No sempre m’hi
trobo a gust, allà on arribo. En algunes llars sóc admès amb delit, i cuidat
amorosament, ocupant el lloc privilegiat de l’estança més confortable de la
casa, on penso que sóc importantíssim, no tant pel meu volum sinó pel meu
contingut. Haig de dir que vinc de molt lluny, que el meu creador, ja fa molt
de temps, va partir per perdre’s en el més enllà, i jo, fill del seu
intel·lecte, perduro en el temps, testimoni del seu viure.
Mes, ai, en ser
tan famós tothom em vol, des dels llocs més insospitats de la ciutat. Hi ha
vegades que em demoren tant que sóc reclamat perquè torni a la central, i jo em
poso molt neguitós perquè romanc oblidat i no tinc veu per cridar que ja toca fúmer
el camp.
És molt
estressant. Fins i tot els fulls se’m posen de color groc, tanta és la meva
angoixa. A vegades, per cridar l’atenció, em “suïcido” tirant-me daltabaix d’allà
on sigui o bé fent caure la butlleta i deixant-la al pas perquè la vegin. El
missatge és: retorneu-me, ja em toca viatjar a una altra llar.
Més d’una vegada
el tedi m’ha fet desitjar desaparèixer en un racó i que ningú no se’n recordi
de mi, cobrir-me de pols i poder dormir el son dels infants. Volar per esferes
celestials i no sentir cap mena d’opressió sabent qui sóc i no necessitar les
opinions externes. Deixar l’estrès, les presses, el moviment continu d’anar d’aquí
cap allà, restar quiet acompanyat d’amics similars, muts, ben avinguts, junts
per sempre més.
Mes, ai, què
passa? Què fa aquest vailet? Ara em posa a sobre d’un tamboret? Per què? Ei, què
fas? Ai, ai, no em trepitgis. Que jo sóc per llegir! Serà pocavergonya? Em fa
servir per arribar al pot de les galetes! Quina poca consideració; pocapena,
inculte!
Quan s’acabarà aquest mal viure? Qui m’ho
anava a dir, a mi, tot un clàssic, un fill de Stendhal: el més famós. Sí, al
final us diré el meu nom: sóc El roig i
el negre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada