En Giusseppe era un noi ben plantat i,
encara que no el cultivava, la fisiologia li havia regalat un cos ben
proporcionat i musculat que li servia per agradar a altres homes sense gaire
esforç. Tenia un petit apartament ben lluminós en un carreró d’un barri cèntric
a Milà; una gran part del dia la passava fora de casa ja que estudiava a la
universitat i feia de cambrer a hores a la cafeteria Luchino. Allà havia
conegut en Paolo, un home de mitjana edat apassionat per la música, com ell, i que
tocava el clarinet. Les nits dels dissabtes tocava amb un grup en aquell mateix
local. Quan en Paolo i la Lola, la germana del Giuseppe, es van conèixer, el
món, amb les seves estrelles i els seus planetes, es va aturar així, de cop, i
ja abans de conèixer els seus noms es van reconèixer com a amants.
No va passar
gaire temps que en Paolo li va demanar a la Lola que anessin a viure plegats, i
la Lola en trenta segons i mig va afirmar amb el cap i es va llançar cap a una
nova vida amb el seu nuvi bohemi. Mentrestant en Giusseppe va acabar l’últim
any de carrera i va pensar que era el moment d’obrir una petita empresa de
domòtica. A Milà hi havia una bona colla de burgesos i estava segur que se’n
sortiria.
Havia arribat la
primavera i en Giusseppe participava com a model per a Gucci. Tenia una setmana
bastant complicada per endavant, per això havia desviat les trucades del seu
despatx al telèfon d’en Paolo que li havia promès estar operatiu a partir de
les vuit del matí cada dia d’aquella setmana. A més en Giusseppe tenia un convidat
durant aquells dies, un company i amic de Toulouse que feia de model com ell,
en Jean Pierre.
Va arribar a les
vuit tocades del vespre; en Giusseppe ja tenia parada la taula i un bon maigret de canard a punt de sortir del
forn. Es van saludar efusivament, i van omplir les copes amb un Morgon francès, i així va anar passant
la nit entre converses i mirades engrescadores.
A l’altra banda
de Milà, en Paolo caminava cap a casa amb el seu clarinet sota el braç, sentia que
el cor li bategava fort en el pit, tenia l’aire absent de qui ha quedat atrapat
en un pensament o en una idea. La Lola li ho havia comunicat aquell matí, i des
d’aquell moment no podia pensar en cap altra cosa. En Paolo abstret, en Paolo
amant de la música, en Paolo feliç i consternat, creuava els carrers sense
mirar, com si la noticia li hagués donat ales i pogués sobrevolar la foscor de
Milà i, en un fragment de segon, va sentir un gran impacte, alguna cosa que el
va trencar per dintre i després, res. El taxista va sortir blanc del seu
vehicle, posant-se les mans al cap i mirant aquell cos estès a terra; es va demanar
d’on dimonis havia sortit aquell paio.
—Redéu, quina
mala sort —es va dir mig gemegant— només fa un mes que tinc el permís del taxi.
Al tercer pis de
l’avinguda Capriccio la Lola somreia acariciant-se la panxa, mentre esperava
amb impaciència el pare del seu futur fill. I al petit apartament d’en
Giusseppe, dos homes es deixaven portar pel desig al ritme d’un irrefrenable
rock irlandès…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada