Johnny, tripulant del Mayflower (Antònia García)

Cada dia miro cap amunt, cap a la cofa. Com desitjo que l'Ely, el grumet, digui les paraules “terra a la vista!” Però no ho fa. I torno a la meva feina. Treballo amb el mestre d'aixa, el senyor Tilley. En un vaixell sempre hi ha feina de fuster.

Mentre passo el ribot per la fusta, faig memòria de tots els dies que portem de navegació. Ens havíem embarcat amb tanta il·lusió...! Havíem de travessar l'Atlàntic! Però ja vam començar amb problemes. Vam haver de tornar dos cops cap a Anglaterra per reparar les avaries. Finalment, al tercer cop, el dia 6 de setembre, des de Plymouth, vam posar rumb cap a la colònia de Jamestown, a Nova Anglaterra. En salpar, el nostre vaixell, el Mayflower, duia una tripulació d'uns trenta homes i un centenar de passatgers. Molts d'aquests passatgers són els coneguts com a “pares pelegrins”, un grup de puritans que no segueixen els postulats de l'església anglicana i busquen un nou lloc on viure, on sentir-se lliures per practicar la seva religió, sense haver de patir les persecucions i la repressió a què són sotmesos els dissidents d'aquella església. Ells són els “predestinats”. La seva fe forma part de tota la seva vida i la Bíblia és la seva guia.

Jo em dic Johnny i vaig néixer en una família catòlica però ja de jove vaig abandonar les idees religioses dels meus pares i la veritat és que no vaig seguir cap altre religió. Però el capità, el senyor Christopher Jones, va ordenar que tota la tripulació assistís a les celebracions dels puritans. Així va ser com em vaig fixar en una noia, la Dorothy, que amb molta humilitat, al costat sempre de la seva mare, participava en els cants i escoltava les lectures de la Bíblia. Ara, quan el senyor Brewster, el pastor, diu: “Llibre dels Salms. Salm número trenta-dos. Cantem, germans: “Oh, Yahvé, escolta les pregàries dels teus fills. Tu que ens ajudes a trobar el bon camí...”, ara jo busco els ulls de la Dorothy i només espero que ella, algun moment, correspongui a la meva mirada, cosa que passa poques vegades ja que la mare està sempre a l'aguait.

Ja fa uns quants dies que arreglo i refaig les botes de queviures que se'ns van malmetre amb l'últim temporal. Va ser fort, vatua Déu! Dels més forts que he vist! La gropada va venir per estribord, sobtadament. El capità donà ordres per assegurar tant com es pogués el velam, l'arboradura i l'eixàrcia. A sota coberta, els passatgers van lligar les gàbies de l'aviram i van portar les cabres, els xais i els gossos a baix. Uns quants mariners es van preparar per anar traient l'aigua que anés entrant a la sentina. Els llamps i els trons van començar al mateix temps que les onades enfurismades feien anar el Mayflower com una closca de nou, empès per unes ratxes de vent que feien cruixir tot el vaixell com si s'hagués de desballestar. El soroll de la tempesta no ens deixava sentir les veus. La pluja ens amarava, era com una cortina d'aigua que caigués sobre el vaixell. Quan unes hores més tard va començar a amainar, vam poder sentir els cants dels puritans, que des del principi no havien parat d'encomanar-se a Déu.

Nosaltres volíem arribar a la colònia de Jamestown però els temporals ens han desviat més al nord del que ens pensàvem. Ho he sentit a dir al senyor Cartier i al senyor Tilley. Ells, junt amb el capità, han dit que segons les cartes de navegar, havíem anat a parar massa lluny. Per tant, hauríem de buscar un altre lloc on poder desembarcar i constituir un primer assentament. Tothom està esgotat del viatge i tenim força malalts. Mentrestant, jo continuo mirant cap a la cofa però el grumet no anuncia terra, tot i que sabem que som a prop de la costa.

He hagut de demanar al ferrer que fes més claus i anelles de ferro per a les reparacions. Com us deia abans, sempre hi ha feina per a un fuster. Aquest és el meu ofici. Però hi ha d'haver de tot. Teixidors, botiguers, mestres, gent de lleis... Aquests últims són els que ja fa dies que no paren de parlar. Com que sembla que ens haurem de quedar en algun lloc desconegut, lluny dels colons de Jamestown, algú proposa que se li hauria de posar el nom de Colònia de Plymouth, tot recordant el port d'on vam sortir. No tothom hi està d'acord, amb això del nom, però sí que ho estan en una cosa: abans de desembarcar, sigui on sigui, faran un pacte. Tots firmaran un document en què es comprometran a formar una comunitat lliure i autònoma. Les conviccions religioses seran les úniques admeses, així com els usos i costums del grup dels pares pelegrins. I continuen parlant i parlant, mirant de posar-se d'acord en tots els punts.

Arriba l'hora de la pregària. Deixo el xerrac i m'espolso les serradures de la roba. El pastor s'ha posat entre l'arbre mestre i el trinquet. Té la Sagrada Bíblia a les mans. El grup es va formant davant seu. Ja veig la Dorothy. M'hi acosto tant com puc. El pastor passeja la mirada per sobre de tots nosaltres, com si comptés les ovelles d'un ramat. Obre la Bíblia i llegeix: “Llibre dels Salms. Salm número vuitanta-quatre. Cantem, germans: “Venturosos els qui per la seva fe s'han salvat de les tempestes, oh, Yahvé, i afortunats els qui han trobat refugi sota la llum de la teva misericòrdia...” I aquest cop sí, els ulls de la Dorothy es claven en els meus i el seu somriure radiant omple el meu cor de goig i el meu futur d'esperança.

Una nova pàtria (Montserrat Fortuny)

Sóc la Mary. Tinc 15 anys i junt amb els meus pares i el meu germà Richard, de 9 anys, hem embarcat al Mayflower, vaixell molt gran i molt vell, antiquat, que no té condicions per als seus passatgers. però no n'hem aconseguit cap d'altre.

Som un grup de pelegrins, 102 persones, que viatgem cap a Nova Anglaterra, on pensem fundar una nova ciutat, New Plymouth. Avui és el 6 de setembre del 1620.

La mare està en estat, ja en porta 8 llunes i és molt forta i valenta. El pare està malalt de tant treballar.

Al meu germà l'ha agafat el contramestre perquè l'ajudi, perquè el veu fort i li anirà bé. Almenys tindrà aliments, que a nosaltres ens escassejaran, segons sembla, pel dinar d'avui.

El segon de bord ens mira amb mals ulls a tots nosaltres, sobretot a les noies i a mi em fa més por que goig.

El contramestre és alt i fort i força jove i aquest sí que em mira amb bons ulls i amb una expressió somrient a la cara. Té una veu agradable. M'ha ajudat a pujar el farcell.

Han passat tres dies i estem preocupats. Fa mala mar, la gent es mareja i ens donen tan poc menjar i beure, que tots fem cara d'afamats. Passen setmanes i en moren alguns, bastants, de gana i de malalties i del mal comportament del segon, que ens maltracta, sobretot a les noies, a part de provocacions sexuals sempre que n'agafa alguna pel seu compte.

Sort que el capità el vigila i el fa seguir per l'Eduard, el contramestre, que més d'una vegada l'ha escridassat.

Van passant els dies i augmenten els morts entre els nostres pelegrins, víctimes de malalties i abusos d'alguns membres de la tripulació, sobretot del segon, com he dit.

Avui pensem que sí, que arribarem al nostre destí, perquè han trobat mort el segon, després d'una forta tempesta. No se sap com ha succeït. Té un fort cop al cap, però tant pot ser de la caiguda o... Gràcies, Senyor! Ara sí que arribarem al nostre destí, els que encara quedem!

Han passat 63 dies des de l'embarcament i la mare ha parit un nen i, de moment, no li manca la llet. L'ha ajudada la Berta, que és llevadora.

Passen tres dies més i arribem al nostre destí. Veiem la Roca de Plymouth, que així la batejarem. Desembarquem i també baixa l'Eduard, que es vol quedar aquí amb nosaltres, perquè s'ha enamorat de mi... i em fa molt feliç perquè jo també l'estimo. Serà el primer casament des que hem arribat en aquesta terra. També ha pogut baixar el Richard, ajudat pel meu promès.

Ens dediquem a sembrar blat i altres vegetals, com enciams i cebes i ja no passarem més gana.

Molta roba i poc sabó i tan neta que la volen (Montserrat Fortuny)

És un adagi, una sentència, un proverbi, com vulgueu dir-ho; vol dir que és una cosa difícil, que té moltes coses en contra.

És molta malícia amagada i poques ganes de resoldre-la, de netejar-la...

És una preocupació gran, poques maneres d'arranjar-la i que volen que es faci molt bé, sense mitjans...

Jo dic:

Molta tela, molta roba

i molt poquet el rentador.

Serà un meravellós sabó

el que pugui amb tanta brossa.

Us vull contar un episodi de la meva vida que em va cansar i em va amoïnar.

La meva mare, als 55 o 56 anys, va començar a tenir la menopausa i, quan tenia la menstruació, perdia molta sang.

Llavors no hi havia bolcalls que es poguessin llençar cada vegada que s'usaven, com ara, i t'havies de posar uns "panyos", en dèiem, que un cop bruts s'havien de rentar i tornaven a servir pels altres dies i les altres vegades.

Aquella setmana em vaig fer un tip de rentar aquells "panyos"...! Primer posar-los en remull amb aigua calenta, perquè se n'anés la sang; després ensabonar-los perquè quedessin blancs altra vegada. Però cada dia a dotzenes, dotzenes, no s'acabaven mai, jo rentant i estenent i ella, al llit, perquè amb tanta hemorràgia, no s'aguantava dreta. Ai, senyor...!

Antigament no teníem la galeria tancada, com ara. Era oberta a tots els vents, com un balcó. L'aigua del safareig, quan feia fred, estava gelada i una vegada es va congelar de veritat. Se li va congelar tota la superfície i recordo el meu pare, pegant cops de martell, fins que va trencar el gel i llavors la mare va poder rentar la roba.

Us imagineu com li deurien quedar les mans...? Congelades completament... Així les tenia, als 80 anys, els dits deformats, desfets...! Pobra mare! I tan neta que havia de quedar, la roba!

També recordo el dia que vàrem estrenar rentadora...! Quina delícia! Hi posaves la roba i l'engegaves i hi entrava l'aigua, tota sola, i amb el sabó que hi havies posat, ho netejava.

En aquella primera màquina, s'havia de passar la roba, peça a peça, per un escorredor, però així i tot, era una delícia.

Aquestes paraules de "molta roba i poc sabó i tan neta que la volen", també és el títol d'un llibre de contes, Premi Víctor Català, de la Montserrat Roig. Són molt variats i entretinguts i molt ben escrits, és clar. Per això també va guanyar el premi.

Ai, senyor!, tanta roba i tan poc sabó... (Antònia García)

Això deia l'àvia quan es parlava dels pocs recursos que es destinaven a fer alguna cosa i, contràriament, se n'esperava un molt bon resultat, difícil d'aconseguir amb tan pocs mitjans.

Llavors, algú de la família ho arrodonia d'aquesta manera: “I tan neta que la volen!”.

Començo a fer memòria dels noms dels productes per rentar la roba que tinc al cap: Colón, Wipp, Ariel, Skip, Dixan, Dash, Finosedil... Alguns tenien unes musiquetes i unes frases perquè ens quedessin més gravats al pensament, suposo que amb la intenció d'incentivar les vendes. “Gior. Un poco de pasta basta”, “Es nuevo? No!, lavado con Perlan”, “Norit, el borreguito”, “Saquito, hasta tu nombre es bonito...”, “Omo lava más blanco”. Hi ha el sabó de Marsella, sabó Lagarto, sabó de sosa, sabó fet a casa, amb oli i sosa càustica.

M'adono que estic anant endarrere en el temps amb això del sabó. Torno a l'època que no hi havia màquines de rentar. He vist encara com la mare feia sabó de sosa, de color verd; rentava al safareig de casa, amb la pala de rentar, o amb la fusta ondulada i un gibrell; posava blau (una monyeca de roba a l'aigua en l'últim esbandit perquè la roba blanca no groguegi), treia les taques de rovell amb suc de llimona i sal; ho deixava pla, al sol, unes quantes hores. I, sobretot, que a tota la roba li toqués força el sol.

I tornen a sortir les explicacions de l'àvia. Ella encara havia anat als safareigs públics, havia passat bugada, és a dir, havia rentat la roba amb aigua calenta i cendra. I havia anat amb un cistell de roba al maluc, a rentar al riu, agenollada, amb el rentador i la banca per protegir els genolls. I és de la mare i, sobretot, de l'àvia, de qui m'han quedat a la memòria moltes dites i refranys: “A cada bugada es perd un llençol”, “la roba bruta es renta a casa”, “compte, que hi ha roba estesa!”, “fer safareig”, “ no haver-hi un pam de net”, “treure els drapets al sol”, i més refranys que no recordo.

Entraré al camp dels mites i aniré al temps que els esperits dels boscos i de les aigües habitaven les arbredes, els rierols, els estanys, els gorgs i les fonts. Les dones d'aigua tenien els palaus sota terra, al fons de les coves. Es rentaven els vestits i després els estenien sobre l'herba o les roques. Els vestits eren tan nets, tan blancs, que de lluny semblaven congestes de neu. Però no ho eren. Eren els mantells d'ermini de les encantades. Qui en pogués tenir un, obtindria riqueses i benestar per a tota la vida. Però, ai si les fades descobrien qui els robava les túniques i vestimentes! Llavors tota la seva fúria cauria sobre el lladre o la lladre i es tornarien desgraciats per sempre.

Així mateix, ai de qui, de nits, en lluna plena, es trobava una dona que rentava al riu i demanava ajuda per escórrer els llençols, caragolant-los. Segurament es tractava d'una lavandeira da noite, una d'aquestes goges, esperits de l'aigua. I si qui caragolava la roba ho feia en sentit contrari de com ella ho volia, la lavandeira li podia abocar tota mena de desgràcies.

Aquestes dones misterioses, goges, dones d'aigua, fades, sabien com fer tornar blanquíssima la seva roba. Tenien algun sabó especial? Segurament no els en calia, ja que elles podien fer tots els encanteris que volguessin. Podien fer nets els seus vestits només de desitjar-ho. I doncs, com és que rentaven i estenien la roba perquè li toqués el sol? No ho sé. Només se m'acuden dos motius: o bé era un esquer per cridar l'atenció dels incauts i fer-los presoners als seus palaus subterranis o bé era una part del ritual que tenien per establir comunicació amb els humans, amb l'aire i amb la terra.

Ai, Senyor! Tanta roba i tan poc sabó...

Uniformes (Montserrat Fortuny)

Uniformes! De seguida em ve a la memòria l'uniforme que portàvem les nenes del meu col·legi, La Santíssima Trinitat: tot blanc, cordat al darrere, ample, amb dues butxaques al davant i una gran llaçada de color blau marí també al davant, al coll. Igualment recordo els uniformes, ja de més grans, de l'Acadèmia del mateix col·legi, marcant la cintura, amb un cinturó també blanc, de la mateixa roba.

Però, d'uniformes, n'hi ha molts i molt diferents. Els uniformes militars! De cada nació, semblants, però diversos.

Aquí estem acostumats a veure'n molts i diferents: de guàrdies civils amb el tricorni, de policies nacionals, "els grisos", de guàrdies urbans, de mossos d'esquadra, de militars espanyols (sobretot en les desfilades), de soldats rasos, de legionaris. Els de bombers...

Recordeu els antics serenos? I els vigilants? I els escombriaires...?

Com anaven els soldats de la República durant la nostra guerra civil? El meu pare va fer la mili, als 21 anys, de soldat de cavalleria, i anava amb l'uniforme de color caqui, pantalons i casaca, i polaines de xarol negre fins als genolls, gorra de plat i sabre a la cintura. Però el maig del 1938, quan tenia 32 anys, va haver d'anar a la guerra amb la lleva dels "vells", i llavors ja s'havien acabat els uniformes. Ja no hi havia diners per a comprar-ne.

Recordava que portava una bossa amb dues camises, uns pantalons de recanvi, una samarreta i uns calçotets. I, posada, una jaqueta de pell, de color beix, la que va quedar foradada per la metralla que el va ferir. Res d'uniformes, no. Com he dit, ja no tenia diners per a comprar-los, la República.

I la Guàrdia Suïssa, la que fa el seguiment del Papa de Roma, que van ara tal com anaven als segles XV o XVI i que fa la mar de bonic, tan acolorits!

I les casaques dels soldats del Canadà, que hem vist en pel·lícules dels Estats Units d'Amèrica? I els uniformes dels soldats i militars alemanys, en aquesta última guerra? I els uniformes dels aliats?

També recordo molt les bates blanques dels metges i de les infermeres i infermers i A.T.S. que llavors sempre anaven blancs, no pas com ara, que van d'altres colors, sobretot, blau cel...

Al despatx on jo treballava, a la Mutualitat, també anàvem amb bates blanques, cordades al davant, de dalt a baix i amb cinturó, igual que les infermeres. A mi m'hauria agradat més anar de color blau, per exemple, però n'hi havia dues que estudiaven per "dames de la Creu Roja", que es deia llavors, i van voler que anéssim blanques, encara que, escrivint a màquina, ens quedaven més aviat embrutides.

