Un cas ben resolt (Pilar Zabala)

—Que estrany —va dir la Júlia dirigint-se a la Marta—, la Carlota no contesta. Ens va dir que podíem venir a partir de les dues i ja ho són, potser és a la zona de darrere de la casa collint flors, ja saps que la nostra amiga és molt detallista, i des d’allí no crec que pugui sentir que estem trucant, esperem una mica.

El temps va passant i les dues amigues comencen a impacientar-se. —Li trucaré al mòbil –diu la Marta—, potser el duu a la butxaca. Doncs no, tampoc no l’agafa, on deu ser?; em costa de creure que pugui haver-se oblidat de nosaltres.  Només fa tres dies que ens va demanar de celebrar plegades l’acord de separació amb el seu marit, i que ho volia fer avui, just el dia que feia dos anys que s’havien casat.

—Saps què et dic, Júlia?, doncs que tinc un mal pressentiment. Saltaré la tanca i miraré d’entrar per la porta del darrere. Tu queda’t aquí, si vols.

La Júlia opta per seguir la Marta i, després de fer una ullada al jardí, envolten la casa. Observen que la porta del menjadoret d’estiu és un pam oberta, s'hi acosten i, des del mateix llindar, tornen a cridar la Carlota. Passats uns segons sense obtenir cap resposta, decideixen d’entrar-hi.

—Caram, pel que sembla, això serà  tot un sopar de primera classe —diu la Júlia—. Amb la bona pinta que tenen tots aquests entrants, costa de resistir-se i seguir esperant. Segur que a la Carlota no li sabrà greu que, en absència seva, agafem un parell d’aquests canapès de xampinyons; és clar que, ben mirat, les tartaletes amb paté d’olives, espàrrecs i pebrot escalivat també han de ser una delícia, igual que aquest bol de verduretes cruixents; i què me’n dius d’aquest assortit de formatges?, i tot això sense comptar amb el que la Carlota és segur que deu tenir preparat a la cuina, perquè m’arriba una oloreta... Ho anem a mirar?

Les dues noies observen que damunt l’encimera que és al mig de la cuina, hi ha una safata de canelons a punt per entrar al forn i que, a l’altre extrem, reposa un magnífic pastís de pa de pessic recobert amb una lleugera capa de xocolata negra i guarnit amb petits fruits del bosc.

De sobte, de les seves boques s’escapa un crit que omple tot l’espai. A terra, darrera l’encimera, sobresurten les cames de la Carlota enmig d’un bassal de sang.

Les dues noies no gosen acostar-s'hi. L’horror de la inesperada escena els ha paralitzat el cos i durant uns llargs segons resten immòbils, tractant d’imaginar com de dantesc deu ser la resta de l’espectacle que acaben de descobrir.

Uns moments després, la Marta i la Júlia prenen consciència que la seva situació dins la casa pot resultar més que sospitosa per a la policia.

—El primer que hem de fer és eliminar el nostre rastre —diu la Marta—, hem de pensar quines són les coses que hem tocat i netejar-les bé. Començarem per les portes, les dues cadires on ens hem assegut, la safata dels canapès, l’encimera de la cuina, els gots i la gerra de l'aigua… no sé... Júlia, deixa de tremolar i comença, ja, a fer, no podem perdre el temps, hem d’actuar de pressa.

—Però, Marta, i si algun veí ens ha vist saltar la tanca?, i si la Carlota ha comentat a algú que avui vindríem nosaltres? Això no ho podem pas esborrar i, a més, la taula parada per a tres persones és una evidència que la policia tindrà en compte.

—Tens raó, Júlia, però sabem que nosaltres no som culpables d’aquest fet esgarrifós. Jo penso que a la pobra Carlota l’ha mort el seu “ex” per despit, és ben segur que la seva arrogància masclista no ha tolerat que ella el deixés. Au va, marxem, estic segura que ningú  no ens ha vist enfilades a la tanca perquè la policia ja seria aquí. Això no vol dir que ara no anem en compte en tornar a saltar cap al carrer i, sobretot, fixem-nos bé on posem les mans, no hem de deixar cap ditada.

Tan bon punt la Marta arriba a casa seva sona el telèfon.

—Hola, sóc jo, la Carlota, suposo que us heu cansat d’esperar davant de la meva porta, em sap molt de greu, però és que he patit un accident a la cuina. Resulta que he relliscat amb tan mala fortuna que, en caure, m’he donat un cop al cap i he perdut els sentits. Sort que no m’he tallat amb els vidres del pot de tomàquet que duia a les mans. Ara ja m’he recuperat i estic força bé. No sé què en pensaràs, però m’agradaria que tornéssiu a venir, la taula és parada i el menjar a punt. Si estàs d’acord, trucaré a la Júlia. Que em sents, Marta? Per què no contestes?

Patates vídues (Montserrat Fortuny)

Quan va finalitzar la guerra jo tenia set anys acabats de complir. Quan era a “fora” (en aquell poblet del nom del qual no me’n vull recordar), anava al col·legi en català i érem nens i nenes conjuntats, però, un cop a Barcelona tot havia canviat, ja ho sabem. Totes les classes en castellà i només de nenes soles. Els nens, tots sols, en altres col·legis distints per a ells.

Els pares treballaven i els primers dies va venir l’àvia a casa, al migdia, per a ensenyar-me a encendre els fogons, perquè allà, al poble, només teníem llar de foc. Posava dins la cavitat boles de carbó i un tros de diari rebregat i, amb un misto, encenia el paper. S’havia de ventar fins que el foc del paper es calava al carbó, que s’anava posant vermell i feia molta escalfor.

Em va fer pelar patates, amb la pell ben prima, per a treure’n el profit màxim. “Saps, nena, els nois que van a fer el servei i han d’ajudar a la cuina, fan unes pells tan gruixudes, que la pobre patata queda a la meitat del seu volum i, nosaltres, com a bones cuineres, la fem ben fina, la pell. Veus? Així!” I jo, amb la boca badada, agafo el ganivet i, apa, me’n surto bastant bé. Em felicita.

Posa oli en una cassola, el fa escalfar al foc, hi posa ceba trinxada ben fina i, xup, xup, es va enrossint, omplint la cuina d’una olor boníssima. Talla les patates en rodanxes i les incorpora al sofregit, fins que queden ben dauradetes. Hi afegeix aigua i ho fa bullir tot quasi vint minuts, fins que queden patates, sofregit i suc, tot d’un color d’or vell que fa un goig! I el perfum, fa venir una salivera!

“Per què se’n diuen patates vídues, àvia?”  “ Perquè no s’hi posa ni carn, ni cansalada, ni res”.

“Vostè també és vídua, oi?” “Si, nena, però això no té res a veure amb les patates…! Vaja amb la criatura”, sento que murmura i ja no goso preguntar-li res més. “Sabràs fer-ho tu sola un altre dia?” “I tant que sí!”, corro a respondre-li i, molt contenta altra vegada, diu que tornarà demà.

He d’esperar que vinguin els pares per a començar a dinar i se’m fa difícil, amb aquella aparença tan bona i amb l’oloreta que hi canten els àngels…! I si n’agafés un trosset ben petit? Oooohh! I quin gust tan bo! Si n’haguéssim tingut allà, al poble…

Demà, que m’ensenyarà a fer…?

Quan va veure que ja en sabia, pobre de mi! va deixar de venir i ho feia tot jo sola… pobres pares! Un altre dia vaig fer mongeta tendra,  bullida amb patata i ceba, molt bé, però no els hi vaig treure les cuetes a les mongetes i al pare li va agafar un atac de riure, a la mare no tant, però no em va renyar, va dir-me com s’havia de fer i, sí, ja no va passar més, encara que no m’agradava gaire treure’ls allò, em feia mal a la punta dels dits.

Un altre dia vaig fer arròs bullit, només amb aigua… res de sal, res de granet d’all, res de raget d’oli, no... aigua i arròs i prou.

Però, equivocant-se va coneixent, l’aprenent…!

La cena de aniversario (M. Jesús Mandianes)

Les comunicamos que dentro de un cuarto de hora el Corte Ingles cerrará sus puertas… Lola escuchó el mensaje con un suspiro de alivio. Tenía quince minutos para recoger el pedido que había encargado en la pescadería, suponía casi la mitad de su sueldo, pero aquella noche quería celebrar el segundo aniversario de boda con una cena romántica para dos.

Con los tobillos hinchados, después de pasar todo el día de pie, abandonó los grandes almacenes confundida entre los clientes que esperaban hasta el último momento para hacer sus compras. De camino al metro pensaba: Cuando me toque la primitiva, lo primero que haré, será decirle al jefe que se meta el miserable salario de dependienta por donde le quepa.

Mientras tanto solo esperaba encontrar un asiento libre para poder leer tranquila de regreso a casa. Su rapidez de reflejos y dos bruscos empujones lograron situarla en el único sitio libre del vagón. Después de colocar la caja de marisco sobre las piernas, sacó del bolso “Los pájaros de Bangkok”, era una apasionada de la novela negra y Montalbán su autor de culto.

Cuando por fin traspasó la puerta de su hogar le faltó tiempo para cambiar los zapatos por unas cómodas pantuflas. Tras dejar la apetitosa carga encima de la encimera llenó una olla con agua; mientras arrancaba el hervor, se dirigió al saloncito y dispuso sobre la mesa el mantel de hilo regalo de la abuela, después distribuyó la vajilla cuidadosamente, adornándola con un candelabro de dos velas, satisfecha del resultado dejó el salón en penumbra disponiéndose a preparar la cena.

Limpió y troceó las zanahorias, el apio y la cebolla, echándolas en el perol, después añadió una hoja de laurel, dos ramitas de tomillo fresco y un vasito de vino blanco. Solo faltaba el ingrediente principal: Las langostas.

Abrió con aprensión el recipiente que contenía dos enormes ejemplares; aunque eso de arrojar un animal vivo dentro de una cacerola con agua hirviendo le daba repelús, ya era tarde para sensiblerías. Al alargar las manos para “proceder a la ejecución” sintió el doloroso pellizco de unas tenazas estrujándole un dedo. Uno de los crustáceos había conseguido cortar las gomas que sujetaban sus pinzas esgrimiéndolas amenazante.

Emitiendo inquietantes chillidos logró escalar el encierro de poliespan, correteando atolondrado a través del mármol, de pronto tomando impulso, dio un salto cayendo frente a la desconcertada joven. Aterrada vio cómo se lanzaba sobre sus pies intentando atacarla, pero no estaba dispuesta a quedarse sin la suculenta cena. Armada con una escoba inició la cacería de la langosta rebelde, que corriendo a través del pasillo desapareció sin dejar rastro.

Lola, después de recorrer a gatas el minúsculo piso sin localizarla, dándose por vencida, decidió cocinar a la “compañera cobarde”, acompañándola con una guarnición de hortalizas. Aferrando el caparazón de la víctima con unas pinzas metálicas, se disponía a arrojarla al puchero, cuando sintió que la atacaban por la espalda, oprimiéndole el cuello hasta la asfixia con dos cortantes tenazas.

Poco después llegó Jaume, entró de puntillas en la cocina intentando sorprender a su mujer con un ramo de flores. La encontró tirada en el suelo, tenía la garganta desgarrada por terribles heridas, el rostro cianótico dibujaba la expresión del terror sufrido en sus últimos segundos de vida. Mientras en una gran marmita se cocían “Los pájaros de Bangkok” en medio de un caldo de verduras.

A la cuina pot passar qualsevol cosa (Antònia García)

Era el segon aniversari del seu casament i la Lola volia fer un sopar romàntic i que sorprengués en Xavier. Va buscar la recepta que li havia donat aquella dona índia a la botiga de menjars orientals i va comprar tots els ingredients que calia. Faria una sopa de carabassa amb espècies i després rostit de vedella al curri amb cebetes i tomàquets.

Mentre preparava els aliments, amb la recepta sobre la taula de la cuina, anava fent balanç dels dos anys de matrimoni. No es podia queixar, s'estimaven, en Xavier era una bona persona, una mica despistat, potser un pèl massa introvertit. En canvi ella era molt oberta de caràcter, molt comunicativa.

Va pensar que amb el pebre, el gingebre i aquelles espècies que la dona índia li havia dit que eren afrodisíaques, després del sopar esplèndid podien tenir una nit memorable. Mentre trinxava les cebes, anava rememorant la nit de noces en aquell deliciós hotelet de París, primera etapa d'un viatge a Noruega que fou meravellós. Excepte el menjar. I és que, com la cuina mediterrània...

Ara calia sofregir a poc a poc la ceba amb una mica de mantega, fins que quedés ben confitada. La Lola va tornar la mantega a la nevera sense adonar-se que n'hi havia caigut una mica a terra.

Llavors va ser quan va entrar la gosseta Laika i va començar a ensumar per tot arreu. La Lola va cuitar a fer-la fora de la cuina, no fos cas que li saltés a la cadira i se li cruspís la vedella que ja tenia damunt de la taula, com havia fet dies abans amb unes escalopes. Val més prevenir que curar, va pensar. Va tancar la porta sense fer cas dels lladrucs de protesta de la Laika i es va girar cap als fogons, amb tant mala sort que va posar el peu damunt del bocí de mantega de terra i va relliscar. Va provar d'agafar-se a la cadira, si més no per esmorteir la caiguda, però en fer aquell moviment forçat es va desviar i va anar a petar mig d'esquena contra el marbre del costat de l'aigüera. Va picar amb la base del crani i fou un cop sec, amb un so com de pedra trencada.

El cos de la Lola va lliscar fins a quedar estirada damunt del mosaic, inconscient. A fora, la gosseta esgarrapava la fusta de la porta, com si ho hagués intuït. Els lladrucs es van tornar grinyols i no va parar ni es va moure d'allí fins que en Xavier va tornar a casa.

Més tard, els metges van dir que la causa de la mort fou el cop, un cop desafortunat. I el que havia de ser una celebració joiosa es transformà en dolor i desesperació.

La cuina de l'àvia (Antònia García)

Quan jo era una nena, a casa dels avis el menjar era més bo. L'àvia deia que la verdura era més gustosa perquè la comprava a les pageses del poble, que la collien el mateix dia, i també que era a causa de l'aigua, perquè allà l'aigua no duia el clor que notàvem a Barcelona. L'aigua  feia les mongetes, les patates, el carabassó, tot, més bo. Ben segur que tenia raó. A més, cada cuinera dóna un toc diferent als plats i tant els infants com els adults troben més atractiu el menjar d'una altra casa, per la novetat.

Ai, aquell suquet de lluç que feia l'àvia...! “Vine, que te n'ensenyaré”, deia. I m'anava revelant els secrets de la seva cuina, uns coneixements que es transmetien de generació en generació, d'àvies i de mares a filles i nétes.

El secret del suquet de lluç, ben mirat, no n'era cap, de secret, perquè la condició més important era que el lluç havia de ser ben fresc. S'havia de fer en una cassola de terrissa. S'hi aixafaven dos o tres grans d'alls amb pela i tot, ben aixafats amb els dits, perquè la terrissa s'impregnés d'all, i amb el foc molt fluix es dauraven a poc a poc. A continuació s'hi afegia julivert, sense tallar, i abans no es rossegés, s'hi tirava un tomàquet tallat a trossos grossos, la sal i una mica de sucre. També s'hi posava un branquilló de farigola, “frigola de Roses, la més bona, collida per Setmana Santa”; quan el tomàquet era cuit, s'hi afegien un parell de cullerons d'aigua i es feia bullir. Si era temps de pèsols o de carxofes, se n'hi posaven i es feien coure amb el foc una mica més fort fins que eren cuits i llavors –mai abans!–, s'hi tirava el lluç, de palangre o del bou, a rodanxes gruixudes o tallat a trossos, segons la mida del peix. El cap i el fetge també s'hi posaven. I es feia bullir altre cop però just, just, que el peix no fos cru. Es treia la cassola del foc i es deixava tapada, que reposés uns moments.

Quan es destapava la cassola, el suquet de lluç deixava anar tot el flaire combinat de la salabror del mar i del perfum de la farigola, de l'all, el julivert i les verdures, si n'hi havia. I si no n'hi havia, també era una delícia. Llavors l'àvia tastava el suquet amb una cullera de fusta, alçava les celles, els ulls li brillaven, feia aquell gest seu tant característic, tancant una mica els dits de la mà, com si recollís al palmell tota l'essència del seu Empordà, i deia, “Ai, festa!” I quan ja ens l'havíem menjat i havíem deixat el plat ben net, després de sucar-hi pa, exclamava complaguda: “Fa, noia, que ha sortit bo?” 

Ai, aquelles rosquilles! (Carme Marquès)

Ai, aquelles rosquilles de la iaia, que n’eren de bones! Les solia fer per les Festes de Nadal i en feia gran quantitat, ens duraven fins a Reis i estaven tant bones com el primer dia.

La recordo en aquella època on encara era jove i vital amb el somriure franc una mica carregat d’enyorança de la seva terra. Les rosquilles eren típiques d’on era nascuda: Andalusia. Jo encara era una nena que amb penes arribava a l’alçada dels fogons.

Recordo la humilitat de la cuina: simples fogons de carbó, on havies d’atiar les brases perquè no perdessin la calor necessària per guisar. Obvietat que no impedia que el que cuinés la iaia fos del tot apetitós i variat. Ella venia d’una terra d’arrels àrabs i sabia combinar bé les verdures, llegums i espècies. Feia alquímia, transmutava els aliments fent-los apetitosos, sobretot, les olles barrejades eren divines! I unes diferents d’altres.

Tanco els ulls i em sembla escoltar el xiu-xiu de l’oli bullent al rebre la pasta freda de les rosquilles. La boca se’m feia aigua només de pensar a menjar-les: cruixents, amb aquell gustet a matafaluga que tant m’agradava.

La iaia preparava la pasta i, quan la tenia apunt, jo començava a fer boletes de la mida d’una nou, ajudant-la, mentre l’oli s’escalfava, havia d’estar quasi roent, perquè en rebre les rosquilles aquestes es fessin ràpidament.

