El vent (Pilar Zabala)

Gairebé cada dia i cap a primera hora de la tarda arriba a la vall el vent del Nord. De primer, s'anuncia amb una remor que sembla llunyana, però ben aviat t'adones que ja és molt a prop, només que s'acosta a poc a poc, sense fer gaire fressa, com si s'avergonyís d'haver de destorbar el nostre merescut repòs.

Però un cop s'ha instal·lat damunt del poble, oblida la seva prudència i deixa enrere totes les seves vacil·lacions anteriors. No dubta gens a mostrar-nos amb gran arrogància el que pot arribar a fer amb el poder de la seva força. Aviat inicia una cursa embogida corrent amunt i avall una vegada i moltes altres més i no sembla disposat a posar cap mena de control o aturador. Colpeja els turons i les valls, empeny amb fúria els arbres ferms fent gronxar i cruixir les seves branques i obliga els més joves a inclinar-se davant d'ell.

Arreu per on passa embolcalla munts de terra, pols i branquillons obligant-los a ballar dins una esbojarrada rotllana. També les fulles seques el segueixen a contracor, perquè saben que són massa febles per oferir-li resistència.

M'afanyo a tancar les portes i ajustar bé les finestres, no vull que entri ni una mica de la polseguera que aquest vent arrossega, i a més, em cal protegir les velles cortines de randes, no sigui que me les esquinci d'una revolada maldestra.

El vent del Nord és molt tafaner i s'enfurisma perquè no el deixo córrer per dins les estances. És per això que bufa fort a les gruixudes parets, mostrant la seva rancúnia amb tot un seguit de xiulets allargassats i punyents mentre burxa tossut i insistent entre les pedres clivellades, tot buscant algun petit forat per on poder-se esmunyir, ni que sigui tan sols una mica.

Al seu pas repiquen tremoloses les lloses de pissarra de dalt la teulada, mentre el barret de llauna que corona una de les dues xemeneies de la nostra casa gira impotent i grinyola, apesarat.

El ocells se'n van, el gossos callen, els gats s'amaguen i el bestiar, que fins fa un moment pasturava tranquil, resta ara immòbil esperant que retorni de nou la calma.

No cal, però, esverar-se, ni passar por, ni mostrar cap recança, perquè aquest vent esverat aviat marxarà, ho sé molt bé, perquè és així com es comporta quasi cada dia, i sempre a primera hora de la tarda.

Trobada de vents (Antònia García)

Al matí, els dos vents es van trobar. Feia bo, el sol escalfava i els vents eren suaus i estaven emmandrits. Es van saludar, com a vents ben educats que eren.

—Bon dia, amic! Feia hores que no ens vèiem!

—Bon dia, ventet! De què vas vestit, ara?

—Vinc vestit d'aura. No t'has fixat que gairebé no es mouen les fulles?

—Doncs jo, ja ho veus, vinc vestit de vent serè, una mica sec, però no bufo gaire, només faig de ventijol.

Els vents estaven de bon humor i es volien distreure. Van començar per fer una juguesca: cadascun d'ells es canviaria la roba i tots dos haurien d'endevinar de què s'havien vestit. Qui ho endevinés més vegades, guanyaria.

L'aura es va treure l'embolcall de quietud i es va vestir de ratxa fresqueta. El vent serè es va vestir de vent gregal. Després, la ratxa es canvià a oreig i el gregal es va posar la capa de xaloc. I així anaven canviant i apuntaven en una pedra els encerts que feien. Però el vent que havia arribat vestit d'aura, de cop es va enfurismar. Va acusar l'altre d'haver fet trampa. L'altre va dir que i ara!, que ell no en feia mai, de trampes. I ja hi vam ser: van passar de les paraules als fets, es van donar empentes i alguna cleca. L'oreig va fer una rebufada traïdora i el gregal es va tornar un taro que afaitava. La baralla va anar pujant de to. La rebufada va passar a torb, amb remolins que no deixaven veure res. El taro es convertí en una tramuntana huracanada que tombava els arbres i s'emportava les teulades de les cases. El torb va contestar en forma de mànega que girava vertiginosa damunt del mar, enlairant peixos i tot! I l'huracà va formar un cap de fibló que va arrencar el bosquet, el blat dels camps i la carretera que passava pel mig, enfilant uns quants cotxes que hi circulaven!

Al punt més fort de la brega, va venir un cumulonimbus vellet i assenyat que va dir prou! i va separar els dos adversaris, que es miraven amb els ulls encesos d'ira, tot fent-se gestos amenaçadors. El renegrit núvol pacificador els va cantar la canya, com es diu vulgarment. Que no els feia vergonya de barallar-se com gat i gos, tan ganàpies com eren? Au, au, deixeu-ho córrer, doneu-vos les mans i no hi torneu més!

La mànega i el cap de fibló, avergonyits, van desfer a poc a poc les temibles espirals d'aire salvatge i es van posar el vestit de marinada suau l'un i de zèfir l'altre. Van prometre al cumulonimbus que no es tornarien a barallar.

Amb tot això ja s'havia fet tard. Així que els dos vents, ja més calmats, van arreplegar els vestits que havien quedat per terra, un bon xic arrugats i bruts, i se'n van tornar cap a casa per descansar de la jornada tan moguda que havien tingut.

Xaloc el sud-est (Carme Marquès)

El desert sempre ha estat una constant en els meus somnis. També en les meus malsons.

Quan era petita, i feia febrades causades per unes amigdalitis, era pertinaç la imatge de veure’m coberta de sorra ardent. Pensava que en un altra vida jo era una nena tuareg.

El pare, demà anirà al mercat a vendre un xai per fer uns calerons i així poder comprar roba per fer-nos els vestits imprescindibles per anar a escola la meva germana petita i jo. Ho té tot llest. Vol sortir a trenc d’alba, abans que faci massa calor. La severa sequera que ens aclapara ens fa témer el pitjor.

A mig matí va baixar la temperatura, cosa que ens va cridar l’atenció després de la calor d’ahir. La mare s’ho va ensumar. Noies preparem-nos que s’acosta una tempesta de pols i sorra, molt perillosa.

Vàrem ajuntar tots els estris, els animals i el que hi havia fora de la carpa. El camell també. Ens seria molt útil en cas de necessitat, ja que són animals molt forts i podria treure’ns d’un destret.

No va trigar gaire, el cel es va enfosquir, la sorra tapava la llum del sol. La remor era tant forta que no sentíem el que ens dèiem. La mare cridava poseu-vos el mocador al cap ben ajustat i tapeu-vos els ulls i la boca. No us mogueu fins que us ho digui. Després d’un temps que ens va semblar etern, el brogit es va allunyar, i poc a poc sortirem de la carpa i fregant-nos els ulls no crèiem el que veiem.

El panorama era del tot nou i molt a prop teníem un fèrtil oasi curull de palmeres i aigua arreu. Ens havia canviat la vida a bé. A la llunyania, veiem al pare que ens saludava alçant els braços al cel, acompanyat del seu fidel camell. Després ens explicaria que gràcies a ell havia salvat la vida, va dir, vaig fer-lo asseure’s i jo d’esquena al vent aixoplugat al seu costat fins que passés el vent del sud-est portador del temut “Xaloc”.

Aquests vents alts aixequen partícules de pols i sorra fent-les volar per l’aire, provocant un núvol turbulent i sufocant que pot reduir la visibilitat quasi a zero en pocs segons, transportant-les a milers de quilòmetres passant per sobre de l’Atlàntic i tal com mostra la fotografia adjunta.

El vent (Montserrat Fortuny)

Dibuix: Montserrat Fortuny

Vent llebeig i mar bonança

bona pesca ens envia.

Pescadors, la mar ens crida,

a la mar sens més tardança,

bons ormeigs i mar tranquil·la,

que la nit serena avança

i la mar plàcida està…

Aquesta estrofa me la cantava el pare, amb la seva bona veu de tenor, i més estrofes encara, que ja no recordo… Jo no sabia quin era aquest vent ni d'on venia, només pensava que era bo pels pescadors; que quan es produïa, la mar era calmada i podien sortir a pescar sense por de mala mar… Era una seguretat de no patir onades i sense perill de naufragi.

Després he sabut que LLEBEIG és el nom emprat a les Illes Balears i al País Valencià, que a l'Empordà se'n diu GARBÍ i a Alacant li diuen GARBINET. I que és càlid i de component sud-oest. A Barcelona també se'n diu GARBÍ i és molt freqüent durant l'estiu, i és quan arriba més net. Es veu que, de vegades, porta sorra molt fina, en suspensió, del desert del Sàhara.

A Sant Feliu de Guíxols és molt normal la TRAMUNTANA, sobretot a l'hivern, i és molt freda. La mare m'explicava que una amiga seva, la Fina, era molt presumida i el dia que bufava la tramuntana, quan arribava a casa, li feia angúnia saber com l'havia escabellat el vent i, abans de mirar-se al mirall, amb les mans s'esvalotava els cabells fins a deixar-se'ls completament despentinats i així no patia pensant com l'havien vista les amigues i, sobretot, els amics.

És molt famosa la cançó del Raimon, “El vent”, encara que ben poques paraules la formen. Més que res repeteix el títol, “El vent”: La cara al vent…! Les mans al vent…! El vent del món…!

El vent juganer (Montserrat Fortuny)

Em sento tot jo

un vent joliu

que llepa les plantes

vora el riu.

Quan acarono el bosc

i els regadius

i la malesa profunda,

el meu buf se’n riu

de tots els animalons

juganers que van pels arbres,

els ocells i papallones

volant pels aires,

acaronant les flors,

roses i blaves,

grogues, blanques i les roges.

Faig aixecar les grans onades

del nostre mar menut,

tan entranyable,

i només trobo l'escut

a les carenes,

que no em deixen passar

roques i arenes.

Faig córrer els vaixells

de vela, amb rapidesa,

i els faig naufragar, si em convé;

tota una estesa

de fusta i aparells,

quina escomesa!