Collita d’estrelles (Antònia García)

Estava fent unes investigacions sobre la fauna i la vegetació dels aiguamolls, raó per la qual m’havia instal·lat en aquell poblet del delta. Aprofitava per parlar amb els habitants, sobretot amb els llauradors i els pescadors, perquè m’expliquessin coses dels animals i les plantes d’aquells territoris que ells coneixien tan bé.

–Amb qui has de parlar –em van dir a la taverna–, és amb en Cinto de cal Vern. Ell te’n dirà un munt, de coses. Es passa els dies a la marjal. Però, de tant en tant, ve per aquí i fem una partida de botifarra.

Així que em vaig posar en contacte amb en Cinto, li vaig demanar ajuda i no va tenir cap inconvenient a deixar-me anar amb ell per les sèquies i els arrossars. M’ensenyava els arbres, les plantes, els ocells... Me’n deia els noms... Es veia ben clar que s’estimava aquelles terres.

Un dia, anàvem a veure els canals. M’ensenyava les comportes. Em deia que el reg s’organitzava per rigorós torn que s’havia de respectar. Un altre dia, caminàvem al costat de pollancres, de verns i freixes. Anàvem per canyissars, joncs i vimeteres. M’ensenyava els ànecs collverds, les fotges, els bernats pescaires. Altres vegades ens acostàvem als ullals, vèiem granotes i serps d’aigua. Em parlava de quan pescava anguiles, per guanyar-se la vida. M’advertia de les sangoneres, si em ficava a l’aigua, i dels mosquits. Els mosquits, que anys enrere havien provocat epidèmies... Una filla seva havia mort de les febres, quan era petita.

Era a finals de març i els camps estaven negats. Semblaven miralls, tots aquells trossos quadrats, separats per estrets marges de terra. Aviat començarien a plantar l’arròs.

–Si vols –em va dir una tarda–, aquest vespre pots venir amb mi a plantar llavors d’estrelles.  

–Llavors d’estrelles? –vaig dir, tot estranyat.

–Sí. No facis aquesta cara. Ja t’ho explicaré.

Vaig anar amb ell, entre els arrossars plens d’aigua que reflectien el cel blau, els núvols, alguna cabanya o caseta blanca. Ens vam asseure a terra, al marge d’un dels camps, i vam esperar que el cel s’enfosquís i sortissin les primeres estrelles. Aleshores en Cinto em va mostrar la imatge de les estrelles a l’aigua, que brillaven com cuques de llum.

–La meva filla tenia cinc anys, quan va morir –em va explicar, amb una mica de tremolor a la veu–. Des del seu llit, cada nit veia les estrelles i em va demanar que n’hi fes un ram. Volia que les estrelles li fessin companyia, al seu costat, mentre dormia. Jo li vaig prometre que en plantaria i així que florissin, en colliria i n’hi portaria un ram de les més boniques.

Llavors en Cinto es va descalçar, es va ficar a l’aigua fosca i va prémer les imatges d’unes quantes estrelles cap al fons, com si plantés arròs.

–Veus? –em va dir, quan va acabar–. És així, com es planten les estrelles. D’aquí a poca estona, quan el cel serà ben negre, floriran allà dalt, més boniques que les roses, i formaran un gran ram, que és el que vaig prometre a la meva filla.

No li vaig poder dir res perquè se m’havia fet un nus a la gola. Mentre ell es calçava, assegut a terra, em vaig asseure al seu costat, li vaig posar una mà a l’espatlla i vaig passejar els ulls per la immensitat del firmament ple d’estels. No sé quanta estona vam estar així, mirant el cel en silenci.

El que sí sé, és que de totes les coses que en Cinto em va ensenyar sobre el delta, la collita d’estrelles és la que em va arribar més endins, la que guardo amb més intensitat a la memòria.