dilluns, 19 de febrer de 2018

Em vaig enamorar d’un robot (Llum)


No m’ho hagués imaginat mai. Va ser un amor a primera vista.
Una tarda, jo estava en el Museu de la Ciència gaudint durant hores d’aquell espai de somni, d’experiència, d’informació, de noves propostes. Sempre que hi vaig repeteixo pràctiques d'habilitat, de descobriment. Sempre contemplo la selva sota l’aigua. Cerco els nous estants. És un plaer perdre’s allà sense pressa, durant hores i hores.
Aquella tarda em vaig trobar davant d’una meravella: hi havia la presentació del primer robot que pujava i baixava escales.
Se’ns va presentar ASIMO, ell solet: un aparent homenet, no molt alt, amb vestit blanc, amb casc i visera fosca i una mena de motxilla a l’esquena.
Saludava, es movia amb naturalitat, agafava coses, contestava preguntes de la gent. Era una preciositat que anava semblant més i més humà però innocent, amorós total.
Al seu moment, el van enviar al pis de sobre, per una escalinata preparada, i va anar amb cura però segur, com la cosa més normal. Ens va oferir més habilitats i després va tornar a baixar, com si no passés res, acostumat a fer-ho.
Ho comprenia tot i semblava que un home amagat al seu interior estigués maniobrant. Em tenia perplexa. La tendresa anava fluint del meu cor, tenia ganes d’abraçar-lo, de menjar-me’l a petons, com si un fillet hagués fet una heroïcitat davant del públic.
Mai no ho oblidaré. Després d’un temps, ho anava seguint amb interès pels “noticieros”.
El meu cor enamorat gaudia, bategava enamorat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada