dilluns, 23 de març de 2020

A casa (Montserrat Fortuny)

Em llevo tard, no tinc res per a fer. Bé, molt tard no, cap a les nou. Esmorzo després de la dutxa i quasi a quarts d'onze surto a buscar els diaris (tinc La Vanguàrdia en català i El Punt-Avui), que me'ls guarden al quiosc de la plaça Joanic, a cinc minuts de casa, i aprofito també per a llençar escombraries.
Si he de comprar pa o anar al Caprabo, ho faig només una vegada a la setmana, al súper només en divendres, que és el dia que, normalment, em ve l'Aurora, la noia de fer feines, encara que aquest divendres passat no m'ha vingut, per la por que té al virus. Ja ho veurem si em vindrà aquesta setmana, no ho crec pas gaire... Ho deia perquè ella em puja el carret ple, els tres pisos, cinquanta-set graons que s'han de gambar per a arribar al meu piset i aquesta vegada me l'ha pujat la Maria Miracle, la veïna dels baixos, i a més, m'ha donat dues mascaretes i una ampolleta de desinfectant. Gràcies...!
Pels carrers, les poques persones que hi veig porten mascaretes, i quasi totes porten un gos o dos, aprofitant les necessitats dels animalons per a caminar també ells, una mica.
Després, a casa, miro els diaris, retallo les pàgines dels mots encreuats, "els crucis" que en dèiem amb el pare, que tant ens agradava fer. Em distreuen molt, sort en tinc.
Després em poso a l'ordinador i miro si hi ha algun missatge interessant. De vegades sí, però quasi sempre no.
Ahir vaig buscar "Els tres tenors, per Nadal" i els vaig escoltar molta estona i em van agradar molt, altra vegada, que feia temps que no els sentia... I que bé que cantaven!
Quan sóc al carrer penso en el que em va dir, l'altre dia, per telèfon, la meva cosina Montse, l'única que em queda, de part de pare, dels dotze cosins que érem, entre nois i noies. Em va dir que, quan surt de casa o si s'hi està sola, pensa en el que sentíem durant la guerra, a la nostra infantesa, quan també ens estàvem a casa i xiulaven les sirenes primer i després sentíem el sorollet del nostre caça, el Ramonet, que sortia a atacar els avions italians, molt grossos i potents, i l'antipàtic soroll, rac, rac, rac... dels que ja havien arribat i volaven damunt dels nostres caps i, de tant en tant, el soroll més fort, més espantós, d'una bomba que queia damunt d'algun edifici de la nostra ciutat, ple de persones inofensives, com nosaltres.
Sí, ara no hi ha bombes, no sentim volar els avions enemics, ni les detonacions, però... és la mateixa sensació, és com si esperéssim un bombardeig.
Ja és ben trist haver-te de refiar d'uns mots encreuats per a deixar de pensar en les persones malaltes, les mortes, les que esperem si agafem, o no, el virus...
Últimament he telefonat a algunes persones conegudes, l'Àurea, la Faustina, l'Antoni, el Joaquim, el Josep Maria.
El Lluís, el més gran de tots, s'està en una residència i no se'l pot anar a veure ni ell pot sortir. Va fent, també.
Igualment m'han telefonat uns altres a mi. La meva cosina Roser, de part de mare, el Marc, el fill gran de la Maria Mercè, la seva germana, que té una nena i un nen preciosos... El germà d'elles dues, el Joaquimet, que no està gaire bé del cor, es veu. Fa poc va quedar vidu i té el seu fill, de quaranta anys, el David.
També telefonaré als germans del Marc, el Joan i el Pere, el petit, el meu estimat fillol.
Vaig parlar amb una amiga, la Maria Carme, molt xerraire i que em va tenir enganxada més de mitja hora. Cada any, abans de Rams, em porta una palmeta i un ram de llorer i alguna cosa del poble on s'està a l'estiu, com ara un pot de melmelada, però no sabem si podrà fer-ho enguany.
I tampoc no podrem anar a beneir, perquè totes les esglésies estan tancades.
Demà telefonaré a la Trini, de Sant Feliu de Guíxols, amb qui mantinc una bona amistat i és molt agradable. Espero que estiguin bé, ella i el seu fill, l'Artur, i la nena, filla de la seva exparella, de Veneçuela.
Ens agafarà el virus? Serà suau, serà fort? Ens n'escaparem? Ens posarem bé de seguida? Ens morirem...?
Tot és incert, tan incert com quan teníem quatre, cinc, sis i set anys, i sentíem volar els avions enemics damunt del nostre cap i pensàvem si la bomba cauria damunt la nostra casa o passaria de llarg...

Cap comentari:

Publica un comentari