El xalet misteriós (Montserrat Fortuny)

El Manuel i la seva família vivien a Barcelona, però tenien un xalet a la urbanització de Sant Amanç, als afores de Sant Feliu de Guíxols. Es deia així perquè era tocant a l’ermita barroca, molt ben restaurada, d’aquest nom.

El xalet era de planta i un pis i no hi mancava de res, tenia totes les modernitats casolanes i fins i tot piscina i, a dues passes l’exuberant arbreda.

Aquell vespre el Manuel tornava de treballar, disposat a passar-hi les vacances. La dona, l’Alba, i els dos fills, la Laia i el Biel, de cinc i de tres anys, ja hi eren des del matí, acompanyats aquesta vegada dels avis i dels iaios.

ID 3691357 © Olga Rutko | Dreamstime.com

El Manuel, de rutina, va aturar l’auto davant mateix de la porta del xalet i… Què va veure? Un edifici en forma de bolet rabassut, blanquinós, amb la porta i les finestres de color vermell, tot net i polit, ben nou. La teulada era ben bé com el casquet dels rovellons.

Va buscar amb l’esguard la piscina i sí, era ben bé la seva; la reconeixia perquè era l’única de tota la urbanització que tenia les rajoles de color verd, enlloc de les de color blau de les veïnes i encara hi havia prou claror del dia per distingir-ne ben bé els colors.

Es va decidir i va colpejar amb el picaporta tres vegades; no hi havia timbre. El portal, més baix del normal, es va obrir i va aparèixer un ésser estrany. Era una espècie de barreja entre un barrufet i un nan del conte de la Blancaneu. Era baixet i menut, cara i mans de color rosa-salmó i els vestits de color marró.

—Lladre! —va clamar l’home, enfurismat però tremolós de por—. Què n’has fet del meu xalet i de la meva família?

—Ah! —va dir el nan—. Tu ets el marit de l’Alba, el pare del Biel i la Laia, el fill dels avis i el gendre dels iaios!

—És clar! I tu, qui ets? —va respondre el nostre home, ben espantat.

—Jo sóc el capitost dels habitants de la pineda, que tu i la teva família heu portat a la ruïna, arrancant cada tardor els bolets, les nostres llars!

—Ho sento, noi! Jo què m’havia de pensar! Però, que n’has fet de la meva família, de la meva casa?

—No pateixis, Manuel, la teva família la tens ben custodiada; ara la cridaré i la veuràs, tots contents de nosaltres, sobre tot els nens, que ens agermanem molt. I la casa és aquesta, que si t’avens a les nostres condicions, te la tornarem tal com era aquest matí, quan n’has sortit.

—I quines clàusules són aquestes?

—Bé, que no arranqueu mai més cap rovelló, cap pinatell, mai més!

—Home, crec que una casa bé val un bolet! D’acord, però vull veure la meva família de seguida!

—Entra, entra, homenàs, que ací la tens, sana i estàlvia.

I els crits d’alegria de dona, fills, pares i mares va superar el rugit dels trons, que en aquell moment va començar a sentir-se.

Van sopar tots a una gran taula, amb més de vint nans, tots iguals, tots somrients. I van a dormir als llits i les lliteres, ben acompanyats dels trons que, pausadament s’anaven allunyant.

L’endemà al matí, en despertar-se, En Manuel va veure’s a la seva cambra, amb l’Alba al costat. El bany, el menjador, la cuina, les altres tres cambres, tot com era abans i, al defora també: el seu xalet modern tot sencer i la casa-bolet desapareguda i ni ombra de nans-barrufets.

I des de llavors, ben escarmentats, si volien rovellons els anaven a comprar al Born!