosa a cau d'orella...

       La dama s'acosta fins que els seus cabells castanys estan en contacte amb els rulls rossos de Lucrècia i la seva orella resta a tocar dels llavis rosats de la seva senyora. Aleshores Lucrècia comença un murmuri acompanyat de petits gestos amb les mans. A mesura que les paraules, dites amb tant de secret que gairebé són inaudibles, llisquen d'aquells llavis rosats, l'expressió del rostre de la dama esdevé de gran astorament, els ulls molt oberts, la boca badada. De cop i volta, Àngela es tapa la boca amb la mà, com si volgués ofegar un crit, mentre un calfred li recorre l'espinada, i diu amb un fil de veu:

       –Santa Maria! Amb “cantarella”, senyora? La pitjor de les metzines?       

       –Sssst... Abaixa la veu... No se sap mai...

       Àngela es redreça. Unes gotes de suor li perlegen el front. Lucrècia se n'adona i somriu. Aparta l'escambell amb la punta del peu, calçat amb tapí daurat, s'alça de la cadira, agafa la mà tremolosa de la seva dama i la fa seguir cap al finestral, arrossegant totes dues les vores dels brials, de domàs verd el de la dama i de domàs carmesí amb brodats de pedreria el de la duquessa. Des d'allí contemplen les aigües verdoses del fossat i les teulades de les cases. De les estances veïnes els arriben dolces músiques de llaüts i d'arpes. La tarda és tranquil·la i el sol va lentament cap a la posta.

La dama de madonna Lucrècia (Montserrat Fortuny)

Al jardí del palau dels Borgia, a Roma, hi ha dues dones. Una té vint anys, l'altra, quinze. Totes dues són molt formoses, de llargs cabells arrissats, ulls bonics i cossos dignes de ser comparats amb les estàtues gregues.

     La més gran diu a l'altra:

     –Valèria, et veig tristona, no ets pas la mateixa de fa dos mesos, quan vas començar a ser una de les meves dames…! Per què la llum dels teus ulls em parla de llàgrimes contingudes…?

     –Ai, madonna Lucrècia, sí; no fa gaire temps, al vostre palau, vaig veure un home que em va robar el cor…!

     –Puc saber qui és ell? Ja saps que jo puc fer tot el que vull a favor teu i tu t'ho mereixes.

     –Madonna, és que ell… és príncep…!

     –No parles pas del meu germà Cèsar…?

     –Sí, madonna meva, ho heu endevinat de seguida… “O Cesare o niente…”! El de la senyera del brau!

     –Comprenc el teu patiment, Valèria. Jo mateixa, fa temps… Però no hi vull pensar més… És el meu germà i, mentrestant, he estat casada quatre vegades… He tingut fills amb tots… També he conegut altres homes… Podré fer alguna cosa per tu, ja ho veuràs.

     –Estimada madonna, és que no voldria que es veiés obligat per vós…

     –No, no; no li diré res, només faré que us veieu, que es fixi en tu. Només el teu cos, el teu rostre i els teus ulls, són capaços d'avarar el seu amor; a part del teu caràcter, tan dolç.

     –Oh, madonna meva!

     –No podrà ser de seguida, ja saps que el Papa és fora. Quan torni de l'estranger, celebrarem el seu aniversari i hi serem tots els germans, amb les nostres comitives. No trigarà gaire, ja ho veuràs.

     –Gràcies, madonna meva Lucrècia! Tota jo tremolo només de pensar-hi…!

     –Ja ho comprenc, tan joveneta… Encara que jo, a la teva edat, ja… –i parlant com per a ella mateixa, murmura:– Fins i tot el meu pare… –Després continua, en veu normal–. Et veig molt capacitada per a guardar els meus secrets…

     –Oh, sí, madonna! Primer morir que revelar el que em confieu!

     –Sí, estimada Valèria, la dama més bonica que he tingut mai…! I no em costarà gens fer el que t'he dit.

     Han passat dos mesos, que s'han fet molt llargs per a la donzella, i al final ha tornat Alexandre VI i es fa una gran festa. Misses, oficis, tedèums i també cants de corals, concerts i balls.

     Al primer concert hi assisteix tota la noblesa romana.

     Lucrècia porta una túnica de color blau de mar que fa brillar encara més els seus ulls foscos. Una malla d'or i safirs, i arracades i collaret també d'aquestes pedres precioses. Valèria va tota blanca, amb joies que li ha deixat la seva mestressa, una ret per als cabells, d'argent i perles, arracades i collaret també de perles, que fan brillar els seus ulls expressius.

     De sobte, a Lucrècia li cau de les mans un ram de roses que li han donat a l'entrada i que rellisca fins a quedar als peus del duc de Valentinois, el seu noble germà. El duc va vestit de seda i vellut negres i porta, brodada d'or, la seva senyera, la del brau vermell, amb la llegenda  “O Cesare o niente.”

     El príncep (que així l'anomena tothom), s'ajup per recollir el pom de roses i es troba, separat només per menys d'un pam, amb el rostre candorós de Valèria, que també ha corregut a agafar el ramet de flors de la mestressa.

     L'alè dels dos joves es barreja amb l'aroma de les roses, per uns instants, fins que tots dos s'incorporen aguantant el ram, un per cada extrem.

     En aquests pocs segons, el príncep ha vist els ulls bonics de la donzella, brillants de candor, i ella ha pogut contemplar la llum negra dels del duc.

     L'home deixa el ram a les mans de la noia, amb un mig somriure als llavis sensuals i ella, amb una reverència, torna el pom a mans de la seva senyora.

     Aquella mateixa nit, després del ball, el príncep s'escarrassa fins a obtenir la informació de la cambra on dorm la que li fa batre el cor, aquesta vegada més que d'altres…

     L'endemà, a mig matí, les dues dones es troben al jardí i la mestressa, des del banc on seu, mira la seva dama i, amb un mig somriure als llavis, aixeca el dit índex de la mà dreta, en senyal d'interrogació.

     Valèria corre a agenollar-se als seus peus i amaga el rostre a la falda de la madonna. I ja no cal dir res més.

     Passa el temps, continua l'idil·li, arriba el moment que el príncep, per les seves obligacions, ha de marxar de Roma i Valèria, enyorada, confia els seus sentiments a la mestressa.

     Cap de les dues no sap el que els prepara el destí… 

     El papa Borgia morirà enverinat en un banquet. Cèsar, gràcies a la seva joventut i fortalesa, aconseguirà sortir-se'n amb vida, però pocs anys després morirà en una batalla.

     Lucrècia morirà, també, als trenta-nou anys en un part i Valèria recordarà els seus éssers estimats tota la vida, i les paraules que va dir un dia la seva mestressa, a mitja veu:  “Tu viuràs per aquest fill que esperes… Jo n'he tingut bastants… Els que han deixat més empremta en mi han estat: un fill-germà, un fill-nebot i un fill-botxí, encara que innocent….”