Recordant l'Anna

Quina mala jugada que ens ha fet la mort, Anna. A tu sobretot, que t’ha arrencat de la vida tan bruscament, però també a tots nosaltres, perquè ens ha deixat de cop sense tu. Encara havíem de tornar a plegar l’ós rentador d’origami que vam aprendre a fer el darrer cop que ens vam veure, i me’l miro i penso que ja no podrà ser i no m’ho acabo de creure.

       En alguns sentits la vida no t’havia posat les coses gens fàcils, però t’enfrontaves a les dificultats i limitacions amb valentia i sense agror, mirant endavant sempre, i sabies gaudir i valorar tot el que tenies. No estaves per brocs, tenies clares les prioritats. Alegre i independent, tenies una energia tremenda i una gran capacitat de treball, una intel·ligència vivaç que no parava mai quieta, com tu mateixa, que rodaves àgil amunt i avall a tot drap, traient tot el suc a la vida. M’agradava el teu humor irònic i trapella, de vegades una mica salvatjot, que et servia d’escut perquè no se’t veiés tant la tendresa del cor (però se’t veia d’una hora lluny, que ho sàpigues, que tots ho sabíem que tenies un cor gran i generós).   

       Estimaves els llibres i les llengües i, com jo, eres una lectora voraç i atenta. Teníem pendents moltes xerrades sobre les nostres lectures preferides, i comentar detalls envitricollats de llengua i de gramàtica catalana, sobretot ara que estaves fent el postgrau a la UOC. I trobar el desllorigador precís per a resoldre aquell conte o aquella narració.

       Al taller d’escriptura de Rocaguinarda també et trobarem molt a faltar. Des del primer dia hi vas aportar molt, no només amb els teus contes sinó amb la teva empenta i coneixements literaris. A més t’ocupaves del blog que tu mateixa ens vas animar a crear, per penjar-hi cada setmana els textos de totes les companyes. M’hauria agradat molt saber com acabava la teva segona novel·la i ara ja no podrà ser... Caram, no es fa això de deixar els lectors a mitges, Anna!  

       També ens faltava fer un munt de partides de Dixit i de Mah jong i altres jocs de taula, després d’un dinar o un sopar compartits amb la colla del trio friki i l’Adela. I que m’expliquessis el que feien els teus tres nebots. I rememorar els vells temps de quan ens vam conèixer, per allà la prehistòria, i vam coincidir al Casal d’Associacions Juvenils, on eres la “jefa”, i als tallers de cançó tradicional al CAT, i quan ens vas portar amb cotxe a la trobada de glosa d’Espolla i vam començar a conèixe’ns més, i llavors no sabíem encara en quantes altres ocasions ens aniríem trobant i aniríem teixint la nostra amistat, entre tantes activitats diverses!

       Em sembla impossible pensar que no ens continuarem trobant en el futur, Anna. Per ara desaré tots els moments que hem compartit ben plegadets a la memòria, que no se m’esbarriïn, i els aniré desplegant per recordar-te, ferma i directa, compromesa i vital. 

       Algunes nits miraré al cel per cercar, entre els cinc mil milions de cascavells de les estrelles, si hi ha algun planeta insòlit —com aquells que visitava el Petit príncep que tant t’agradava—, on sigui potser possible retrobar-nos.