Les festes nadalenques (Antònia García)

Són diverses les coses que evoco, durant les festes de Nadal. Hi ha el Nadal de la meva infantesa, el Nadal de la infantesa dels fills i el Nadal del nét. Entremig, hi ha totes les altres festes de Nadal, cada vegada més comercialitzades i més barrejades amb elements culturals sobrevinguts, com passa també amb d'altres tradicions nostres.

    Els primers nadals que recordo, els passàvem amb els avis, oncles i cosins. Uns dies abans, anàvem al bosc a collir molsa i altres herbes per fer el pessebre, en un costat del menjador. Guardàvem d'un any per l'altre les escorces de les alzines sureres, per fer les muntanyes. No podia faltar paper blau per a fer el cel, amb les estrelles, i una tira de paper de plata per a fer el riu, i totes les altres figuretes, algunes de noves i d'altres, supervivents de pessebres anteriors. I era del tot obligatori anar a veure la representació de “Els pastorets”, on també actuaven les cosines.

    Els reis de l'Orient cada dia s'acostaven una mica més cap a l'establia. Davant d'aquest pessebre cantàvem cançons tradicionals. I manteníem una soca d'arbre ben abrigada amb un tros de flassada per, al moment oportú, fer cagar el tió i recollir les llaminadures que, oh, miracle!, ens obsequiava.

    La missa del gall, a la nit de Nadal, amb un ressopó en tornar a casa, era per als grans. Els petits, tots a dormir. La festa gran, l'endemà, era el dinar familiar: l'escudella i carn d'olla, el pollastre rostit, les neules, els torrons, el xampany...!

    Per la infantesa dels fills ja havien canviat algunes coses. Ho celebràvem a casa, amb els avis  (els meus pares i la meva sogra). Ja faltaven algunes persones a la família. La il·lusió dels nens, però, omplia de joia aquells dies. Vàrem canviar l'escudella i carn d'olla per una amanida variada i artística, més lleugera, per poder assaborir millor el típic pollastre amb panses, pinyons, orellanes i prunes, seguit dels torrons, mantegades i xampany.

    Fèiem el pessebre sobre un moble del menjador, amb tots els elements tradicionals, com el caganer, fets amb fang per nosaltres mateixos i després pintats, acompanyats d'algunes figures de plàstic dels Airgamboys i algunes més de fetes amb peces de Lego. I com que a les cançons tradicionals hi sortia un dimoni, un dimoni escuat, patrip, patrap, també havíem habilitat una petita part del moble com a infern, amb la caldera de Pere Botero i uns quants dimoniets entremaliats.

    A més de fer el pessebre, vam adoptar la tradició del típic avet dels països de més al nord, tot guarnit i ple de llumetes, i vam avançar les joguines de reis al dia de Nadal, al peu de l'arbre, perquè els nens tinguessin els dies de les vacances per jugar-hi. Els Reis els durien altres coses, sobretot llibres i contes.

    I  amb els fills ja més grans, la Nit de Nadal nosaltres vam fer una cosa que no havíem fet abans: anar a Santa Maria del Mar per  assistir amb emoció a la representació del Cant de la Sibil·la, abans de la missa del gall, amb el terra cobert de flors d'espígol que donaven una flaire gairebé màgica a tota la basílica, com a contrapunt a les paraules de l’apocalíptic cant gregorià.

    Amb el pas d'aquests anys, algunes coses han anat canviant. Hi ha qui ha substituït la reunió de família per la reunió d'amics. El comerç gairebé s'ha fet l'amo de tot el que fa referència als objectes, guarniments i regals propis de les festes nadalenques. Per mi, hi ha una abundància exagerada de tot, des de coses de menjar fins a utensilis, jocs, perfums, roba i complements... Recordem el refrany “per Nadal, qui res no estrena, res no val”. I les botigues i grans magatzems fan el seu agost durant aquestes festivitats. És un bombardeig d'estímuls per comprar, comprar i comprar. Tot ha de ser bonic i tothom ha de ser feliç, aquests dies, tant sí com no. I al costat d'aquesta eufòria, els pobres, els miserables, els solitaris, odien aquestes festes. Voldrien que ja fossin passades, perquè són molt feridores per a ells. El contrast és massa cruel.

    He deixat expressament l'evocació del primer Nadal amb el nét per suavitzar l'amargor de les últimes frases.

    Nadal, festes del solstici d'hivern, quan el dia és més curt. Hi ha un infant nou a la família. Té nou mesos i no és gaire conscient del que passa al seu voltant. Fa fred i estem tots ben refredats. Tot i així, hem viatjat, i un avi, dues àvies, un tiet, una tieta, un papa i una mama ens hem reunit al voltant d'aquest nen petit per celebrar junts el seu primer Nadal. Amb l'avi i el pare del nen hem anat al bosc i hem triat unes quantes branques d'avet que els llenyataires han deixat per terra. Un cop a casa, hem muntat l'arbre en un test gran. La tieta és l'encarregada de guarnir-lo i queda esplèndid. L'olor de reïna d'avet omple tota la casa. L'àvia ha preparat unes galetes fetes per ella, expressament, per Nadal. Només les fa per a aquest dia tan assenyalat. El nen s'ho mira tot, encuriosit. Cantem cançons, cadascú en la seva llengua. Fem música. Tenim tres harmòniques, un acordió i una guitarra. El nen també vol tocar els instruments. Ja li vagarà, de fer-ho, quan serà una mica més gran. Mentrestant, igual que les hores de sol, ara ha de créixer, fer-se gran i fort. És l'esperança, la vida que continua, l'ésser per qui val la pena esforçar-se, lluitar perquè sigui una persona feliç, perquè conservi sempre la llum neta de les estrelles als ulls i ens encomani l'encís del seu somriure.

    Això és el que evoco amb més goig: la festa familiar, el Nadal junt amb les persones estimades, auguri de moltes altres festes nadalenques que vindran i que celebrarem amb el cor ple de joia.