De tant en tant, una de nosaltres, en lloc d'anar a treballar els matins, de 8 a 3, hi anava a les tardes. I una vegada, a la que li tocava, la Montse Safont, li vàrem fer una broma una mica pesada: vàrem posar les bates a terra, des de la porta d'entrada fins al despatx, una davant de l'altra, amb un escrit que deia: "Murieron con las batas puestas" (imitant aquella pel·lícula d'indis que es deia Murieron con las botas puestas). I la seva feina va ser recollir totes les bates, abans no vinguessin els homes que treballaven a les tardes.

Encara ens en recordem i riem, però va ser una broma una mica pesada!

Els uniformes (Antònia García)

Els deien uniformes perquè es veien tots iguals, el mateix color de cabells, les mateixes faccions, el mateix vestit... Després hi havia els multiformes, que es caracteritzaven per la gran varietat que presentaven, físicament i per la manera de ser. Uns eren geniüts, uns altres, pacífics; n'hi havia de bruns, de pàl·lids, d'alts, de baixos... Uns tercers eren els disconformes, que mai no acceptaven res, vingués d'on vingués, ni coses ni idees ni propostes. D'entrada ja deien: “No hi estic d'acord! De què es tracta?” Els espongiformes era un curiós grup que absorbia tot el que li arribava però era incapaç d'oferir res en justa correspondència. En general, els individus eren de mena grossa, flonjos i porosos. També hi havia els campaniformes, que feien servir vestits de pell llisos, en forma de campana invertida, tots iguals, tret dels vestits que usaven els principals, que estaven decorats amb motius geomètrics. Un altre grup, els filiformes, tenien l'estrany costum de fer danses rituals, agafats de les mans, caragolant-se al voltant d'un primer que s'estava quiet, com si fossin un fil que es va cabdellant. I els napiformes, caracteritzats pels òrgans olfactius en forma de nap. La llista podria ser molt llarga, els arboriformes, els estratiformes, els cruciformes, etc., etc.

Pel que fa als que hem citat en primer lloc, els uniformes, n'hi havia tants que es van haver d'organitzar per poder reconèixer-se entre ells, donada la seva forma tan igual. Així que van diversificar el gran conjunt en una sèrie de subconjunts, i aquests en nous subconjunts, identificables per marques numerals. D'aquesta manera es van crear els uniformes de grans càrrecs, amb joies, puntes, insígnies, roba exclusiva... Uniformes de bombers, de soldats, d'esportistes, de presos, d'obrers de la construcció, de personal sanitari, de cuiners, d'escolars... Tot un gavadal!

Els uniformes, doncs, van seguir un procés en què la distinció unipersonal anava des de les més altes jerarquies (capes, corones, etc.) fins a les condicions més humils (davantals dels cansaladers, granotes dels mecànics...). També hi va haver aquelles distincions unipersonals que es diuen d'anada i tornada. Per exemple, el cas dels pantalons texans, també coneguts com a jeans, blue-jeans o vaquers, creats el 1872 per un senyor que es deia Levi Strauss. Eren de roba de cotó, resistent, de color blau, pensats inicialment per a ser roba de feina d'obrers de la construcció i de minaires, de vaquers anomenats sovint en anglès, cowboys. Amb el temps els van anar fent servir altres col·lectius, sobretot la gent jove, que els duia com a senyal identitari. A poc a poc, també els ha anat utilitzant gent de totes les edats i condicions, de tal manera que ara ja sembla que sigui l'uniforme de la major part de la societat.

Els deien uniformes perquè es veien tots iguals. Costava d'identificar-los. Les mateixes faccions, els mateixos pantalons, els mateixos instruments informàtics a les mans... El mateix instint de pertinença global i, alhora, de particularitzar-se, de tenir alguna marca personal, unipersonal, dintre del món dels uniformes, i poder-se sostreure a la seva força abassegadora per uniformar.

Drama (Antònia García)

L'estimava. L'estimava tant que em semblava que no podria viure sense ell. I em pensava que ell, un dia o un altre, se n'adonaria. I llavors, de mica en mica, s'aniria enamorant de mi. Perquè no podia ser que tant d'amor no fos correspost.

Però ell només em tenia com a una companya de feina i prou. I un dia vaig saber que es casava amb una altra dona. De primer, no m'ho vaig creure. És que no podia ser. De cap de les maneres! Però quan els vaig veure tots dos junts, agafats de la mà, mirant-se als ulls, amb aquella expressió que jo havia somniat veure dirigida a mi, em va caure el món a sobre.

Vaig córrer fins arribar a casa, amb els ulls negats de llàgrimes. Em vaig llançar damunt del llit, em vaig abraçar desesperadament al coixí i vaig plorar i plorar. Tota la nit vaig estar plorant, sanglotant, aferrada al coixí, esgarrapant-lo amb les ungles. No sabia si maleir-lo a ell, a ella o a mi mateixa. Sí, a mi mateixa, per haver-me fet il·lusions sense cap fonament, això ho reconeixia.

La decepció fou tan gran que em va trasbalsar cos i ànima. Vaig emmalaltir. Els metges no trobaven quin era el meu mal. I jo no volia explicar que aquell amor no correspost m'havia trencat el cor. Ni volia ni podia, perquè si provava de treure de dintre meu aquella pena tan feixuga, d'explicar a algú el que m'havia passat, se'm nuava la gola i em quedava sense respiració.

No vaig voler prendre els medicaments que em varen donar. Vaig rebutjar els aliments. Em vaig anar decandint. Només el tenia a ell, en el meu pensament, però cada vegada més esborrat, com una ombra que va desapareixent. Fins que ja no en va quedar ni rastre...

Un amor de joventut fallit (Montserrat Fortuny)

Als quinze anys vaig començar a treballar a l'oficina d'una mutualitat d'assistència sanitària, entre metges i malalts.

Entràvem a les vuit del matí i, amb nosaltres, venia l'especialista en analítiques, el Dr. Ortiz. Va començar a venir amb ell un noi, coix per una malaltia de petit, que es deia Pepe. El doctor el portava amb ell a l'Hospital de Sant Pau, on treballaven tots dos en sortir de la nostra mutualitat, perquè el noi feia de fotògraf de les analítiques, virus, etc. Era molt bon fotògraf especialitzat.

Esperava que el metge acabés i se n'anava amb ell, però mentrestant, seia amb nosaltres, al despatx.

Me'n vaig enamorar perquè era molt intel·ligent, sabia fer versos, cantar, tocar el piano, dibuixar... No perquè fos gens atractiu. Era baixet, prim, coix...

Vàrem sortir unes quantes vegades, però res de res, només com a amics.

La Federació de Mutualitats de Catalunya cada any feia un concurs de fotografia i aquella vegada em va demanar que presentés una foto seva, molt maca, com si fos meva, perquè només podíem entrar al concurs els treballadors de mutualitats i així ho vaig fer i va guanyar el primer premi. Tothom pensava que la foto era meva, perquè jo també n'havia presentat de boniques i havia guanyat segons premis.

Em van donar una copa de plata, molt grossa i molt maca i jo, un altre dia, la hi vaig donar a ell. Va dir que em faria un regal per a correspondre'm, però encara l'espero.

Poc temps després es va comprar un cotxe d'aquells que es podien conduir només amb les mans i ja no va venir més al despatx, perquè ja no calia que el Dr. Ortiz el portés amunt i avall.

Al cap de poc temps el metge ens va dir que tal dia es casava amb una noia molt maca i molt rica.

Jo vaig patir, però...

Va arribar el dia. Es casava a la Concepció, al carrer d'Aragó, i nosaltres treballàvem al carrer Girona amb Diputació, i vàrem demanar permís per anar a veure la cerimònia. Dues o tres vàrem anar-hi al començament i les altres, al final, a la sortida.

Jo el vaig veure entrar, amb una cara tan contenta, un aspecte tan feliç! Vaig aguantar-me les llàgrimes...

Després va entrar la núvia, tota blanca... No me'n recordo de quina cara feia... Les altres van dir que era molt maca.

Jo vaig recordar una cançó que cantava la meva mare:

"Tota blanqueta la núvia somreia i aquell era l'home que vaig estimar...!"

Van passar molts anys i jo vaig tenir temps d'enamorar-me d'altres i de ser o no corresposta. Sí, molts anys.

Un dia em va telefonar i em va dir que havia quedat vidu, que ella havia mort d'un càncer i que ell continuava com sempre, treballant i passant sol la pena.

Jo només pensava "Que no em digui per a veure'ns, que li hauré de dir que no." No en tenia gens de ganes, de veure'l, però no m'ho va dir.

Tal com havia tornat a telefonar-me, ho va deixar de fer i no n'he sabut mai més res. Ni ganes.