Jo l’he vista (Pilar Zabala)

El relat que seguidament us donaré a conèixer és del tot cert. Ja sé que el que explico us pot semblar irreal. Potser direu que sóc massa imaginativa i que tota aquesta història és pura fantasia, però m'heu de creure. Jo he vist una ciutat que és invisible.

Us puc assegurar que es tracta de la més bonica ciutat que mai hàgiu vist. Ara bé, aquesta ciutat no és gens fàcil de descobrir. Està situada damunt del punt més alt d'un dels cims de la nostra terra. Aquesta ciutat resta immòbil, surant totalment protegida per l'abraçada d'espesses boires perpètues.

Perquè us feu una idea aproximada de quines són les característiques d'aquesta singular ciutat anomenada Boirina, intentaré descriure-us-la de la millor manera que sé, perquè vull compartir amb vosaltres l'emoció i el goig que sento d'haver-la trobada.

Els habitants de Boirina tenen la pell del color del coure. Duen llargs cabells negres curosament trenats i rinxolats. Els seus ulls ametllats són d'un intens color verd maragda i la seva mirada és plàcida i serena.

Les dones vesteixen llargues túniques i mantells de cotó de vius colors naturals. Cenyeixen la cintura amb amples cinturons de pell o de cànem trenat i les seves úniques joies són els senzills i variats medallons que mostren a l'alçada del pit. Els homes porten les túniques no més enllà dels genolls i mostren preferència pels tons grisos o marronosos. Duen cinturó i una ampla tira de pell lligada a cada canell.

A Boirina totes les cases tenen una estructura que les distingeix per la seva originalitat. Cadascuna d'elles disposa de gracioses cúpules i imaginatius minarets apuntant al cel. Als vespres, la ciutat es mostra totalment grisenca però pels matins, així que el sol es fa present, tot el conjunt llueix de manera esplèndida amb bells colors irisats, talment com si tota en ella fos de vidre tallat.

A Boirina es parla una llengua que jo mai no havia sentit abans. El to armoniós i fluid del seu so em convidava a escoltar. Naturalment, els gestos, més que no pas les paraules, varen servir per comunicar-me d'una manera senzilla i pràctica.

Els pobladors de Boirina posseeixen importants coneixements adquirits al llarg de generacions. Els seus treballs són totalment artesanals i dins dels oficis que necessiten. Són també excel·lents agricultors i experts ramaders. Aquest conjunt de tasques comunals els permet dur una vida totalment autosuficient.

Pel cantó nord de Boirina, un gran llac de temperades i plàcides aigües emergeix de les profunditats de la terra. Una part d'aquestes aigües baixa esglaonadament pel mig de la ciutat formant esplèndides cascades escumoses. Un seguit de passeres amb baranes curosament treballades uneixen places i carrers.

Curioses flors molt belles i de nombroses tonalitats, són al llarg de places i jardins, omplint l'aire de subtils fragàncies aromàtiques. També petits brolladors encantadors i extraordinàries fonts d’aigua fresca i clara es reparteixen per aquests espais acollidors, oferint calma, descans i benestar.

No puc precisar quina és l'extensió de Boirina perquè, en la mateixa mesura que jo m'endinsava per la ciutat, es tornava misteriosament invisible tot allò que jo deixava enrera. A la fi, en arribar a l'últim tram de l'últim carrer, tan sols boscos, matolls i un paisatge cobert per la gebrada va ser tot el que va quedar d'aquesta ciutat invisible, protegida fidelment sota l'abraçada d'unes espesses boires perpètues.

Accèssia (Anna Collado)

El viatger troba a faltar quelcom en arribar a Accèssia, i al cap de poc se n’adona de què és el que hi manca: a Accèssia no hi ha cap esglaó. Els habitants d’Accèssia es desplacen sobre rodes; allà hi han anat a parar tips de sentir-se incompresos a les seves ciutats d’origen. A Accèssia, tot està pensat per a no trobar-se cap entrebanc: rampes per a superar qualsevol desnivell, portes automàtiques, vehicles de pis baix, ascensors a dojo, elements urbans a l’alçada adequada per ser utilitzats estant assegut...

