dilluns, 11 de novembre del 2013

Amor d’un déu i una donzella bascos (Montserrat Fortuny)

—Nena meva, com és això que em dius? Que el fill de la nostra deessa, la Mari, i del déu Maju-Sugar s’ha enamorat de tu? El prodigiós Urtzi? Com és possible?
—Si, mare, jo tampoc no ho comprenc, però és així. Jo anava caminant amb les cabretes cap a casa, perquè s’acostava una tempesta i vaig traspassar el bosc com a millor atall. La boira ja avançava i les feia anar de pressa, les bestioles. De sobte, d’entre la boirina que començava a cobrir les copes dels arbres tan alts i majestuosos, amb els seus troncs formidables i les branques carregades de fulles verdes i tendres, sorolloses pel fort vent que s’aixecava i per les veus de tantes aus com hi anaven a refugiar-se, va sorgir la figura d’un home jove, alt, potent, amb uns ulls que brillaven al clarobscur com les maragdes. La seva veu, baronívola però dolça, va pronunciar el meu nom. Mai no l’havia sentit proferir amb tanta dolcesa… ni als teus llavis, mare, ni als del pare. Em va dir que feia temps que em seguia perquè l’havien captivat el meu cos gràcil i els meus ulls tendres, i que es moria d’amor per mi.
—Com és possible, tenint a l’abast les més precioses Laminaks, amb les seves cabelleres d’or i les cues d’argent? O l’Amilàmia, la papallona, si la volia? O les celestes ballarines Eguzki Amandre i Ilargi Amandi?
—No ho sé, mare, no ho sé, només entenc que, des de llavors, el meu pensament, els meus raonaments, tot, tot va a l’encontre de la seva figura, de les seves faccions, del seu esguard…
Mentrestant, al Mont Anboto, dins les seves cavitats meravelloses, guarnides de pedres precioses, la deessa Mari parlava amb el seu fill.
—Gentil Uatzi, com és tangible tot el que em contes? Com és que t’has enamorat d’aquesta mortal? Per bonica que sigui, hauries de veure en ella, com n’és d’efímera la seva bonicor, la caduca joventut, l’envelliment que li sobrevindrà més aviat del que suposes, que et donarà fills semidéus? No serà la manera de perpetuar la nostra estirp, el nostre immortal llinatge!
—Tot el que em dius, mare, tot ho he anat reflexionant jo mateix abans de declarar-li el meu amor i no la he pogut allunyar del meu pensament ni un instant. Va de debò, mare, aquest encís serà per sempre. Mentre perduri la seva vida mortal, materialment i després seguirà al llarg de la meva immortalitat també… No em podré fixar mai més en cap altra bellesa, en cap altre candor, en cap altra virtut…!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada