Estrelles (Carme Marquès)

Vell, eixut, magre de carns, aquell home semblava que havia viscut feia molt de temps; semblava que venia d'una eternitat llunyana i que pertanyia a l'entorn com els arbres, els rius i les muntanyes. Es movia lentament, passava entre la gent igual com ho feia entre els arbres del bosc proper. De tarannà amable, era apreciat pels grans i sobretot pels petits, que quan el veien apropar-se corrien al seu encontre perquè sabien que si li demanaven que els contés una història que fos inventada o una rondalla antiga, ell mai no s’hi negava, i assegut en una soca a la vora del camí, els contava les històries més fabuloses mai no escoltades.

N’hi havia una que sovint li reclamaven: aquella de l'home que plantava estrelles; era la favorita, la que mai no es cansaven d'escoltar. I el vell eixut, de carns magres, es complaïa a contar-los-la. I començava així:

Hi havia una vegada en una terra molt llunyana, més enllà de la mar tenebrosa, un bosc d'arbres màgics de tronc llis i fulles platejades. En una clariana, una humil cabana, llar d'un ésser vingut d'una galàxia desconeguda, dotat de poders fora mida.

Un dia, una colla de nens i nenes de l'escola del proper poble van anar d'excursió al bosc i, casualment, van trobar la cabana de l'home de les estrelles i el van sorprendre quan n'estava plantant. Allò era un secret que calia guardar, i que no es difongués. La solució, esborrar la memòria d'aquells menuts.

L’home, fent veure que allò no tenia importància, els va fer beure una beguda de groselles amb pólvores màgiques. Llavors els nens es varen transformar en estrelles, van sortir volant cap al cel i van fer un viatge que els va dur per tota la terra, contemplant la meravella de la gran creació. Passat un temps, cadascun d'ells va aterrar davant de casa seva sense saber què havia succeït. I el més estrany: què era aquella petita estrella que duien al front i que sempre més il·luminaria les seves vides.