El visitant que hi arribava caminant, ha d’acostumar-se a l’urbanisme amable d’aquell indret. Bregat a batallar amb graons i traves diverses, Accèssia es fa fins i tot incòmode per a ell. A tall d’exemple us diré que per utilitzar les cabines telefòniques o els caixers automàtics cal que el viatger es posi a la gatzoneta; o que ha de fer milers de passes per les bastes extensions sobre les que s'estenen supermercats i biblioteques (aquests espais són molt extensos per aconseguir que els productes a la venda o llibres estiguin ubicats a les prestatgeries a una altura màxima de 80 cm). No hem d’oblidar també que caminar per les voreres li resulta un xic arriscat, atès que corre el perill de ser atropellat per les rodes d’algun habitant d’Accèssia.

Però, allò que enutja més el visitant d’Accèssia, perquè l’assenyala com a diferent de la resta és, estimat emperador, el que us explicaré a continuació: el visitant bípede es veu obligat a entrar als edificis per les portes secundàries ubicades, generalment i per motius estètics, a la part del darrera dels mateixos; el motiu és que les portes principals d’accés són amples però baixes, atès que foren dissenyades, com bé es pot esperar, per a l’exclusiva comoditat dels estàndards accessians.

Però si l’accés de segona classe els enutja, encara ho fa més el següent: per compensar les dificultats que als visitants bípedes poden provocar les mesures de les cambres higièniques (vàters massa alts o piques massa baixes), existeixen espais especials assenyalats amb el símbol d’un home dempeus. Aquestes cambres unisex, compten amb les mides estàndard de les ciutats de bípedes i solen estar tancades amb clau per garantir-ne la netedat, malgrat que, tot sovint, siguin utilitzades com a magatzem.

Tot plegat, esgota de tal manera el viatger que l’obliga a marxar d’Accèssia abans de vint-i-quatre hores. Quina sort que tinc, pensa el visitant, de poder marxar cap a casa on tot és a la meva mida! I jo penso: No ho saps prou!

Basat en la idea del vídeo de l’EDF: http://youtu.be/Bb7GYhyw5Cs 

Grisèlida, ciutat invisible (Antònia García)

Hi ha una ciutat que no surt a cap atles ni a cap guia ni a cap mapa. Ben mirat, com moltes de les ciutats imaginades i descrites com si fossin reals. L'anomenen Grisèlida. Quan algú entra per la porta de la muralla, veu de seguida que les pedres es transformen en una tanca de xiprers on el vent resta presoner. Alça les mans i no sap quin vent és, no s'assembla a cap altre vent, no és sec ni humit. Però du sentors d'herbes d'olor, com les que es flairen a la cambra de les àvies. El viatger entra per un camí que devia haver estat el carrer principal i arriba al gran estany que potser fou la plaça. Una munió d'infants juguen a empaitar-se, per damunt de l'aigua. Aquella aigua deu ser molt i molt salada perquè els nens no s'hi enfonsen. En ficar-hi la mà, no es nota res. No hi ha aigua; no hi ha criatures juganeres; no hi ha estany. Qui sap si ha estat una al·lucinació. El viatger aviat descobreix que Grisèlida és la ciutat dels miratges.

Sempre s'havia dit que els miratges es veien en la llunyania i desapareixien en acostar-s'hi. Però ara el visitant és a dins mateix d'un miratge múltiple i voldria destriar el que és real del que és una impressió dels sentits, a la ciutat de Grisèlida. Avança cap a una alta torre, puja l'escala de caragol fins a dalt de tot i mira al seu voltant: les cases tenen forma de cubs de diverses mides i de tant en tant hi ha alguna casa de forma arrodonida... Però de cop i volta, la torre que li fa de mirador esdevé un salt d'aigua que arrossega el viatger temerari cap a un canal on una multitud es deixa endur pel corrent, com si es tractés d'un joc plaent. Aquelles persones, infants i adults barrejats, xerren a crits entre elles en un llenguatge incomprensible. No detecten l'intrús o potser no li fan cas. Tots arriben en un gran pla i l'aigua s'escola per les vores mentre la gent queda al mig. El visitant, atordit, prova de prendre contacte amb una dona jove que té a la vora. Li parla. Ella se'l mira com si no el veiés, com si la seva mirada el travessés i anés més enllà... En aquesta ciutat, els miratges es van renovant contínuament i ningú no sap si aquell home que intenta fer-se entendre forma part d'un nou miratge.

Però de quina manera viuen i es relacionen, aquestes persones? Com saben què és un miratge i què no ho és? El viatger observa alguns grups que es formen de manera espontània, d'on sorgeixen converses alegres. Els vells s'eixuguen al sol. Els joves passegen. Els nens juguen. Que potser és festa, en aquest lloc? On és la gent que treballa? On són les botigues, els tallers...? Fa un nou intent de parlar amb una altra persona. S'adreça a una nena que salta a corda. La corda se li entortolliga com un serpent, la nena i tota la gent desapareixen i el visitant cau per un forat fins el soterrani d'una casa. Allí hi ha alguna cosa inquietant, una massa gelatinosa que canvia de forma contínuament. El viatger troba una escala de fusta i surt per una trapa a la planta baixa i d'allí al carrer. El carrer no té cases, és un indret ple de falgueres gegants habitat per insectes desconeguts.

Després de molta estona de caminar perdut per llocs increïbles, el visitant aconsegueix trobar la porta de la muralla i la traspassa ràpidament. Camina uns quants passos abans de girar-se. Quan ho fa, la muralla no hi és. Al seu lloc s'alça una sinuosa paret de cristalls on els raigs del sol produeixen un devessall de colors que l'enlluernen.

El viatger reprèn el seu camí. No es vol tornar a girar. Treu una llibreta de la seva bossa, passa algunes pàgines i hi escriu: Grisèlida, ciutat dels miratges. Torna a guardar la llibreta i continua caminant. Ell no ho sap encara, però el que acaba d'escriure a la llibreta s'ha esborrat i hi han aparegut unes paraules diferents...

La meva Ciutat Invisible és així (Montserrat Fortuny)

Dibuix: Montserrat Fortuny

Té en un costat el mar. Sí, el nostre mar menut que, per ser petit, hi ha hagut molts cadàvers enfonsats... Molts vaixells de guerra, guarnits de veles blanques; altres, adornades amb dibuixos del color de l'or i del color de la sang... Creus, mitges llunes, ensenyes de tots colors; cadàvers blancs com la neu; altres, bruns com els troncs dels roures; altres, negres com l'eben... I continuen engrossint la llista, rostres morens i negres, actuals...

Acariciat per les ones hi ha un pujol, on abans enterraven els jueus, que ha mantingut el mateix nom des de llavors i on ara enterren també els de totes les religions i els ateus... Però també té jardins i miradors.

Les quatre barres que abans duien els peixos en sos lloms, ara les veiem penjades a les finestres i balcons de les cases, tant als barris antics com als moderns.

Al costat contrari de la muntanyeta n'hi ha una altra, més airosa, que forma part d'una serralada, però és en aquesta segona muntanya on s'hi veuen atraccions per a menuts i grans, i una imatge que la corona, que vol assemblar-se a una de gegantina que hi ha en un altre cim d'una altra ciutat, la qual té davant seu un altre mar, immens, aquell.

En aquesta ciutat molts genis hi han deixat les seves petjades: palaus, basíliques… N'hi ha una en construcció, que no s'acaba mai, amb punxes i més punxes i que encara està esperant les més altes que l'han de coronar, mostrant la seva agudesa altiva.

Hi ha un parc amb un estany d'aigua, adornat per un carro tirat per quatre cavalls, tota l'escultura del color de l'or. A més, aquest parc conserva entre reixes animals mansos i ferotges.

N'hi ha un altre, de parc, que té, sota una gran superfície de sorra, envoltada de bancs molt originals, una altra superfície magnífica, que sosté la de dalt amb gruixudes columnes, tan altes que semblen esveltes...

Barris antics, de carrers estrets i cases senyorials, de rambles que han canviat les seves aigües torrencials per parades de flors... Barris que abans eren viles... Barris nous, veritables ciutats-dormitori...

Ah! I el seu nom? Barcanovena… (És que abans d'ella n'hi van haver vuit més?).