Sorra de rial (Antònia García)

De sorres i arenes n'hi ha de moltes menes. Jo sóc sorra de granit quan es descompon. Em diuen sauló. Al començament sóc compacte. Amb la pluja, el vent i d'altres causes, em transformo en terra granulosa i després en sorra fina.

Cada vegada que plou baixo pel rial, deixant enrere el bosc d'alzines. I quan ja m'he eixugat, la mainada juga amb mi, es descalça i s'estira a terra per sentir la tebior del rial, esdevingut passadís de faula enmig de dos costats de canyes amb fulles tallants com si fossin dalles. Els infants, ajaguts al meu damunt, remenen els peus i fan cercles amb els palmells de les mans, amb els dits ben oberts, i deixen un rastre de dibuixos arenosos.

Quan plou, els meus grans de sorra frenen la velocitat natural de l'aigua, que se m'emporta amb ella fins a la riera. Arribo al poble i em diposito a l'espai entre les cases per on abans passaven els carros. Arran de la vorera formo petites dunes. Els nens hi juguen, fan camins i carreteres per on circulen cotxets metàl·lics i figuretes de fusta.

Amb noves pluges vaig tirant avall. Arrossego amb mi ampolles buides, cistells trencats, sabatots que riuen, arrels de canyes que semblen ossos torturats... Passo per sota els ponts i entre les passeres de pedra. Arribo a la platja i m'hi estic un cert temps. Homes, dones i criatures vénen a banyar-se. S'estiren damunt meu, al sol, i de tant en tant s'alcen i es fiquen al mar. La canalleta juga arran de l'aigua, on jo rebo les onades amb el so característic: xap, xap... Sóc sorra mullada, la millor joguina. Amb mi fan castells, prement-me fort, formant torres i merlets. Omplen galledetes, piquen amb les pales, cullen petxines... De tant en tant, una onada més forta els arrabassa les construccions i una part de mi va a parar a sota l'aigua, al fons. Però no hi fa res, sóc molt abundant en aquest areny i no triguen gaire en alçar nous castells.

Un tros abans d'on trenca l'onada, allí on romanc ben eixuta, una nena m'agafa amb la seva maneta. Amb el puny clos, em deixa lliscar a poc a poc, a una alçada d'un pam, fins a l'altra mà, que manté oberta. Quan he passat del tot d'una mà a l'altra, la menuda torna a repetir els mateixos moviments. Diria que pren contacte amb mi amb una gran sensibilitat, nota el tacte tan fi, escolta l'imperceptible soroll de les meves partícules en caure. Diria que vol saber més coses, de mi: vol conèixer la meva vida, vol sentir la meva veu. Ella em parla, mormola paraules suaus que no entenc i m'impregna de la seva mirada encuriosida. Què busca en mi? Quina pregunta li balla al pensament? El seu puny ple i la mà estesa són un rellotge de sorra que marca el temps. La mar, sempre en moviment, que em pren i em torna, és el principi i la fi.

Qui sóc? (Carme Marquès)

El petit habitacle on transcorre el meu viure l’odio cada vegada més. No puc amagar aquest sentiment. No ploro perquè tinc els ulls secs; i no són ulls, ulls, són mil ulls que miren voltats cap al cel perduda la lluentor de quan estàvem a casa acaronats per la remor musical que ens va acompanyat al néixer.

La gent passa al meu costat ignorant-me. Vull cridar-los i no tinc boca. És completa la incomunicació. Sort que de tant en tant petites manetes m’acaronen traginant-me amunt i avall. També llisco dins les butxaques i altres plecs i aleshores viatjo a llocs on m’amago sota qualsevol racó ignot, il·lusionant-me per la idea de compartir un altre espai diferent, fins que un dia sóc xuclada per un cicló i resto oblidada sense que ningú s’adoni de la meva absència.

El mal temps, ai, el mal temps, és el pitjor; si el vent bufa furiós em fa volar pels aires i perdo tota forma; puc ésser una catifa o restar arraconada contra qualsevol paret que m’aturi. I si plou dies i dies és pitjor, en aquest cas sóc en un bassal fastigós i resto molt de temps fora de servei.

La primavera i l’estiu són els meus preferits. La vida bull en redors omplint-s’hi de veus, rialles, d’activitats. És quan jo prenc protagonisme, i malgrat del meu aspecte una mica polsós, la canalla s’hi entretén ficant-me i buidant-me en petits cubells de colors llampants.

Hi ha una cosa que m’enfosqueix entristint-me, és quan uns nois en sortir de l’Institut d’aquí al costat, se m’acosten a petar la xerrada i fumar una cigarreta, i en acabar-la llencen  la burilla al meu sorral. No pensen que els nens venen a jugar-hi, i se les poden dur a la boca causant-los-hi un accident de salut.

En fi ja m’he presentat: sóc la sorra d’un sorral d’aquí a prop.

