El petit habitacle on transcorre el meu viure
l’odio cada vegada més. No puc amagar aquest sentiment. No ploro perquè tinc
els ulls secs; i no són ulls, ulls, són mil ulls que miren voltats cap al cel
perduda la lluentor de quan estàvem a casa acaronats per la remor musical que
ens va acompanyat al néixer.
La gent passa al meu
costat ignorant-me. Vull cridar-los i no tinc boca. És completa la
incomunicació. Sort que de tant en tant petites manetes m’acaronen traginant-me
amunt i avall. També llisco dins les butxaques i altres plecs i aleshores
viatjo a llocs on m’amago sota qualsevol racó ignot, il·lusionant-me per la
idea de compartir un altre espai diferent, fins que un dia sóc xuclada per un
cicló i resto oblidada sense que ningú s’adoni de la meva absència.
El mal temps, ai, el mal
temps, és el pitjor; si el vent bufa furiós em fa volar pels aires i perdo tota
forma; puc ésser una catifa o restar arraconada contra qualsevol paret que
m’aturi. I si plou dies i dies és pitjor, en aquest cas sóc en un bassal
fastigós i resto molt de temps fora de servei.
La primavera i l’estiu
són els meus preferits. La vida bull en redors omplint-s’hi de veus, rialles,
d’activitats. És quan jo prenc protagonisme, i malgrat del meu aspecte una mica
polsós, la canalla s’hi entretén ficant-me i buidant-me en petits cubells de
colors llampants.
Hi ha una cosa que
m’enfosqueix entristint-me, és quan uns nois en sortir de l’Institut d’aquí al
costat, se m’acosten a petar la xerrada i fumar una cigarreta, i en acabar-la
llencen la burilla al meu sorral. No
pensen que els nens venen a jugar-hi, i se les poden dur a la boca
causant-los-hi un accident de salut.
En fi ja m’he presentat:
sóc la sorra d’un sorral d’aquí a prop.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada