dilluns, 23 de març de 2020

Parlem del confinament [1] (Antònia García)

Dia primer.

Fa dies que tothom en parla. Gairebé totes les altres qüestions han quedat a segon terme. El coronavirus fa estralls a la Xina i d'allí s'ha anat escampant arreu del món. Hem quedat que escriuríem sobre el tema, però no sé què em passa que no tinc ganes d'escriure. Ni sobre el virus ni sobre res. Què em passa? No recordo haver llegit ni sentit a dir que aquesta mandra sigui un símptoma preocupant. Val més així. Perquè aquests últims dies han passat prou coses per omplir moltes pàgines. Però com ja us he dit, no tinc ganes d'escriure.

Dia segon.

Em sembla que estic saturada de notícies. Concretament, de “la” notícia. Em cal deixar el pensament en repòs. Havia passat uns dies en terres estrangeres i vaig decidir tornar abans del dia previst davant de la possibilitat que no ho pogués fer a causa del tancament de fronteres i la més que probable anul·lació dels vols. La meva família em va trobar un vol, per Internet. Vaig fer la maleta a corre-cuita. Em van acompanyar fins a l'aeroport, com de costum. No sabíem què m'hi trobaria. Vaig passar el control sense cap problema i vaig pujar a l'avió. Un avió gairebé buit. Vaig comptar els passatgers: una quinzena a tot estirar. Quin efecte més estrany! Hi ha alguna història d'un avió fantasma? Perquè això és el que em va semblar en veure'l tan buit.

Dia tercer.

Fa uns quants dies que no escric gens. No en tinc ganes. Però faig un esforç i reprenc els comentaris del viatge amb avió. Deia que em va semblar un avió fantasma. “Seguin on vulguin”, ens va dir un dels tripulants. “No esperem ningú més...” Al cap d'uns moments, una hostessa es va posar al mig del passadís i va anar explicant allò de sempre: “Les portes de sortida d'emergència estan situades aquí i aquí... A sota el seient trobaran l'armilla inflable. Si calgués, se l'haurien de posar d'aquesta manera...” La noia va fer el seu recitat com un autòmat, amb els ulls inexpressius fixats en un punt indefinit del sostre. Em vaig alçar del seient i em vaig girar cap al fons de l'avió. Vaig veure dos o tres caps repartits entre els seients. Realment la noia gairebé parlava sola. Semblava que no hi havia ningú per escoltar-la. Però la seva feina era alliçonar els passatgers, ni que fossin quatre, ni que fossin dos, i així ho va fer. Vaig estar una estona mirant per la finestreta el mar de núvols blancs per sota de l'avió, com un immens tendal. Més tard, de cop em vaig adonar que a les finestretes de l'altre costat anaven apareixent uns pics nevats. Els Alps!, em vaig dir a mi mateixa. Vaig canviar de costat. L'espectacle era magnífic. El sol tot just començava a fer ombres que perfilaven les crestes i mostraven les valls. Els Alps em van fer companyia en aquest estrany viatge. Finalment, sense cap més retard que l'inicial de vint minuts que portàvem d'origen, vaig anar reconeixent la línia de la costa i la ciutat de Barcelona fins que vam aterrar. A l'aeroport, el meu fill m'esperava. Hi havia poca gent i per la carretera, pocs cotxes. Durant el trajecte em va posar al corrent de tot.

Dia quart

M'estic adaptant a la nova situació. No surto al carrer. Faig una llista i el meu fill va a comprar i a buscar tot el que cal. Hi ha males notícies. Quantitats d'infectats pel coronavirus. Quantitats de defuncions. No es fan cerimònies pels difunts. No es poden visitar els malalts ni els confinats a les residències de gent gran. Que cadascú es quedi a casa tant com pugui. Surto a la terrassa i miro el carrer. Amb prou feines hi ha gent. Miro els testos, els geranis, les falgueres... Se n'adonen, les plantes, d'això que passa? Les fulles dels arbres semblen més verdes que de costum. És clar, no circulen tants cotxes. L'aire és més net...

Cap comentari:

Publica un comentari