Grànuls precisos (Anna Collado)

Mai no anem sols els de la meva espècie. Els meus companys grànuls i jo som tant poderosos quan estem units que podem formar muntanyes. Som cobejats pels humans perquè amb nosaltres construeixen tot el que necessiten per viure: cases, carreteres, dics i territoris guanyats al mar. Ens transporten de punta a punta del món per esdevenir estructures inimaginables.

Però jo pertanyo a un grup privilegiat. M’acompanyo d’uns quants amics, no gaires si ho comparo amb altres activitats en les que participem. Els meus company grànuls i jo ens encarreguem d’una tasca de precisió, la qual som capaços de desenvolupar sempre de la mateixa manera. Bé, el mèrit no és ben bé nostre. El mèrit és de la persona que va dissenyar aquest aparell i va ser capaç de trobar la combinació perfecte entre la forma del recipient, la mida del petit orifici i la quantitat exacta de companys grànuls de manera que poguéssim executar la nostra feina amb justesa il·limitada.

No és gaire sovint que ens posem en funcionament. La tecnologia ens ha deixat relegats a usos poc habituals. Però quan algú ens utilitza, puc sentir com la meva adrenalina i la dels meus companys puja de forma inaudita. Alguns dels meus companys no són de competir, però no és aquest el meu cas ni el de molts altres que m’acompanyen. Quan s’esdevé aquell sublim moment en que un humà dóna la volta al recipient que ens conté, comença una carrera frenètica per ser el vencedor. En el nostre petit univers, però, el vencedor no és qui arriba el primer, sinó qui arriba l’últim, és a dir, aquell qui és capaç de mantenir-se més temps en la partició superior del recipient i ser el darrer en traspassar l’orifici.

Mal m’està dir-ho, però creieu-me si us dic que sóc un expert en el tema. Sóc el Messi dels grànuls de sorra. Sóc capaç de moure’m amb rapidesa, esquivar els rivals i frenar la caiguda com ningú. No hi ha grànul que se’m resisteixi. A poc a poc, i ben satisfet per la gesta, veig com un a un els meus companys van passant pel minúscul forat abans que jo. Llavors, el plaer m’envaeix quan, en darrera posició, travesso finalment la petita obertura i em deixo portar per la gravetat, aterrant, tot seguit damunt el flonjo matalàs que formen els meus companys.

ID 10403917 © Anastasia Sukhonosova

Tot sovint, paral·lelament a aquest moment sublim, sento que els humans criden: “TEMPS!” i encara ara, després de dècades que m’hi dedico, segueixo preguntant-me què deu voler dir aquesta paraula.

La sorra sota els peus (Pilar Zabala)

Avui el dia s'ha aixecat mandrós i envoltat de boires matineres, però poc després, uns tímids raigs de sol han estat el preludi anunciador d'un bon dia assolellat.

Som a la tardor i els arbres ja han començat a desprendre's de les seves fulles protectores, les mateixes que dies enrere ens van embadalir davant el seu renovat esclat de colors.

El vent que fa uns dies bufava fort avui s'ha encalmat i, encara que en aquesta època de l'any l'ambient comença a ser una mica fred, he sentit la necessitat d'anar a la platja i d'abandonar-me sota l'escalf reparador del nostre astre solar.

En arribar prop de la mar m'he assegut damunt la sorra i, després de treure'm les sabates, he experimentat un gran plaer en notar sota els peus un agradable formigueig relaxant. Seguidament he agafat un parell de grapats de sorra i apropant-los al meu rostre els he premuts dins els punys tancats per deixar-me omplir de les seves olors. No cal dir que la primera que m'ha arribat ha estat la intensa salabror de la mar propera.

Altres olors, algunes de les quals encara no he tingut ocasió d'identificar, han pres forma, color, textura i aroma dins els meus pensaments; és per això que amb els ulls tancats, m'he deixat endur per la fantasia i m'he imaginat que sóc en algun indret del desert d'Egipte. Ara la sorra és blanca i molt fina, gairebé polsosa, és extremadament eixuta, fa olor de patiment i crema de manera ardent al pic del migdia; és evident que es troba afamada d'aigua i també de vida però tot i així, tota ella conforma un fascinador paisatge enlluernador que el vent s'encarrega de llaurar diàriament amb multitud de dunes arenoses.

Potser per contrast, ara penso en la sorra ennegrida que persisteix en algunes de les platges que envolten l’illa de Tenerife. Aquí l'arena és aspra, mitjanament granulosa i fa olor de sal, de sofre i cendres, les mateixes cendres que fa molts anys van emergir impetuoses de les entranyes de la terra i que van lliscar dins d'un riu de lava ardent fins més enllà de la barrera que llavors pretenia imposar el mar. A partir d'aquí la meva imaginació viatja lliure i per uns moments aconsegueixo experimentar el plaer que significa reposar una estona en una exòtica platja d'arena negra.

A la fi, la realitat del lloc on sóc s'imposa de manera clara. Obro els ulls a poc a poc, la lluminositat del sol m'enlluerna, però no tant com per impedir-me valorar la bellesa natural que m'envolta. Es fa tard i haig de tornar a casa. Mentre camino giro el cap un parell de vegades, em fa recança deixar enrere la intensa blavor de la mar i el constant moviment de les onades que, una darrere l'altra, vénen a jeure uns instants damunt la sorra.

En el camí de retorn no puc deixar de pensar com és de diferent el significat d'algunes paraules segons l'entorn on es troben. Per a mi, arena va lligat a platja, descans, relax... Que distint de l'època romana, quan la sorra era sinònim de circ i barbàrie. També en la actualitat l'arena té certes connotacions en referència a les places de braus.

Sóc lluny de la platja, però les meves mans encara retenen l'olor que l'arena els hi ha deixat impresa. Frueixo de la seva fragància. Olor de mar, olor de sorra humida, olor de petxina…

Jo la sorra, jo l’arena (Montserrat Fortuny)

Dibuix: Montserrat Fortuny

A les platges de la Costa Daurada m'hi poso jo, la més fina, la sorra més fineta, més blanca. Tothom qui s'hi estira, s'aixeca fet una croqueta. I no parlem quan sóc als deserts, com el del Sàhara, per exemple, on, quan m'uneixo amb el meu amic, el Vent, volo amb ell, molt còmodament per a mi, però molt amoïnadora per als homes, perquè me'ls fico pels ulls, pel nas i per la boca.

En canvi, a la Costa Brava, sóc gruixuda i daurada, barrejada amb cargols de mar i petxines i pedretes i faig molt pendent. Els que s'hi banyen, amb quatre passes es troben ja dins de l'aigua fins al coll, no com els de la sorra fina, que van caminant amb aigua fins als genolls una bona estona. N'hi ha per a tots els gustos.

Però ara us volia parlar de mi quan sóc present dins d'edificis fets per les mans dels homes i que llavors em diuen, més que sorra, ARENA. La dels circs, on s'hi barregen els animalons i els pallassos; la dels amfiteatres, (recordo el de Tarragona, davant el mar). La del Colisseu de Roma, que és el que més evoco, i la de les places de braus, que a Catalunya van desapareixent d'una en una, estalviant uns bons martiris i tacar-me de sang, que m'angoixa molt, sempre.

Encara que jo no hi he nascut a dins, no. A mi m'hi han portat vinguda del mar. Encara recordo els sacs, plens de les meves engrunes, carregats pels esclaus més forçuts, de la platja d'Òstia fins al Colisseu de Roma.

I allà vaig ser espectadora de tots els jocs. Funcions diverses, per dir-ho així, que s'hi feien: carreres de cavalls, de carros, on em quedava ben esclafada; lluites de gladiadors, enfrontaments d'homes amb les feres, i martiris de cristians, quan quedava ben sucada de sang, que em feia canviar de color, del blanc o daurat fins al vermell rabiós.

Recordo molt bé un dia, durant l'imperi de l'emperador Neró, un succés que em va impressionar. Va ser tant important que, fins i tot, segles després, un gran escriptor, Henryk Sienkiewiez, en va fer una novel·la, “Quo vadis?”, i molts anys més tard, també van fer una pel·lícula cinematogràfica, del mateix nom.

La pel·lícula va així: és un tribú romà, ben plantat (al film Robert Taylor), enamorat d'una noia de la tribu dels ligis (Deborah Kerr) que és cristiana. A ella me la porten ací, al circ, me la posen lligada, nua, en una estaca i fan sortir un brau enorme, salvatge. A la noia l'acompanya un seu servent, Ursus, un home gegantesc i fornit, que venera la seva mestressa. Quan veu el brau enfurismat, hi corre i l'agafa amb totes dues mans per les banyes i comença una lluita espantosa. Pot més la força del gegant, tanta, que el brau acaba amb el coll trencat i mor.

Mentrestant, el noi, Marcus Vinicius, ha baixat a l'arena i deslliga l'estimada Lígia, es treu la capa i la hi embolica, per a tapar la seva nuesa. Tant ell com Ursus demanen a Neró (Peter Ustinov) el perdó i la llibertat, que els l'ha de concedir per les grans aclamacions de la plebs. I tot acaba bé.

Però vaig patir aquell jorn, quan va passar el succés de veritat, sí, perquè jo també tinc els meus sentiments i aquella parella m'havia robat el cor i Ursus, tan forçut i tan lleial, encara més. I aquell dia no em vaig veure tenyida de sang, que ja us he dit que és el que més m'esgarrifa.

Ah, i també recordo molt un altre dels personatges importants d'aquella època, que era l'oncle del noi, Caius Petronius, el famós escriptor del Satiricó, que al final, perdut el favor de l'emperador, es va suïcidar, junt amb la seva esclava Eurici, que sempre l'havia estimat.