dilluns, 23 de març de 2020

El joc del parxís i l'oca (Pilar Zabala)

No en tenim prou amb aquest confinament que ens manté tancats a casa que, a sobre, la grisor dels núvols ens beneeix amb uns dies de pluja fina. Benvinguda la pluja que rega els camps i les collites, que fa fora de la ciutat la pol·lució i les plagues dels arbres.
Benvinguda sigui, tot i que no essent sabonosa, no ens pugui ajudar a combatre aquest coronavirus que ens està colpejant fort.
El mal temps no convida a seure al balcó (soc afortunada, tinc balcó) més enllà de quan surto a fer un aplaudiment a tots els herois sanitaris.
Els meus dies són ara força monòtons, amb poques variacions. Avui és igual que ahir i semblant a com serà demà. Feinejo per casa, m’ocupo del dinar i camino pel passadís al so de ritmes “bailongos”, obres musicals o temes clàssics, segons sigui el meu estat d’ànim.
Reportatges, pelis, llibres, música, ordinador, repàs de diapositives i fotos familiars, telèfon, i algun joc de taula als vespres, són els entreteniments que em mantenen ocupada i amb la ment gairebé distreta.
Avui, en obrir el calaix on reposava quasi oblidat el joc del parxís i l’oca, s’ha despertat en mi la curiositat per saber d’on va sorgir la idea d’aquestes i d'altres antigues creacions. Això que segueix a continuació és només part de la informació que he trobat en el número 92 de la revista Integral.
La majoria dels jocs infantils són d’origen iniciàtic. Són una ensenyança preparatòria per al coneixement intuït d’una realitat que transcendeix. El parxís posseeix més de dos mil anys de vida i es creu que prové del Pacisi hindú en forma de creu. Es jugava entre quatre persones proveïdes de daus i de peons de diferents colors per combinar sort i estratègia.
També recorda, de manera sorprenent, els mandales tibetans de meditació. Quadrat en aquest cas, i amb quatre cantonades acolorides de vermell, groc, blau i verd, protegides pels bodhishatvas, genis benèfics de l'Índia. Com tot mandala, té un centre i un camí que permet accedir-hi, i ha de ser recorregut en sentit contrari al de les agulles del rellotge, com si es tractés d’aturar el temps o prescindir-ne.
Comenta també que cada participant reviu l’aventura de Teseu i el Minotaure, la lluita entre la part més bestial i la més humana de l’home.
L’espiral, reproduïda en el disc de Faestos, en terracota del segle XVI a.C., va ser trobada al palau cretenc del mateix nom. No s’ha pogut desxifrar l’escriptura jeroglífica però es considera que és un himne a alguna divinitat. Tot en la seva forma evoca el simbòlic joc de l’oca.
La recreació que coneixem es divideix en caselles que marquen un sender ple de prohibicions, avenços, retrocessos, penalitats i cops de sort, que es produeixen en caure a la casella de l’oca (fada de pota palmejada emparentada amb la Merelle i la Vieira i que l’ajuden a desenvolupar la troca del laberint).
Per als hopis, poble indi d’Amèrica del Nord, el laberint és el motiu que representa la Mare Terra de matriu i renaixement idea compartida per la major part de cultures antigues. A la vegada, l’oca és el símbol dels dons que ofereix aquesta mateixa terra, i que és necessari saber fecundar.
En aquest joc es troba present el destí o atzar personificat pels daus, peces cúbiques capaces de conduir el jugador pel bon o el mal camí. Sembla que les anomenades “tabas” són els primers daus coneguts de la humanitat, fetes servir per canviar la sort.
Ara ja tinc clar que aquests passatemps i molts d’altres que queden per explicar, com “el corro de la patata, el tejo, la cometa, tres en raya, la rayuela, el aro”... són molt més que un joc. Són les restes d’un antic saber que gairebé ja s’ha perdut.

(37 dies de confinament)

Cap comentari:

Publica un comentari