Damajoana igual a la que tenia la iaia

Les boletes les muntàvem de dos en dos, i pinçant-les amb els dits polze i índex, fèiem un gir a l’aire perquè es convertissin una anella. Era el moment de tirar-les dins la paella i coure-les.

Les deixàvem refredar abans de posar-les dins un enorme pot de vidre anomenat damajoana.

La iaia no tenia les mides per fer la pasta, ella ho feia a ull, afegia els elements fins que la pasta agafava la consistència esperada. Recordo tenir la recepta dictada per ella però ara que la busco no la trobo. La que poso a continuació és molt semblant a la que ella feia. Si us ve de gust fer la prova ara us la copio:

Rosquilles

RECEPTA DE LES ROSQUILLES D’ANÍS

Ingredients

1 copa d’anís o matafaluga

3 culleradetes de llevat

3 cullerades de sucre

1 tassa de mida cafè d’oli d’oliva

Farina (la que demani)

Elaboració

-          Es baten els ous amb el sucre.

-          S’afegeix l’oli, l’anís i el llevat. Batem tot amb compte de que no es formin grumolls.

-          Un cop ben barrejat, afegim la farina paulatinament, fins que la massa no s’enganxi als dits.

-          Modelem les rosquilles a partir de boles de la mida d’una nou. Per fer-ho, muntem una bola sobre una altra, enfonsem els dits índex i polze travessant-les, fem un gir per formar les rosquilles.

-          Les fregim en oli abundant i molt calent.

Us animo a provar de fer-les, us  llepareu els dits de tan bones que són.

Les croquetes (Núria Soler)

La senyora Encarna els diu als mossos el poc que sap d’aquella noia que han trobat morta a la cuina:

—Aquest matí ha trucat a casa per demanar-me si li podia aclarir uns dubtes que tenia sobre com fer les croquetes. En volia fer per aperitiu del sopar d’aniversari de noces —dos anys, ja— i no acabava de treure l’aigua clara de la recepta que tenia. No m’ha estranyat gens, quan n’he llegit les instruccions. Li he explicat tan bé com he pogut com les faig jo, m’ha semblat que ho entenia i aleshores sense venir a tomb m’ha parlat d’un amic del seu marit de qui ha dit que no sabia com desfer-se’n. Semblava força amoïnada.

»Miri que n’estic de tipa, m’ha dit, d’aquest tipus que no es desenganxa d’en Martí. Cada dia l’acompanya fins a casa i es queda una estona tot prenent una cervesa. Ell, en Martí, ja em diu que no sap com fer-s’ho per treure-se’l de sobre però que cada dia es fa el ronso a l’hora de plegar i se li enganxa com una paparra.

»Ara, a més a més, em demana si tinc quelcom per acompanyar la cervesa i jo, com una bleda, el primer dia ja hi vaig caure de quatre potes. Tampoc no li podia pas dir que no, tenint com tenia una llauna d’olives farcides i n’hi vaig treure unes quantes que van desaparèixer en un tres i no res. I, un dia són patatetes fregides, un altre cacauets, un altre... bé, ja m’entén, m’ha ben atrapat.

»No és que no m’agradi que en Martí tingui amics però és que aquest ens pren les poques estones que tenim d’intimitat al cap del dia. Abans que ell aparegués ens estàvem una bona estona parlant del nostre dia a dia i de... bé, ja m’entén, de les coses que es parlen les parelles quan es retroben als vespres.

»Decididament ahir es va passar. Jo ja no sabia com fer-ho perquè marxés; anava i venia de la cuina i deia que el sopar estaria aviat, començava a parar taula, feia soroll amb els coberts i els pots, però res. Al final em vaig  decidit i li vaig dir: Mira, nosaltres hauríem de començar a sopar que ja saps que tenim costum d’anar-nos-en a dormir aviat. Aleshores va dir: “Caram, perdoneu, no m’he adonat de l’hora que és”, i va marxar.

El que la senyora Encarna no sap és que a la Lola, aquella nit, se li va  acudir una idea: demà com que és l’aniversari de noces, faré croquetes, unes de bacallà i unes de pernil. A en Martí li agrada molt el bacallà i, en canvi, el pernil li fa al·lèrgia i ”Ell” ha dit moltes vegades que el bacallà no el pot ni veure. A les de pernil hi posaré...

La Lola s’ha posat a fer les croquetes de pernil i hi ha anat afegint un ingredient secret que la senyora Encarna no li ha esmentat i de tant en tant tasta la pasta per assegurar-se que no es nota el gust i cada vegada n’hi afegeix un polsim més i el torna a tastar i...