dilluns, 19 de febrer de 2018

Estimat robot (Antònia García)


Vaig anar amb un amic a la Fira de la Tecnologia que se celebrava a la ciutat. Em volia posar al dia de les innovacions de la tècnica i, de pas, em volia distreure dels meus problemes domèstics.
Tot just entrar al gran edifici ja vaig tenir una sorpresa: ens va venir a rebre un robot. Era un enginy de formes arrodonides, de color blanc amb franges de color gris. A la part interior d'aquestes franges hi havia els sensors. Podia veure-hi. Podia escoltar i respondre. Es desplaçava per mitjà d'uns coixinets de rodolament que quedaven amagats. No era pas el primer robot que veia, però sí el primer que em feia una impressió tan agradable.
El robot, amb veu metàl·lica però harmoniosa, ens va dir:
Bona tarda. Benvinguts a la XVII Fira de la Tecnologia. Sóc en ZK-628. Que els puc ajudar en alguna cosa?
Doncs, sí, ZK-628. Voldríem veure les demostracions dels robots industrials. Ens pots indicar on les fan?
Amb molt de gust, senyors. D'aquí a deu minuts començaran algunes de les demostracions a la sala central on hi ha els estands de les empreses més capdavanteres en robòtica. Si em volen acompanyar...
I aquella màquina es va girar i va avançar amb moviments suaus. De tant en tant es tombava com per comprovar que la seguíem. En ser a la sala central, va aprofitar els minuts que ens sobraven per fer-nos unes explicacions de les novetats d'aquells enormes braços articulats, proveïts de pales, de pinces, de freses i d'altres eines rotatives de tall. I ens va recomanar que no ens perdéssim la demostració dels robots que podien fer figures en tres dimensions a partir d'un model transferit a la seva memòria.
Mentalment vaig comparar el ZK-628 amb la Maria, la meva dona rondinaire i esquerpa. I gairebé d'instint, vaig passar la mà per sobre de la mitja esfera que venia a ser el cap del robot, amb una punta de tendresa. El robot es va fer una mica enrere i em va dir, amb una veu com de cordes d'arpa:
Disculpi'm, senyor, però la fricció que ha aplicat a la meva part superior ha provocat una exaltació als meus circuits electrònics. Li prego que no em toqui, sóc molt sensible a qualsevol contacte. Però, si vostè ho vol, estic programat per fer moltes funcions que li poden fer la vida més agradable: puc vigilar el medi ambient de casa seva, puc ensenyar idiomes, puc fer companyia...
El meu amic va estar a punt d'esclafir a riure. Em va dir que ja s'imaginava la cara que faria la meva dona si jo em presentava a casa amb un robot com aquell, que estava fet per escoltar amb amabilitat i donar respostes coherents gràcies a la intel·ligència artificial que tenia.
El ZK-628 va dir que també estava programat per explicar històries. Tenia a la seva memòria milers de llibres, de literatura, de ciències, del que fos. També podia jugar a escacs, a cartes... I sobretot, estava dissenyat i pensat per conviure amb els humans d'una forma agradable.
La Fira de la Tecnologia encara va durar vuit dies més i jo vaig anar-hi cada dia només per veure el ZK-628 i per estar unes estones amb ell. M'havia enamorat d'aquell robot. Vaig demanar per comprar-lo a l'empresa que l'havia fabricat, però el preu era molt elevat, no estava al meu abast.
Quan la Fira es va acabar, vaig haver de dir adéu a l'estimat robot. Ell em va indicar el calendari de fires de robòtica i jo li vaig prometre que seguiria totes les que pogués, per si el podia continuar veient.
Però a l'hora de la veritat no ho vaig fer. No ho vaig fer perquè la Maria té mal caràcter, és difícil viure amb ella però és la meva dona i malgrat tot, me l'estimo. Una màquina no s'havia d'interposar entre nosaltres.
La meva història amb el robot va ser, doncs, la història d'un amor impossible. Una obsessió breu, estranya, fruit de la fascinació que la tècnica actual exerceix sobre la nostra societat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada