dilluns, 2 de març del 2015

Amunt, amunt? (Carme Marquès)

Fa dies que rumio d’alçar la columna uns metres més. M’atabala el brogir del tràfic automobilístic. Quina diferència de quan vaig instal·lar-m’hi! D’això ja fa una pila d’anys. També ampliaré la plataforma per encabir-hi un petit urinari, des que la pròstata en fa la guitza és molt violent ruixar contínuament els pobres badocs que fan cua.
Mentre durin les obres faré penjar un arnés amb plataforma supletòria, com les dels escaladors quan fan bivac. Això em permetrà continuar atenent els meus fidels seguidors. Són una mica pesats, però, què faria jo sense ells! Encara que el fi principal d’estar-me aquí dalt és viure en solitud, des de el dia que vaig aconsellar aquell pobre diable desnonat que, gràcies a la meva indicació, va aconseguís d’aturar-ho , la fama m’envolta i no tinc cap moment de pau. Coses de la fama.
Un dia, va pujar ―sí, és clar, hi ha una escala repenjada a la columna― un noiet d’uns quinze anys que molt preocupat em digué:
―La mare no em deixa sortir a les nits amb el amics. Desconfia de tothom. Té por que m’esgarri-hi del bon camí fumant i bevent cervesa, el gust de la qual ni sé quin és.
―Ai, fillet, les mares són molt porugues, totes eh! no n’hi cap que se’n salvi. Mira, digues-li que el pare l’altre dia, quan vau anar a passejar per la plaça Reial, et va convidar a fer una cervesa i que no et va agradar el seu gust amarg i mai més penses tastar-ne-ne cap. Però, digues-li-ho amb veu ferma i gest adust; així quedarà convençuda i no serà tant repatània d’ara en endavant.
El noiet se’n va anar tot content pensant que podria convèncer a la seva mare. Encara més, quan sabés que li ho havia dit el savi de la columna.
Ai, ai! Que nostre Senyor em perdoni, el que haig de fer per mantenir la fama! Avui en dia sembla que la gent prescindeix del seny per prendre decisions importants i la feina minva de pressa. Sí la cosa no canvia hauré de baixar de la columna i apuntar-me a l’oficina de l’INEM.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada