dimarts, 19 d’abril del 2016

No puc més! (Carme Marquès)



Aquest ritme vital tan estressant serà la meva perdició. La fama em precedeix i, sovint sol·licitat, no paro quiet. Aquest tràfec no em permet arrelar-me enlloc. Sóc com un esperit efímer del qual tothom en pot gaudir.
    No sempre m’hi trobo a gust, allà on arribo. En algunes llars sóc admès amb delit, i cuidat amorosament, ocupant el lloc privilegiat de l’estança més confortable de la casa, on penso que sóc importantíssim, no tant pel meu volum sinó pel meu contingut. Haig de dir que vinc de molt lluny, que el meu creador, ja fa molt de temps, va partir per perdre’s en el més enllà, i jo, fill del seu intel·lecte, perduro en el temps, testimoni del seu viure.
    Mes, ai, en ser tan famós tothom em vol, des dels llocs més insospitats de la ciutat. Hi ha vegades que em demoren tant que sóc reclamat perquè torni a la central, i jo em poso molt neguitós perquè romanc oblidat i no tinc veu per cridar que ja toca fúmer el camp.
    És molt estressant. Fins i tot els fulls se’m posen de color groc, tanta és la meva angoixa. A vegades, per cridar l’atenció, em “suïcido” tirant-me daltabaix d’allà on sigui o bé fent caure la butlleta i deixant-la al pas perquè la vegin. El missatge és: retorneu-me, ja em toca viatjar a una altra llar.
    Més d’una vegada el tedi m’ha fet desitjar desaparèixer en un racó i que ningú no se’n recordi de mi, cobrir-me de pols i poder dormir el son dels infants. Volar per esferes celestials i no sentir cap mena d’opressió sabent qui sóc i no necessitar les opinions externes. Deixar l’estrès, les presses, el moviment continu d’anar d’aquí cap allà, restar quiet acompanyat d’amics similars, muts, ben avinguts, junts per sempre més.
    Mes, ai, què passa? Què fa aquest vailet? Ara em posa a sobre d’un tamboret? Per què? Ei, què fas? Ai, ai, no em trepitgis. Que jo sóc per llegir! Serà pocavergonya? Em fa servir per arribar al pot de les galetes! Quina poca consideració; pocapena, inculte!  
            Quan s’acabarà aquest mal viure? Qui m’ho anava a dir, a mi, tot un clàssic, un fill de Stendhal: el més famós. Sí, al final us diré el meu nom: sóc El roig i el negre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada