dilluns, 18 de desembre de 2017

Lupus (Montserrat Fortuny)


La mare m’ha omplert el cistellet amb vianda casolana perquè el porti a l’àvia, que li agrada molt tot el de casa.
Acaba de néixer el sol, el cel és ben blau i a la línia de l’horitzó hi ha uns núvols tan blancs, que em recorden la blancor del formatge, del mató, de la nata que porto al cistell, encara que els núvols estan tacats d’un color rosat que es va esvaint.
M’he posat la capa vermella, amb caputxa, perquè sóc molt amiga del contrast dels colors i m’agrada molt veure’m al mig de la verdor dels arbres, com si fos una cirereta d’arboç, que també n’hi ha en aquest bosc, que destaquen entre les mates d’un verd tendre, luxuriós.
No he caminat encara ni cinc-centes passes, però ja sóc al més profund del bosc i, en arribant a la bifurcació dels camins, pel caminoi més angost veig venir un home alt, ben plantat, amb una capa negra de ras lluent, també amb caputxa.
S’apropa ràpidament i em saluda, amb un somriure cordial, que deixa veure les seves dents blanquíssimes. Té uns ulls ametllats, verds com les maragdes, com les fulles ferides per la lluentor del sol.
Em pren la mà i me la besa i jo sento que la sang em puja a les galtes, cosa que ell també veu i sembla que li plagui d'allò més, perquè se li accentua el somriure i la resplendor dels ulls.
Diu que continua el meu mateix camí, quan li dic que vaig a ca l’àvia, però que té molta pressa i s’avançarà. Diu que el seu nom és Desmoaus Rufus, però que li puc dir Lupus.
S’acomiada i agafa un altre corriol. M’ha deixat ben encisada, amb ganes de retrobar-lo ben aviat. A les meves oïdes ressona la seva veu, càlida i fonda.
Quan arribo a ca l’àvia, ha passat ben bé una hora. No he trobat ningú més pel bosc, a part dels pit-rojos que, cantant des de les florides branques, sembla que em vulguin manifestar algun secret, avisar-me d’alguna nova que s’escapa de la meva comprensió.
Una mena d'intuïció, sí, fa que entri amb precaució, mormolant: “Àvia, àvia...”
No m’ha vingut a rebre i la busco per tota la casa i la trobo, per fi, a la seva cambra, estesa a terra, amb els ulls tancats, un somriure a la boca, dolç, i al mateix temps, murri, com qui ha viscut un primer amor... o l’últim.
Va encara amb la camisa de dormir i la seva cara, les mans, els peus, ressalten amb una blancor diàfana... A la gorja li veig com un senyal, una marca, com si hi tingués clavats dos robins, que lluen en mig d’aquella albor de neu.
No he tingut més temps que el d’agenollar-me al seu costat i prémer-li una mà, que veig davant meu l’objecte dels meus pensaments, l’home alt i esvelt, el de l’esguard de maragda, el de les dents d’ivori.
Quedo aturada, se m’apropa, m’agafa per sota dels braços amb les seves mans fortes i suaus i m’aixeca fins a l’alçada del seu pit.
Els seus ulls es claven en els meus, els seus llavis busquen els meus...
No puc dir res... una dolcesa inefable m’omple el pit, m’endinso en el mar verd dels seus ulls, m’ofego en l’escalfor dels seus llavis goluts... que van baixant a poc a poc per la meva barbeta i m’arriben al coll. No veig res més, no sento res més...


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada